RE: RPV 313 REPTE POÈSTIC VISUAL: TEMPS?

MOLT DE TEMPS

Quant de temps:
Una tija
Roc molsós
Pi torçat
Rierol
Nit de boira
El migdia
Sol i lluna
El fresc vent
So de pluja
Llum verdosa...

A les mans
L'esquelet
D'una fulla
Molt de temps...

Mira per on, va de temps! Va de temps que no hi participava.

Si el temps no ens enfonsa,
l'enfonsem,
dit i fet.
Si el tmps no és propici,
alre temps ens vindrà,
fet i dit.
Perquè el temps
és capciós,
capritxós,
enganyós...
confiem en l'atzar!

Redéu, els dits! I el temps!

Rengló 4. 'temps' en compte de 'tmps'
Rengló 5. "altre', en compte d''alre'

L'únic temps, per mi, el present.

Salut i rebolica!

Va caient el temps dins la sorra dels dies,
dunes d’un desert que immuta el rostre.
Jorn a jorn, mos a mos, el temps engruna
els penyals de la joventut, de la vigoria.

Mig amagat, el rellotge reitera les cadències
d’un pas que no cessa, d’un viatge reglat,
pentagrama de sons i d’instants, fugaços, subtils.

Batecs d’un viure que esdevé al capdavall
sorrera d’ara i avui, de fets, mots i propòsits
que, amb tot i no tornar, restaran intactes
en la pols i l’eco que el vent escampa arreu.

Absència temporal

En l'etern instant
d'aclucar els ulls un segon
la teva absència visual
ha sigut molt més
que un temps perdut.

Tems
el temps
que se t'escola
entre els dits quan
estàs segur que el tens
Fuig
del sòlid puny
clos, tancat i hermètic
per les mil i una escletxes
que hi ha fet el pitjor dels temps
És
una serra
que escapça
sempre implacable
qualsevol dels teus desigs
i el transforma en la sorra fina
de la inabastable platja de l'eternitat

Temps

Voldria entrar en el temps , desplaçar-me a dins seu,
tímidament potser, o bé amb coratge
-tal com sempre acostumo a fer les coses-
voldria entrar-hi així, i que el temps m’abracés,
com qui entre en el mar,
tan blau, avui,
tan ple,
tan lluent,
i tan fosc.

I amb alè de sirena, entre algues i esculls,
poc a poc sense presses
sense fites ni argúcies, sense enganys ni temors,
existir en llibertat.

I davant d’aquest blanc- perquè em sento petita-
que el temps fos aquell hàbitat
natural com el ventre de la dona que em duia surant dins del
seu cos.

Trampa inabastable,
fuges de mi
quan et cerco.

És impossible retenir-te
en una imatge,
enllà del reflex amagat.

Mal que no ho vulguis
tu tampoc, fuges, sí,
també quan no et cerco.

Paràsit arrapat
a l'ignot no visible.

Somni irreal,
humà invent cruel,
fill d'un deu pregon
de la ficció.

Incògnita inabastable.

(Fora de concurs)

S'esmuny el temps

Ens engoleix, de mica en mica,
des que vam ser.
Ni el controlem, ni el posseïm,
I ens manca temps
per veure com passa.

Hi convivim, en formem part,
però en som només esclaus.
Com l’aigua, s’esmuny,
I irònicament en voldríem portar el ritme
quan ni tants sols el podem entendre.