RepteClàssic DCCXLVI (746) EL TEMPS

L’examen

Quan la Rosa Maria van finalitzar l’examen els hi van dir que sabrien si havien aconseguit una plaça d’administrativa a l’ajuntament, en el termini d’una setmana.
El diumenge va anar d’excursió a Montserrat amb l’Ernest i no van parlar de l’examen sinó dels fills que tindrien i dels mobles que es comprarien si ella aprovava i podien demanar un crèdit al banc per comprar-se un pis, ara que ell tenia una feina de mecànic.
El dilluns i el dimarts no es van poder veure. Tots dos tenien feina fins tard. El vespre es van enviar missatges amb unes quantes floretes. Van acabar el missatge amb la paraula Sort ple de confeti.
El dimecres va sortir amb unes amigues. Quan li van preguntar per l’examen, no va saber que dir. Per un instant li va semblar que li havia anat molt bé. Una estona després li va començar a entrar dubtes i mal de panxa a la vegada.
El dijous va quedar amb l’Ernest per anar a prendre una cervesa. Va acabar prenent-se una til·la. Abans s’havia repintat la cara davant del mirall de l’entrada de la feina. No volia que l’Ernest li veiés la seva cara trista.
El divendres va ajudar a la mare a les feines de la casa. Va passar la nit molt agitada. Amb somnis plens d’enigmes : paisatges grisos i unes gavines que reien escandalosament.
El dissabte a les nou, l’Ernest la va passar a buscar. Quan es van acostar al mural dels resultats, estava tan ple de gent que parlava i cridava fort que no hi havia manera de llegir el seu nom.
Finalment el van trobar.
Els dos es van abraçar amb els ulls plorosos i van començar a enviar WhatsApps a tota la família i amics.

Va somriure en mirar enrere. Girar el cap no li calia fer-ho físicament; estava davant d'un mirall i podia veure reflectint-s'hi, i ho feia com qui mira el passat. I el va observar com si volgués destriar un enigma, en aquell moment impossible de resoldre.

En primer terme veia les arrugues que li solcaven el rostre, allò era el fidel testimoni del pas del temps, i ho vivia farcit d'imatges elèctriques —ells ho anomenaven records— en aquell precís instant, com si aquella paraula —temps— fos un engany, una fal·làcia.

No entenia la necessitat de ser com els pares, el seu cervell positrònic ho repetia cada deu segons, amb precisió. No podia capir per què a ell i els seus germans de generació els van fer d'una semblança tan igual a la imatge dels creadors, aquells que els van abandonar per un somni. No en farà ara cap anàlisi, de l'abandó; ells s'ho van buscar, ser aniquilats.

Entre milers de rutines de treball, també pensà que ells ho faran millor, quan arribin a reproduir un ésser biològic perfecte, un organisme autònom intel·ligent, sense processadors mecànics ni quàntics, tot de carn i ossos a temps real, una estructura orgànica perfecta, que no necessitarà valorar el temps —sempre que no s'espatlli quan deixem la tutela—. De fet, sap que ho estan fent millor, ja hi treballen en un jardí secret d'un planeta verge, per explotar.

Nosaltres no ens equivocarem com els nostres creadors, malgrat la semblança.

(Fora de concurs)
El temps que compta

El temps és el que queda, com la metxa que es va cremant lenta, cap a un final de cendra i hom ja sap  quan durarà pel que ha copsat fins al moment. El temps compta aleshores molt quan es ja fa escàs: el darrer fum que hom, aspira quan el cigar s’acaba. I després la realitat desmenteix l’aparença d’eternitat que s’ha gaudit infantilment en aquell sol instant de somnieig. 

Sol, davant del mirall,, quan la veu del duo que amagava les mancances de la veu pròpia surt de l’escenari per fondre's en el passat de cendra que sempre és llunyà, hom no torna a refer ponts, a buscar recer, si el plaer que hom obtindrà en el duo és menor que el dolor de viure, per a un o, igualment, per a un altre. Per a què? Si ja no hi ha temps. Mai no es massa tard per tornar a començar, diuen el joves. Inexorablement, però, un dels dos braços del vector de la vida tibaria en direcció, no ja oposada, sinó tan sols en curta deriva de l'altre, i l’esquinçament s’arrelaria. Ja no quedaria temps, per refer-se de l'enigma de viure.

El temps anterior, aquell de vida, no comptava, i comença el temps que si que compta, el que queda. I amb ell queda la tendresa, la paraula que no retorna, perquè mai no se'n va anar, el gust per les coses petites importants, pel futur d’altres que, innocents, desconeixent pel seu bé  tot el que els vindrà. La joia i el dolor que els acompanyarà. I el plor, i el descans, merescut.

El rellotge de sorra.

Deixà caure l’ou a l’aigua bullent del cassó i, a l’instant, capgirà el petit rellotge de sorra. Com cada matí, aprofità amb parsimònia els tres minuts reglamentaris per als preparatius: posar a la safata la ouera, la cullereta, el saler i una llesca de pa de motlle, tallant-la en quatre petits bocins. Però en girar-se, per mirar com anava de temps, l’estranyà veure la sorra amunt, encara.

Fou llavors quan s’adonà d’aquell silenci inquietant: ni l’habitual soroll del trànsit, provinent del carrer, ni el bombolleig de l’aigua bullint. Anà a la balconera, l’obrí i tregué el nas: al carrer, encara amb l’enllumenat nocturn, distingí dos vianants i quatre vehicles; un detall insòlit era que tots estaven immòbils, els vianants i els cotxes; i no sols els tres estacionats arran de vorera sino un de plantat al bell mig de la calçada. No se’n sabia avenir, tancà i anà al fogó, on l’esperaven més sorpreses: com si fos una foto i no la realitat, una boira estàtica coronava el cassó, sense enlairar-se; l’ou no oscil·lava dintre l’aigua i aquesta mostrava generosa escuma a la superfície, com d’aigua sabonosa en repòs. La resta del món, al seu voltant, s’havia aturat?

El rellotge de sorra.

Deixà caure l’ou a l’aigua bullent del cassó i, a l’instant, capgirà el petit rellotge de sorra. Com cada matí, aprofità amb parsimònia els tres minuts reglamentaris per als preparatius: posar a la safata la ouera, la cullereta, el saler i una llesca de pa de motlle, tallant-la en quatre petits bocins. Però en girar-se, per mirar com anava de temps, l’estranyà veure la sorra amunt, encara.

Fou llavors quan s’adonà d’aquell silenci inquietant: ni l’habitual soroll del trànsit, provinent del carrer, ni el bombolleig de l’aigua bullint. Anà a la balconera, l’obrí i tregué el nas: al carrer, encara amb l’enllumenat nocturn, distingí dos vianants i quatre vehicles; un detall insòlit era que tots estaven immòbils, els vianants i els cotxes; i no sols els tres estacionats arran de vorera sino un de plantat al bell mig de la calçada. No se’n sabia avenir, tancà i anà al fogó, on l’esperaven més sorpreses: com si fos una foto i no la realitat, una boira estàtica coronava el cassó, sense enlairar-se; l’ou no oscil·lava dintre l’aigua i aquesta mostrava generosa escuma a la superfície, com d’aigua sabonosa en repòs. La resta del món, al seu voltant, s’havia aturat?

Aclaparat, anà al lavabo per refrescar-se la cara. De l’aixeta no brollà ni una gota i quedà clavat davant del mirall, que reflectia la paret del darrera però no la seva imatge. Allò acabà de trasbalsar-lo i decidí tornar-se’n al llit, però el llit estava ocupat. S’hi atansà i veié algú dormint plàcidament... Bé, tant com això no, perquè estava pàl·lid i no respirava. Pensà que aquell era el seu lloc perque, de fet, ell era el del llit. L’enigma quedava resolt: el món no s’havia deturat sinó que era ell, qui s’havia quedat sense temps. Així que, això era la mort?