Osset de Peluix (35). La Miranda trenca una promesa de l'Èric.

Un relat de: cuidador_d-ossets
Algú truca al portal de casa de l'Èric i Joan. El Joan ja va a obrir la porta des de l'interfon intern. Són l'Èric i l'Eva que tornen del supermercat amb el sofà. El germà del filòsof fa una mirada al cel com implorant alguna cosa.

S'obre la porta. L'Èric deixa suaument el sofà a terra quan veu la Miranda que l'espera al rebedor. Darrera el filòsof, l'Eva.

- Hola Miranda, com us ha anat a tu i a...?

- Èric, no puc més. Sé què et passa. Que ets ex-leprós. Que pateixes internament. Si us plau, vull ajud...

- QUÈÈÈ??? - L'Èric fa un crit que sobresalta tothom. - Però si això era un secret nostre, Joan! Un secret de família! No podia saber-ho ningú que no fos de la nostra carn o la nostra sang! Ara s'ha trencat tot!

- Èric, carinyo, sisplau escolta'm...!

- No, no, Miranda, escolta'm tu! Saps perquè he fet aquesta promesa de quedar-me una setmana amb tu? Falten quatre dies per a que s'acabi la juguesca – (Doncs la juguesca s'acabarà el dimecres pròxim, i avui és dissabte), - i tu em traeixes trencant un secret de família davant el germà i la nora, oi?

El polèmic jove es gira cap a la porta davant la cara sorpresa de tothom.

- Mireu, jo ja vull plegar, deixeu-me una estona tranquil per reflexionar sol, que ja estic que peto...

- No, Èric! - diu la Miranda. - Parlem-ne, anem a algun bar tu i jo sols, en privat...

El filòsof aficionat suspira.

- Ja n'estic una mica cansat de tot i...

- Escolta-la, home! - diu el Joan.

- Anem a un bar sols, carinyo. Hem de parlar, avui han passat moltes coses.

- Està bé, està bé! Joan, carrega el sofà sol que tinc que parlar amb la meva amiga.

- No pateixis, ja me les arreglo.

Així doncs, el Joan i sa dona es queden sols a casa mentre que l'Èric, seguit per la noia que espera seduir-lo, caminen per uns quants carrers fins que entren a un bar.

Quan entren al bar, l'Èric està calladíssim, com si fos mut, irritat, però sens dubte calla per por a dir res inconvenient. La Miranda demana unes begudes i s'asseuen. Ell ja porta una estona silenciós; ella decideix que el provarà de treure del silenci pacíficament.

- Carinyo, no estiguis tant callat...!

Silenci.

- Està bé, ho comprenc, he trencat una promesa teva, perquè això era cosa de família, i jo – se li nota una mica de tristesa – no sóc de la teva família. - Li acaricia la galta; ell se la deixa acariciar. - Però no volia que el secret quedés secret. No diré a ningú lo de la teva salut, creu-me! Però què podia fer? Esperar a casar-me amb tu, i aleshores revelar-te que ja sé la teva debilitat? Només ho he fet per cuidar-te...

L'Èric abaixa el cap i suspira.

- Està bé, Miranda, però compren-ho, això em dol...

- Colta Èric, a tu t'agradaria saber perquè sóc tant... diguem-ne docilona? Tant pacífica? Perquè sempre estic amb la melancolia al cor i procurant endolcir la vida de tothom? No és perquè sigui una ingènua, jo ja ho sé que la meva forma de ser té inconvenients, però... Mira, és que un cop va passar una cosa que em va fer mal en l'ànima.

L'Èric la mira, encuriosit.

- Vols dir que la teva forma de ser tant... peculiar, va ser per un fet que vas viure?

- Sí. I vull explicar-te'l per disculpar-me, perquè vegis que no vull secrets entre tu i jo.

- Explica'm, així podré entendre millor com ets tu.

- Doncs resulta que...



(Continuarà...).

Comentaris

  • Endolcir la vida...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 10-12-2020 | Valoració: 9


    Les situacions diverses de l'Eric i Joan, on van passant diferents detalls en la vida.
    És un conte en diferents etapes.
    Molt ben redactar i amb molta disciplina.
    M'ha agradat, Cuidador_d-ossets.
    Saluts i cuida't..

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: