Osset de Peluix (56). El misteriós espia del Bailie's.

Un relat de: cuidador_d-ossets
En aquest moment, sense ser vistos per l’Èric i la resta de la colla, un jove vestit de forma no molt diferent de la de l’Armando observa l’escena. No pot sentir gaire del que diuen aquell grup des d’on es troba, però està molt atent a la situació.

- Bé – li diu una persona, d’edat avançada i cara arrugada, al noi que observa. – ¿Suposo que ja has vist prou, oi? Tu m’has dit que t’agradaria saber on és la Miranda. Doncs ja la veus.

- Sí, “tatuatge”, sí. La Miranda està aquí. Ja ho crec que és ella. Si l’Armando ho sabés, no sé com reaccionaria. Però tant me fa. Ja és grandet. – Evidentment, aquest jove, sigui qui sigui, té coneixença amb l’Armando i els seus. – En realitat, no és la Miranda la qui m’interessa… sinó el jove que està amb ella. L’Èric.

- No sé què té d’especial aquest noi per a tu, Martí – li diu l’home anomenat “tatuatge”.

- No has de saber més que allò pel qual se’t paga. Ja ho saps, que jo odio que la gent sàpiga gaire de mi. Tinc molt de sentit de la intimitat.

- Jo et vaig informar que sabia que la Miranda era amb un noi, i quan et vaig dir que era l’Èric, et vas sobresaltar…

- “Tatuatge” – li diu el tal Martí; – no sé com ho vas arribar a saber, que la Miranda era amb aquest noi.

- Tinc les meves fonts d’informació. Parlo amb molta gent. Tinc molta vida social. Em vaig fer informar d’això.

- L’Armando et pagaria una bona suma per aquesta informació… si se la volguessis vendre. Però és evident que no ho has fet…

En “Tatuatge” posa cara de pòquer: seriós, imprevisible, aparentment de mal humor. No se li nota nerviosisme en la veu quan diu:

- Encara que a vegades no ho sembli, tinc la meva ètica. No sóc ruc, ja ho sé que l’Armando pagaria uns bons diners per aquesta informació… Si tant me fes destrossar la felicitat de la Miranda o de l’Èric i ho volgués fer només per diners, l’Armando ja ho sabria. Però, en tot cas, en tu sí que he confiat a l’hora de dir-te més del compte.

- ¿I perquè no se li ho has dit a l’Armando?

- Tinc els meus motius.

El Martí el mira com si estigués mig avorrit:

- Ja. ¿I aquests motius són…?

Passen uns segons de silenci. En “Tatuatge” apreta els llavis. Tingui els motius que tingui per no ser xerraire amb l’Armando, no els vol revelar.

- I a mi m’has exigit diners – segueix el Martí – a canvi d’informar-me de a quin lloc trobar a l’Èric i a la Miranda.

- És clar. No m’agrada fer les coses de gratis. Tu vols una informació, jo vull diners. Una cosa per l’altra.

- Ets un home una mica podrit per dintre, “tatuatge”.

- Oh, Martí, vinga… – diu l’home misteriós, quasi amb cara divertida per les arrugues de la seva cara; – no tant com tu creus. Aquest és un món imperfecte. Però suposo que no sóc un angelet.

En Martí estudia en “tatuatge” durant uns segons.

- Crec que ara prefereixo estar sol. O quasi preferiria que…

- Et conec, Martí – diu en “tatuatge”; però no hi ha burla en les seves paraules. – No t’interessen només la Miranda i l’Èric. Alguna cosa has vist en aquesta trobada que t’impressiona. Miraves darrere la finestra amb una ansietat… Ara, deixa estar el negoci i parlem com a amics, encara que algú pugui dir que tampoc ho siguem molt. ¿Hi ha alguna cosa que t’inquieta d’aquesta trobada?

- “Tatuatge”, jo… ehem… ella no… jo… Bé, res de res.

- ¿Un assumpte de faldilles?

El Martí posa cara de patiment per uns segons i mira la finestra, a dintre del bar.

- Ella ha marxat.

- ¿Ella? – diu en “tatuatge”.

- Bé, prou. “Tatuatge”, tornem al negoci i no parlem de res més. ¿Quants diners vols?

- No vull ser molt exigent…

- Digues una suma.

El tal “tatuatge” diu una suma considerable en euros.

En Martí, que ja preveia una cosa així, treu un grapat de bitllets, es passa uns segons comptant la “pasta”, i li posa a en “tatuatge” alguns bitllets sobre la mà.

En “Tatuatge” compta els bitllets amb cara una mica ansiosa, i veu que hi ha més diners dels que havia demanat. ¿En Martí ha comptat malament els diners? Curiós error…

- Ehem, Martí, puc ser en certa manera un miserable i un avariciós. Però mai estafaria a un client. T’he demanat aquests diners, i tu me n’has donat aquests de més…

- Tu m’has demanat aquesta suma, sí. Però jo et pago de més. Amb aquesta finalitat: si t’enduus tots els diners que t’he donat, mai se li ho has d’explicar a l’Armando ni a un dels seus amigots res d’això. Mai. Mai!! Dóna’m la teva paraula de callar com una tomba, i endú-te tots els diners.

En “tatuatge” observa els diners amb una expressió estúpida; mira ara els diners, ara el Martí, ara torna a mirar els diners. Ho pensa uns segons i diu:

- Està bé, Martí, accepto el tracte. Em quedo els diners a canvi de la informació que t’he donat i de guardar el secret.

- Espero que no em traicionis.

En “tatuatge” fa cara de persona quasi ofesa:

- Mai he estafat un client que em pagui suficients diners. Mai. És la meva moral: qui paga mana, qui paga dóna ordres, i prou. Els diners, per a mi, són sagrats. Molt sagrats. Tu m’has ofert diners i jo els he acceptat. Em callaré.

En “tatuatge” mira en Martí uns segons. I diu:

- Alguna cosa no em vols explicar, Martí. Però jo no et caic molt simpàtic, cosa que puc entendre. Jo no sóc cap mestre de virtut ni de molt lluny: sóc un simple home de carrer, i no sé quin futur tinc. Però ets una mica amic meu i respectaré el teu silenci. Gràcies pels diners. I sort amb el teu tracte amb la Miranda i l’Èric, sigui el que sigui que els hi vulguis dir. I sigues prudent, col·lega: no hi ha ningú immortal en aquest món.

- Gràcies per la informació, tatuatge. I… i crec que has estat amable en el fons. Sort. Adéu.

Es donen la mà i en “tatuatge” s’allunya carrer enllà. “Em pregunto on anirà aquesta ànima perduda ara mateix… però em convenia la seva ajuda”. En Martí es queda uns segons amb la ment pràcticament en blanc, i després segueix mirant l’escena de la Miranda i la seva colla.

A en Martí se li il·luminen els ulls des del seu amagatall…





---------------------------------------------------
Ets benvingut a la web de propaganda del Cosmos Perenne: http://ciutat-perenne.com

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de cuidador_d-ossets

cuidador_d-ossets

70 Relats

40 Comentaris

21316 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Em presento.

Em dic Unicorn Blanc del Bosc, o Unicorn Blanc. També utilitzo, per raons pràctiques, els pseudònims de Crom el nòrdic, Unicorn Gris i Cuidador d'Ossets, si bé només posaré articles nous en aquest últim pseudònim i en aquest mateix en què ara em veieu (els altres noms d'usuari són de consulta i, en certa manera, d'emmagatzemament d'antics articles).

Els meus ideals són el catalanisme, la literatura, el món de la fantasia i l'acceptació de les normes socials que defenso, entre d'altres.

El meu nom de Facebook és
"Mark Corbera Mestres" .

El meu nom de Twitter és
"El Dorat"

El meu email és
webmestre2(arr.)gmail(punt)com

El conjunt de les meves webs (és a dir, de les webs administrades, moderades o dirigides per mi) es diu Portal Perenne, també anomenat "el Perenne" i està format, entre d'altres, per Lletra Perenne, també anomenada "la Perenne" .

La meva web d'articles es diu, com hem dit, Lletra Perenne i està a:
http://lletra-perenne.fandom.com/ca .

Actualment disposo de fòrum, el Fòrum Perenne, part de el Perenne, la direcció del qual és:
http://forum-perenne.foroactivo.com/ .

Podeu tenir accés a tots els relats de Lletra Perenne publicats a Relats en Català aquí:
http://ciutat-perenne.com/m/3qa

Els meus pseudònims a Relats en Català són: Unicorn Blanc del Bosc, Unicorn Gris, Cuidador d'Ossets i Cromelnordic. Observació: m'hagués volgut dir "Unicorn Blanc", però no podent fer-ho, em vaig fer dir "Unicorn Blanc del Bosc".

Que vagi bé!!!