Bronzes

No, llpagès: La nanoocurrència (abans nanoacudit i, més abans encara, nanorelat) "Miguel de Cervantes", és una més de les invencions meves sobre les invencions d'aquest senyor, a qui la Viquipèdia titlla de pseudohistoriador.

És ben bé que ja no saben què fer perquè la gent vagi al museu. Sempre que l'he visitat, érem quatre gats i algun grup d'infants amb els mestres. El teu relat es desenvolupa a partir d'un fet real i ens porta a reflexionar sobre què faríem nosaltres...

Quan estigui relaxat et comentaré el nou relat teu i el d'altres. Ara, després de mesos d'espera de permís d'obres, han començat a enderrocar parets del pis que reformó de dalt a baix. Mesos de incertesa he passat!, i ja no et dic de patir pel pressupost econòmic ..Gràcies per proposar-me a que faci un poema de la meva experiència nudista al museu, en pot sortir quelcom interessant, tinc imatges i sensacions atresorades de l'ocasió. Però hauré d'esperar a que acabi les obres ...Una abraçada ben llarga.

Relat interesant. Bona informació. Enhorabona.
Agraeixo el teu comentari al meu Relat.
Salutacions cordials.

A més de divertir, els teus relats instrueixen: mira per on, ara ja sé què és un orgue de gats.

I també actuen de catalitzadors culturals: he comprovat que, efectivament, el Museu d’Arqueologia de Catalunya acull l’exposició "Els bronzes de Riace. La mirada artística de Luigi Spina" fins el 26 de novembre, però la teva suggestió que el públic hi vagi nu veig que també ha estat acollida, gràcies a la iniciativa de Nil (almenys així ho he entès) d’organitzar una visita (en exclusiva, suposo) per als membres del Club Naturista de Catalunya.

Ostres, originalitat a tot vent! Tant per l’exposició, com pel relat de l’exposició. Idees novedoses, un relat que parla de les idees novedoses, de l’originalitat. Em sembla una exposició interessant. Potser ens hi acostarem. Una forta abraçada, Lluís.
Aleix

Bon dia de bell nou!. Vet ací que en acabat vaig contactar amb el Club naturista de Catalunya i vaig anar a l'exposició del museu arqueològic de Catalunya i va ésser una experiència inoblidable de companyerisme i aprenentatge. Va ésser una autèntica classe de geometria del cos, d'acceptació de les diferents morfologies i edat dels cossos. Feia deu anys que no em despullava fora de l'àmbit de la platja ja que fa deu anys que vaig deixar de fer de model! i la veritat és que l'edat no perdona! Perquè tot i que als meus 60 anys estic força ben conservat segons em diuen, no hi ha res com ésser jove!...Visualment vaig pecar en comparar-mev amb els assistents de vint i trenta anys i ....vaig adonar-me tristament que per més bé que es mantinguis físicament un, no és lo mateix: la pell és com l'escorça d'un arbre.... També el fet de compartir nuesa amb cossos de totes les tipologies en edat i voluminositat em va ensenyar, després d'interactuar ensems, que arriba un moment en que desapareix la la rcepció físics i allò que només preval és l'esperit de la persona i la lluminositat que desprèn...
Bé, ningú se'n salva! Tots acabarem fets una coca...És llei de vida! i així ha d'ésser per donar pas als que venen darrera...

Ai si!, ho vaig llegir l'altre dia i se'm va passar pel cap anar-hi. Perquè en el meu cas no em suposaria cap esforç ja que no només tinc l'experiència d'ésser nudista practicant, ans també he posat com a model nu en manta d'ocasions de la meva joventut tant a l'Anglaterra com a Barcelona. No sé pas si m'amoïna gaire, com reflecteixes en el teu excel·lènt relat, ésser víctima d'una ofensiva de virus. Jo diria que em preocupa més trobar-me envoltat d'una munió de cossos grotescs que puguin incomodar-me. Doncs és més que comprovat que intel·ligència i interès cultural sovint no van de bracet de bellesa física, a no sé que s'infiltri algú com ara jo i que encara fa una certa patxoca malgrat l'edat i l'inevitable erosió del temps.

Anar nuus en espais comunitaris no és allò habitual i presentes totes les situacions que es poden donar en aquest cas. Ahir mateix em van parlar d’aquesta exposició i vam acordar que abans faríem pràctiques. Com sempre busques la part divertida dels fets que en el fons són motius que ens porten a reflexionar. Segueix escrivint des de l'humor, que ens fa falta.

Gràcies, pel teu comentari al meu poema “Per a mi”, perquè has plantejat una qüestió que és en el fons del poema. Volia ser una aposta per contrarestar totes les lloances a la vida del poble o del camp i explicar, de manera exagerada, la sensació d’una gran ciutat. ( a mi els gratacels tampoc m’agraden especialment), però si la sensació de viure entre gent diferent, anònima, amb qui em sento a prop. Vaig llegir en un llibre, que ara no recordo el títol, on deia que la multitud de persones feia que et sentissis menys sol. Em sembla que és el que em passa a mi i a tu, pel què veig. Segurament tal com dius pel caràcter introvertit o per la necessitat de preservar la privacitat.

Potser hi podríem cantar alguna cosa.
No en sabia res de l'exposició i no crec que hi vagi si es obligatori despullar-me. Més que res, és que ja comencem a dur més roba que a l'estiu i treure i posar és una mica pesat...
Bon relat exploratori.
Amb total cordialitat

no hi té cabuda en aquest museu, s'ha d'estar ben integrat a l'entorn que es visita. La veritat és que els nudistes podran gaudir-la bastant més còmodes aquesta peculiar exposició. Un relat ben original i divertit, i com sempre amb una descripció fantàstica, però així i tot, jo soc de les que abans d'anar-hi primer hauria de passar per la prova de la platja, hahaha.

Salutacions llpages!!

Rosa.

M'agrada com escrius, jo també et llegiré. Ens veiem per aquí.