He arribat a aquest petit poema quasi per accident, i vull dir que si l'hagués de descriure amb una sola paraula seria "vigor". Em sembla que és un poema que té les coses clares, un tipus de poètica que cada cop surt més malparada, en benefici d'un altre, potser més divagadora i sense uns objectius realment clars (de la que jo també en participo, és clar). Sembla com si la poesia, per ser poesia, obligatòriament hagués de ser una espècie d'endevinalla; i sí, és veritat que a vegades hi ha coses tan difícils d'expressar per la seva ambigüitat que s'ha d'usar un llenguatge igualment ambigu, però potser caldria a vegades prendre distància i tindre una mica de mesura amb aquests excessos, dels que aquest poema està totalment sa. Hem d'anar amb compte de no fer de la virtut vici.

En aquest sentit, aquest poema, trient que no és brut, tot i que no tots els seus poemes ho són, em recorda a la visió d'un dels meus poetes preferits que és Bukowski. I això em fa pensar que hi ha un punt de contacte molt interessant entre la poesia estatunidenca i la nostra, del que potser parlo en una altra ocasió. Tornant al d'abans, Bukowski, en un dels seus poemes més celebrats diu "quan un mecànic de cotxes qualsevol / comenci a portar llibres de poesia per llegir / a l'hora de dinar / llavors sabrem que estem avançant en / la direcció / adequada."

He intentat ser el més breu que he pogut, i encara m'he deixat una gran part del que volia dir.

Gràcies pel poema.

Una salutació.

M'ha agradat la figura central que defineix el poema, com si el poeta estengués per allà on va una tela d'aranya a l'expectativa que caigui la presa. M'agrada la teva capacitat a l'hora de generar imatges de caràcter al·legòric, llegiré algun text més que hagis penjat quan tingui temps!

Una salutació.

Un relat breu i punyent sobre la vulnerabilitat masculina, el penediment i la necessitat de consol. No són temes que jo acostumi a tractar en la literatura, i justament per això m'interessa la teva forma de fer-ho. Trobo en aquest tipus de texts un olor de certs texts de tradició més clàssica, inclús naturalista.

Una salutació.

És cert que a vegades sembla que tots els deus de l'Olimp vagin en contra nostre. De fet, quan has dit això mateix, m'ha fet pensar en el mite de Prometeu. Potser el foc sagrat que va robar als déus per a després donar-nos-el i així superar les nostres desgràcies, no va ser només la intel·ligència i la raó, sinó que també va ser la ironia. Hi ha la cèlebre frase de Freud que diu "La raó engendra monstres", el nom dels monstres poden ser la desconsideració, l'enveja, o, com tu ben dius, intolerància... A la frase del Filòsof austríac, jo gosaria afegir "i la ironia els sana", ja que trobo en aquest do gairebé diví -per continuar amb els déus- una de les eines més eficaces per enfrontar-se a la realitat, sempre a través del respecte, inclús irradiant coses bones als que potser els està passant coses pitjors que a nosaltres.

Una salutació.

Bona tarda. Gràcies a tots el que comenteu i interaccioneu al voltant de l'òrbita de les meves propostes i temptatives poètiques i informatives.

Kefas, he revisat la teva proposta i, en part, m'ha agradat la primera, ja que reflecteix gairebé exactament el contingut semàntic de la traducció del haiku original, amb només petits canvis en algunes paraules. Així doncs, continua sent fidel a l'original i al mateix temps s'ajusta a un suposat consens mètric. Respecte a "sota la pluja", tot i que m'agrada l'ús de "sota", crec que s'allunya una mica més de l'inevitable a què significa "しぐれけり".
Pel que fa a la segona proposta, crec que s'allunya bastant del que proposa l'original. Al teu, la pluja ocupa el primer vers i després es fa una descripció de la situació de preparar del te. En canvi, l'original no dona pes a la preparació del te i no fa menció ni de l'olor, ni del vapor, ni de l'escalfor, ja que aquestes són coses que s'evocarien amb la simple menció de "preparant te"; a part, aquesta formulació, no obeeix a la síntesi pròpia del haiku, sinó a una retòrica descriptiva i artificiosa.
Al poema original, el focus i el vector de moviment són el vaivé de la pluja, que esdevé una característica intrínseca d'aquest tipus de plugims (com s'explica en l'anàlisi).
Per tant, pel que fa a la segona proposta, es pot afirmar que és quasi contrària a l'original.
Agraeixo a tothom per les vostres aportacions i interaccions. És a través d'aquestes que tots aprenem. Animo a més comentaris atrevits com els de Kefas.

Cordialment,
Carles.

Molt bo el tractament de l'espai a aquest poema.

A mesura que els verosos es van escurçant s'obliga el lector a fer circular la mirada i llegir cada cop més a poc a poc, fins al punt que un vers és una paraula o una lletra; el qual també va disseccionant la relació entre significat i significant de les paraules fins a arribar a la paraula "nus". La qual se separa en els signes abstractes que la componen (les lletres) i els deixa caure cap a un silenci profund com si fos el degoteig d'una aigua de lletres flamants que allarguen i estenen verticalment sobre la pàgina la idea de la nuesa. Sembla com si la paraula "nus" fos una metàfora del cos del mateix estimat/estimada desfent-se en plaer i estenent-se a sobre d'un matalàs on ja no queden paraules a dir.

Molt bell, eròtic i original pel que fa a la relació entre estructura i contingut.

Cordialment,
Carles Girós.

Primer de tot, gràcies per tots els comentaris.

Després, m'ha agradat bastant la solució formal de transfigurar la fortuna en una sort (mai millor dit) de persona, i també que aquesta acabi escollint (o no, però prefereixo pensar que si) un simple home treballador per dotar-lo amb el seu do.
Les persones normalment durem massa poc i també ens poden arribar a semblar massa fosques les nits, però si alcem la mirada podem veure com les estrelles estenen els seus campaments sobre els nostres caps. Només cal llegir d'entre les constel·lacions de l'atzar l'enorme missatge de la fortuna, la que alhora ens està llegint a nosaltres, ja que nosaltres només som algunes de les síl·labes d'aquell missatge que no s'acabarà mai d'es...

Cordialment, Carles Girós Mascaró.

Un poema que reflecteix un mar en plena maror (pot ser el Mediterrani), però també un altre mar, dos mars. El primer entra pels sentits i et parla donant-te les vivències en les quals realment es basa la poesia, el segon com a símbol d'un procés poètic molt profund que oneja dins del poeta. Una mar neda dins de l'altre (i viceversa) i juguen com si fossin dues rimes enamorades. Al final, els dos mars s'uneixen en un de sol, un plural mirall.

Fets amb flames líquides d'atzar.
El mar m'explica amb paraules d'aigua
Canten la història del present.
amb la sensació que el mar
em revela els secrets més profunds de la poesia.

Aquests són els versos que més m'han agradat.

Una salutació i bon dia.

Cordialment, Carles Girós Mascaró.

Són moments en els quals cíclicament es mor i es reviu. És descobrir que la persona que sembla immortal, és mortal; igual a tu i a la vegada perfectament única. Els amants es lleven les paraules de la boca igual que els petons. Tot coincideix: pauses i exclamacions, riures i silencis. Aquests són els moments en què els enamorats traspassen, per uns instants almenys, el temps i es transporten a un món ple d'enigmes sense pregunta i contestacions sense resposta.
Curt i suggerent. Enhorabona.
Cordialment
Carles Girós Mascaró.

Trobo un bon encert el fet de diferenciar entre realitat i problema. La veritat és que moltes vegades ens centrem —individualment i com a societat— en solucionar realitats que valdria analitzar amb un ull crític i no deixar-nos emportar, moltes vegades, gastant energia, temps i moltes altres coses innecessàriament. Les altres realitats que es desprenen d'aquestes realitats que intentem solucionar, moltes vegades són positives una vegada que un en reflexiona. Per exemple (tot i que sigui una mica ximple), aixecar-se per canviar el disc de música (fas exercici) vs. comandament a distància (que et quedes segut i no et mous). El tema és molt llarg i no vull soltar un rollo, però ho trobo bastant encertat per la importància del tema.

Una salutació i bon dia.