VAIXELL DE PAPER

He descobert que del mig de
la fugaç pedra del teu cos
germina un cristall etern:
la teva estàtica obra de vent.
Hi ha un viaducte secret
pel qual tiro un vaixell de paper.
La saliva de l'alleujament raja,
la font d'un trèmul acord,
les mantes són fantasmes,
cel nu de cel,
nosaltres: dos arbres,
fulles, aire, so, paisatge...
Tallo l'aigua de la teva nit,
un res es fa tot
i el tot neda l'instant,
les branques dels teus braços brollen,
flota vidriós davant meu
el primer gra de diamant,
floreix, fructifica,
em parla amb paraules
d'infinits sols
i s'esvaeix.
Els meus ulls naufraguen
dins dels teus,
l'aigua de l'instant
sobre la teva pell es vessa,
per les esquerdes s'escapoleix
i de temps et prenya.
Com dues dunes al desert,
esperem, ens trobem perduts,
ens confonem amb la terra erma:
ja només ens queda temps,
temps i res més.