Qui vol el comandament a distància?

El darrer mes m’he fet un fart de mirar la tele, escarxofat i sol, al sofà de la saleta. I això, que tant se me’n foten les competicions internacionals de futbol, on no tothom té el mateix dret de participar-hi. A més, durant el campionat encara he hagut de suportar aquells cínics analistes que desqualifiquen el meu equip amb discursos carregats de polls i caspa, “on mai es barreja la política amb l’esport”. No com els insensats insolidaris, que tenim la indecència de proposar la possibilitat de poder tenir l’oportunitat de participar-hi, “amb l’única finalitat de fragmentar la indivisibilitat d’una fina convivència.”

Per cert, a casa, això de la pilota, crea un greu conflicte d’interessos amb la meva parella. En una feroç lluita pel control del comandament a distància del televisor. On el perdedor s’ha de retirar a la trinxera del llit conformar-se a llegir un llibre, o potser, fer temps amb uns mots encreuats.

Aquesta vegada va quedar clar qui va ser el gran derrotat. I és clar, vaig ser jo! Havent-me d'empassar una pila d'avorrits partits i els seus resums. A sobre, guanyés l’única selecció, de les vint-i-quatre, que més m’estimo no veure ni en pintura. Ja que pel meu gust, el color vermell és com el d’un semàfor. Una total prohibició del dret a avançar. D’afegitó, per culpa meva, ser castigat pels àrbitres de la literatura amb targeta roja, i no poder gaudir d’un bon llibre durant tots aquells dies. Sumat a la dura quarantena a la qual la meva senyora em va sancionar. Sotmetent-me, com feu Lisístrata, fins que la pau estigués de nou sota el control del seu teatre d’operacions.