Bona tarda. Gràcies a tots el que comenteu i interaccioneu al voltant de l'òrbita de les meves propostes i temptatives poètiques i informatives.

Kefas, he revisat la teva proposta i, en part, m'ha agradat la primera, ja que reflecteix gairebé exactament el contingut semàntic de la traducció del haiku original, amb només petits canvis en algunes paraules. Així doncs, continua sent fidel a l'original i al mateix temps s'ajusta a un suposat consens mètric. Respecte a "sota la pluja", tot i que m'agrada l'ús de "sota", crec que s'allunya una mica més de l'inevitable a què significa "しぐれけり".
Pel que fa a la segona proposta, crec que s'allunya bastant del que proposa l'original. Al teu, la pluja ocupa el primer vers i després es fa una descripció de la situació de preparar del te. En canvi, l'original no dona pes a la preparació del te i no fa menció ni de l'olor, ni del vapor, ni de l'escalfor, ja que aquestes són coses que s'evocarien amb la simple menció de "preparant te"; a part, aquesta formulació, no obeeix a la síntesi pròpia del haiku, sinó a una retòrica descriptiva i artificiosa.
Al poema original, el focus i el vector de moviment són el vaivé de la pluja, que esdevé una característica intrínseca d'aquest tipus de plugims (com s'explica en l'anàlisi).
Per tant, pel que fa a la segona proposta, es pot afirmar que és quasi contrària a l'original.
Agraeixo a tothom per les vostres aportacions i interaccions. És a través d'aquestes que tots aprenem. Animo a més comentaris atrevits com els de Kefas.

Cordialment,
Carles.

Molt bo el tractament de l'espai a aquest poema.

A mesura que els verosos es van escurçant s'obliga el lector a fer circular la mirada i llegir cada cop més a poc a poc, fins al punt que un vers és una paraula o una lletra; el qual també va disseccionant la relació entre significat i significant de les paraules fins a arribar a la paraula "nus". La qual se separa en els signes abstractes que la componen (les lletres) i els deixa caure cap a un silenci profund com si fos el degoteig d'una aigua de lletres flamants que allarguen i estenen verticalment sobre la pàgina la idea de la nuesa. Sembla com si la paraula "nus" fos una metàfora del cos del mateix estimat/estimada desfent-se en plaer i estenent-se a sobre d'un matalàs on ja no queden paraules a dir.

Molt bell, eròtic i original pel que fa a la relació entre estructura i contingut.

Cordialment,
Carles Girós.

Primer de tot, gràcies per tots els comentaris.

Després, m'ha agradat bastant la solució formal de transfigurar la fortuna en una sort (mai millor dit) de persona, i també que aquesta acabi escollint (o no, però prefereixo pensar que si) un simple home treballador per dotar-lo amb el seu do.
Les persones normalment durem massa poc i també ens poden arribar a semblar massa fosques les nits, però si alcem la mirada podem veure com les estrelles estenen els seus campaments sobre els nostres caps. Només cal llegir d'entre les constel·lacions de l'atzar l'enorme missatge de la fortuna, la que alhora ens està llegint a nosaltres, ja que nosaltres només som algunes de les síl·labes d'aquell missatge que no s'acabarà mai d'es...

Cordialment, Carles Girós Mascaró.

Un poema que reflecteix un mar en plena maror (pot ser el Mediterrani), però també un altre mar, dos mars. El primer entra pels sentits i et parla donant-te les vivències en les quals realment es basa la poesia, el segon com a símbol d'un procés poètic molt profund que oneja dins del poeta. Una mar neda dins de l'altre (i viceversa) i juguen com si fossin dues rimes enamorades. Al final, els dos mars s'uneixen en un de sol, un plural mirall.

Fets amb flames líquides d'atzar.
El mar m'explica amb paraules d'aigua
Canten la història del present.
amb la sensació que el mar
em revela els secrets més profunds de la poesia.

Aquests són els versos que més m'han agradat.

Una salutació i bon dia.

Cordialment, Carles Girós Mascaró.

Són moments en els quals cíclicament es mor i es reviu. És descobrir que la persona que sembla immortal, és mortal; igual a tu i a la vegada perfectament única. Els amants es lleven les paraules de la boca igual que els petons. Tot coincideix: pauses i exclamacions, riures i silencis. Aquests són els moments en què els enamorats traspassen, per uns instants almenys, el temps i es transporten a un món ple d'enigmes sense pregunta i contestacions sense resposta.
Curt i suggerent. Enhorabona.
Cordialment
Carles Girós Mascaró.

Trobo un bon encert el fet de diferenciar entre realitat i problema. La veritat és que moltes vegades ens centrem —individualment i com a societat— en solucionar realitats que valdria analitzar amb un ull crític i no deixar-nos emportar, moltes vegades, gastant energia, temps i moltes altres coses innecessàriament. Les altres realitats que es desprenen d'aquestes realitats que intentem solucionar, moltes vegades són positives una vegada que un en reflexiona. Per exemple (tot i que sigui una mica ximple), aixecar-se per canviar el disc de música (fas exercici) vs. comandament a distància (que et quedes segut i no et mous). El tema és molt llarg i no vull soltar un rollo, però ho trobo bastant encertat per la importància del tema.

Una salutació i bon dia.