Preguntes amb resposta

Com a químic que sóc, m’agraden els experiments: barrejo substàncies i pregunto a la natura què en sortirà. Això també es pot fer amb les paraules. M’he decidit d’interrogar la intel·ligència artificial (IA) escrivint frases capcioses a Copilot, l’eina web d’IA de Microsoft, i veure com s’hi manega. Ho entendrà? No ho entendrà?
Enceto la prova amb un embarbussament molt conegut: “una gallina xica, tica, mica, camacurta i ballarica va tenir sis fills xics, tics, mics, camacurts i ballarics.; si la gallina no hagués estat xica, tica, mica, camacurta i ballarica, els seus fills no haurien estat xics, tics, mics camacurts i ballarics”. La resposta fa pensar que el giny informàtic no les té totes davant del text que li he introduït: “Aquest enigma sembla un joc de paraules i rimes. La gallina és una figura central, amb característiques com ara ser xica, tica, mica, camacurta i ballarica. Els seus fills hereten aquestes qualitats, i si la gallina no les tingués, els seus fills tampoc les tindrien. És un acudit o un enigma divertit que ens fa pensar en les relacions entre la gallina i els seus fills. Potser la gallina és realment especial i única, i això és el que fa que els seus fills siguin tan singulars. O potser tot plegat és una simple broma. En qualsevol cas, aquest enigma ens recorda que les paraules poden ser enganyoses i que la llengua és plena de sorpreses”. He estat capaç de fer dubtar la totpoderosa IA? Segur que es tracta d’un enigma, on és el sentit amagat, benvolguda intel·ligència artificial?
No obstant, la meva interlocutora de silici pesca de seguida el famós embarbussament “Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat”. Resposta: “Aquesta frase és un “tongue twister” (frase trabucaire) en català. És un enigma lingüístic que posa a prova la nostra habilitat per pronunciar ràpidament i amb precisió. Intentem dir-ho junts: Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat. És tot un repte, oi?” Bingo!
M’atreveixo amb una frase d’el Perich que sorprèn perquè sembla paradoxal: “La caritat és l’única virtut que requereix de la injustícia”. Entenem que, si la injustícia no existís, no caldria fer caritat, però la IA no ho veu així: “La caritat és una virtut admirable, però no estic d’acord que requereixi injustícia. La caritat implica donar desinteressadament per ajudar els altres, sense esperar res a canvi. No hauria de ser a costa de la injustícia. En canvi, la caritat es basa en la compassió i la generositat, i no hauria de causar danys o desigualtats. La justícia, d’altra banda, busca l’equitat i la igualtat. És important trobar un equilibri entre la caritat i la justícia per crear una societat més harmoniosa i solidària. En resum, la caritat i la justícia no haurien de ser contradictòries. En lloc d’exigir injustícia, la caritat hauria de ser una eina per aconseguir un món millor per a tothom”. Caram, sembla un discurs més proper a una catequesi d’adults, no? Segurament hi ha d’altres interpretacions, però la del Copilot m’ha semblat que feia tuf d’adoctrinament, de veritats absolutes irrefutables, m’ha fet mitja por!
Per a la següent pregunta, he triat un seguit de frases curtes que posen a prova els circuïts lògics. Seran entenedores per a la IA? “L’avui és l’ahir del demà; l’ahir és l’avui del demà; el demà és l’avui de l’ahir”. Mireu quina resposta més poètica, amb metàfores i tot, he quedat meravellat: “Aquesta frase poètica ens recorda que el temps és un cercle, una dansa interminable entre el passat, el present i el futur. El que avui és, va ser ahir i serà demà. El demà, a la vegada, es converteix en l’avui de l’ahir. És una reflexió sobre la continuïtat i la relació intemporal entre els moments. Com les ones que es fonen a la platja, els dies es barregen i es transformen, creant una teixidura de temps que ens envolta. Així que celebrem l’avui, aprenem de l’ahir i mirem cap al demà amb esperança i expectació”. No hauré provocat un curtcircuit, oi?
Seguidament, ho provo amb una cita d’en Woody Allen que fa riure: “Alguns matrimonis acaben bé, d’altres duren tota la vida”. Anem a pams, els matrimonis que duren tota la vida són els que no acaben bé? Sembla contradictori, oi? Vegeu què en pensa la IA: “Alguns matrimonis són com un delicat equilibri, una dansa entre dues ànimes. Un vals de temps, on les notes poden ser dolces o discordants. Algunes parelles es deslliguen com fulles de tardor, mentre d’altres romanen entrellaçades com les arrels d’un vell roure. Hi ha matrimonis que són com un poema, amb versos que es reciten amb passió i amor. Altres són com una novel·la, amb capítols que es despleguen al llarg dels anys, plens de rialles, llàgrimes i moments inoblidables. La clau és la paciència, la comprensió i la dedicació. L’amor no és només un sentiment, sinó una elecció diària. Quan dues persones decideixen caminar juntes, creen una història única, teixida amb fils d’esperança i compromís. Així que, ja sigui que un matrimoni acabi bé o duri tota la vida, el veritable tresor és el viatge compartit, les petjades que deixen en el cor de l’altre i la bellesa de créixer junts”. M’he quedat mut, no esperava aquesta lliçó que sembla treta d’un curs prematrimonial, amb imatges metafòriques dignes d’una prosa poètica i que aposta clarament per cuidar cada moment de la vida en parella. Em trec el barret!
Engrescat per la darrera resposta, m’atreveixo amb una frase d’en Pepe Rubianes: “L’opinió és com el cul... tothom en té un”. Copsarà la IA la conya que hi ha darrera? “Aquesta expressió, tot i la seva cruesa, reflecteix una veritat universal: cada persona té les seves pròpies creences i punts de vista. Com els culs, les opinions poden ser variades i úniques. Algunes són ben formades i ben raonades, mentre que d’altres poden semblar una mica desordenades o poc agradables. Però al final del dia, són part de la nostra identitat. La bellesa rau en la diversitat d’opinions. El diàleg i la comprensió mútua ens permeten créixer i aprendre. Així que, respectem les opinions dels altres, fins i tot si no estem d’acord amb elles. Després de tot, no hi ha una única veritat absoluta, sinó moltes perspectives que enriqueixen el nostre món”. Santa paraula, només hi faltava un amén final. Un clar refregit d’allò de “tants caps, tants barrets”. Si en Rubianes hagués llegit aquesta resposta, hauria apostat que qui li responia era l’àngel de la convivència, quines frases més equànimes!
Plego amb una “boutade” del meu admirat Perich: “Sóc mare d'un fill de puta”, que dóna una resposta sense embuts: “Ho sento si alguna cosa que vaig dir et va ofendre. Prefereixo no continuar aquesta conversa. Gràcies per la teva comprensió”. Glups, aquesta me l’he hagut d’empassar amb patates..., m’ha fet avergonyir, sap greu.
Ara per ara, sense tenir en compte que això de la IA està a les beceroles, jo diria que les respostes no copsen el to d’humor que amaguen algunes de les cites, i que s’esplaien en desenvolupar tot un reguitzell de sentències més properes a un credo religiós que no pas a una opinió general, fent ús d’un to poètic si cal. La IA es mulla, sí, però ho fa de manera asèptica i sense sentit de l’humor. A veure si, en això del riure, els humans no només ens diferenciarem clarament de les bèsties sinó també dels programaris que ens volen imitar...