Amèlia

La tia Amèlia aprofita qualsevol reunió familiar per fer-la petar amb els nebots i les nebodes. Li agrada de saber com els va amb les respectives parelles, se’ls escolta i sovint té unes sortides de paraigües memorables.
- Frederic, ja has presentat la teva xicota a la teva mare? – s’hi adreça sense preàmbuls, que sap que la seva germana és exigent de mena – Bé, no passis ànsia, noieta, no t’ho prenguis com quelcom personal si notes una fredor glacial en el tracte; mira, el germà del teu xicot ha quedat conco perquè a la meva germana no li va agradar mai ningú amb qui sortia, fins al punt que una vegada el seu fill va triar una novieta que tenia un tarannà clavat al de la seva futura sogra i... tampoc!
- I doncs? – feu ella, encuriosida.
- Aleshores va ser el meu cunyat qui no la suportava! – i s’allunyà de la parella amb un somriure d’orella a orella.
- Teresa, estimada, que m’han dit que el teu promès és científic! Molt bé, no? – inquireix l’Amèlia davant de la parella xarrupant una copa de licor.
- Tieta, no et pensis, és tan racional que s’ho pren tot literalment: tal com es diuen les coses, així ho entén, un avorriment! – i se’l mira com demanant-li perdó.
- Què dius ara? I com has arribat fins aquí? – li demana a l’home, parant-li el parany.
- Amb el meu cotxe – fa ell amb naturalitat, malgrat posar-se en evidència.
- Ho veus? – fa la Teresa. La rialla sorollosa de la tieta és l’excusa perfecte per fer-se fonedissa.
La Mercè, la dona del seu nebot Toni, és a punt de ser mare per primera vegada.
- Ui, això ja està molt madur, oi? – li diu mentre li assenyala la panxa – Neguitosos?
- En Toni està com un flam, a veure com em respondrà quan trenqui aigües...
- Resa per a què no sigui tan tanoca com el seu cosí Ramon, que va trucar al metge i li va dir: "Ràpid! La meva dona està de part, què he de fer?" i quan el metge respongué “és el seu primer fill?", l’altre li etzibà: "no, jo sóc el seu marit!" – i aprofita la broma per esmunyir-se.
S’acosta a en Narcís, que fa temps que surt amb la Natàlia.
- Natàlia, quan de temps sense veure’ns! Encara aguantes aquest cap de fava d’en Narcís? – els hi fot, alhora que els pica l’ullet.
- No creguis, Amàlia, que hi ha dies que n’estic ben farta! No guanyem per roba! No he conegut mai ningú tan presumit! – es queixa la dona.
- Narcís, encara fas com quan eres adolescent, que et canviaves de roba quatre cops al dia? Quina obsessió!
- Jo sempre li dic a la Natàlia que tingui paciència, que puc canviar!
- No, més canvis no, si us plau! – s’exclama la noia, mirant enlaire. Quan les dones esclaten a riure, la tieta els deixa mentre ell encara no entén què ha pogut dir que els fes tanta gràcia.
La tia Amèlia descobreix la Carme sola en un racó.
- Carme, no ha vingut en Robert?
- Ho hem deixat. És difícil d’entendre. Abraçada al meu xicot, li vaig dir amb veu melosa: "M'encanta d’estar aquí amb tu". La seva resposta fou: "M’he fet amic d’un elefant blanc que parla català". Vaig quedar tan parada que si em punxen no em treuen sang; seguidament em diu: "aquesta és la meva mentida". Encara confusa per l’estirabot, li vaig dir: “Ah val, molt divertit" i me’l vaig mirar un instant abans de dir-li: "jo ja t’acabo de dir la meva, de mentida", i el vaig deixar a l’acte.
- Ben fet, on s’és vist! Cal fugir de la gent tòxica, Carme, creu-me; és clar que jo li hauria respost “digues al teu elefant blanc, ja que entén el català, que et furgui pel darrera fins deixar-te el cul com una gatera!” Rodolí!– i l’abraça abans de separar-se.
En Joel i la Judit tot just han tornat de la seva lluna de mel. Se’ls troba en una rotllana xerrant pels colzes de totes les experiències que han viscut: les festes al creuer, les platges del Carib, etc... Quan la Judit veu l’Amèlia, surt del grup de parents dissimuladament i li diu:
- A en Joel li fan pudor els peus i els mitjons, una cosa insuportable! Què puc fer, tieta, que me l’estimo molt!
- Li has de confessar la veritat, la sinceritat per davant de tot si vols que la convivència sigui veritable – i se’n separa posant-se el dit índex a la boca mentre va a buscar en Joel per parlar-hi a banda.
- Tot bé? – li diu sense que ell sàpiga de què va la cosa – Vull dir amb la Judit. Què és el que no t’agrada d’ella? Segur que aquests dies l’has coneguda més a fons.
Ha donat en el clau, perquè li buida el pap al cap de pocs segons de dubte.
- Li put l’alè que tomba d’esquena! No sé com dir-li – li xiuxiueja amb una cara que és un poema. Però a la tia Amèlia se li ha il·luminat el cervell.
- Mira, quan ella et digui que t’ha de confessar una cosa, li dius el següent: "no cal que diguis res: t'has menjat els meus mitjons", ja veuràs com funciona! – i marxa satisfeta d’haver arreglat un malentès provocant un empat tècnic de defectes.
La gent comença a desfilar quan s’adona que la Roser saluda en Pere amb un petó. Aprofita que ell se’n separa un instant per atansar-s’hi.
- Sempre arriba tard a tot arreu, oi, en Pere? – li diu la tieta a la Roser.
- Sempre, no té remei. L’altre dia havíem quedat per sortir al vespre, però després d'esperar dues hores a casa, vaig concloure que se n’havia oblidat, així que em vaig posar el pijama, vaig fer unes crispetes i em vaig deixar caure davant del televisor. Aleshores va sonar el timbre. Era en Pere, qui em va mirar sorprès i em va dir: "Encara no estàs a punt?" Quina barra, els homes són un desastre!
- No cal que ho juris! La propera vegada li obres la porta en pijama i li dius: “mentre t’esperava, m’han trucat per anar al pub el meu grupet d’amigues, ja les coneixes, i no he sabut dir que no; quina gentada, oi? Mira que t’he buscat tota l’estona, sense èxit, i m’ho he passat pipa coneixent gent nova mentre intentava trobar-te entre els assistents... fins que m’ha acompanyat a casa un home trempadíssim!” Unes gotes de gelosia fan miracles, vols caldo? tres tasses!
A voltes les mataries a petons; o, ben pensat, les mataries de veritat, però de les Amèlies de cada casa, veritables bombes de rellotgeria verbals, sempre se n’aprèn alguna cosa.