Mares que donen, estimades, que aporten força i la llengua materna

El 15 de desembre del 2023 trobàrem un poema matriarcalista i en què es reflecteix l’estima per la terra: “Un petit gran espai (poema a la meva terra)” (https://relatsencatala.cat/relat/un-petit-gran-espai-poema-a-la-meva-terra/40236), publicat per Rosa Saureu (ROSASP) en la web “Relats en Català” el 14 de desembre del 2004. Diu així:

“La meva terra és
un gran espai petit,
ple de matisos,
de vida i de llums,
com tots els petits
grans espais.

La meva terra és
per mi,
un glop d’essència,
la sang que batega
i encén les roselles
dels nostres camins”.

En aquestes dues primeres estrofes, copsem el matriarcalisme, per exemple, en el fet que acull els matisos i, així, el pluralisme. A més, fa una lloança de la terra: petita, però gran, això és, estimada. La vida de l’escriptora arrela en el lloc de naixement: la seua identitat (l’essència), la vitalitat (la sang), les flors (ací, les roselles, les quals empiulen amb la jovenesa) i les vies.

Tot seguit, la poetessa plasma que la seua pàtria (entenent “pàtria”, com escriu Pere Riutort, com un terme vinculat amb la forma “mare pàtria”, o siga, femení)

“És més que un vestit,
més que una bandera,
molt més que un indret
que ocupa un espai,
més que un nom concret
enmig de la història”.

Per consegüent, no redueix la seua vida a lo merament polític (la bandera), ni a lo tradicional (la indumentària), ni a llocs, ni, per descomptat, a detalls de la història (com podria ser-ne algun personatge destacat per la instrucció escolar). Ara bé, tampoc no hi renuncia. Per això, a continuació, comenta que la seua terra

“És xarxa invisible
que uneix moltes mans;
la veu que ressona,
la llengua que ens dóna
paraules i goles
per dir-les ben fort”.

Així, passa a les relacions humanes, en què, òbviament, participa la llengua (com a mitjà de vincle i com a espill d’un punt de vista diferent al de les altres llengües, encara que hi puga tenir aspectes en comú): moltes mans (persones donant-se la mà), una veu que no calla lo que considera que cal dir… mitjançant la llengua (ací, en al·lusió a la materna, la catalana).

En acabant, reflecteix un altre tret que enllaça amb el matriarcalisme: la mare, la maternitat i les arrels (les quals estan en nexe amb la terra, de què ixen els fills, bé del territori geogràfic, bé, en sentit més ampli, de la Mare Terra):

“És la mare que vetlla
els somnis d’unió.
El niu que ens pertoca,
la profunda arrel
que manté la força
de l’arbre que som”.

Un altre detall matriarcal és que la dona (ací, la mare) està viva i cerca els lligams entre persones. A banda, és la mare qui arrela i permet que ho facen els fills, a qui dona força de la mateixa manera que les arraïls d’un arbre ho farien a la soca, al tronc, a les branques, a les fulles i als fruits.
Finalment, Rosa Saureu escriu sobre sa mare (encara que, igualment, vàlid, a nivell simbòlic):

“Et duc dibuixada
des de que vaig néixer
en els ulls i el cor.
T’escolto, et sento…
Força encoratjada
et torno un petó”.

Decididament, l’escriptora no ha deixat la mare, el seu fil (els vincles amb la mareta) perduren en el temps i, a més, ambdues toquen els peus en la terra. I Rosa Saureu, al capdavall, hi està oberta i la besa. Afegirem que, antigament, els grecs besaven la terra, perquè era un senyal d’afecte cap a ella.

Finalment, aquest poema, el 14 de desembre del 2004 rebé dos comentaris que hem considerat molt sucosos: “Aquesta terra es mereix ser estimada per tot el que ens done i perquè és nostra. Que carall!” (AINOA) i “Les teves paraules realment desprenen amor per la terra. Ella te n’ha donat i tu la vols.

Un gran sentiment representat per frases sàviament teixides i paraules molt ben escollides” (BARBABLAVA).