brideshead

61 Relats, 1218 Comentaris
173352 Lectures
Valoració de l'autor: 9.72

Últims relats de brideshead

  • Un vers, un somni... un t'estimo

    brideshead - 14-02-2008 - 4224 Lectures - 12 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Després de gairebé tres anys d'haver-lo publicat, aquest poema segueix emocionant-me. El vaig escriure en un moment molt especial i, la veritat, no puc imaginar-me'l il·lustrat... algú s'hi atreveix? més

  • Anant-te descobrint...

    brideshead - 14-02-2008 - 2768 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Tot i que aquest poema té més de dos anys i mig de vida, m'agradaria saber si algú de vosaltres es veuria amb cor de fer-lo imatge, perquè us haig de confessar que és un dels meus preferits. més

  • Caos total

    brideshead - 15-06-2007 - 2948 Lectures - 29 comentaris
    Temps estimat: menys d'un minut

    Experimentant amb sensacions difícils d'explicar. més

  • Simfonia inacabada

    brideshead - 24-05-2007 - 2933 Lectures - 16 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Vaig escriure aquesta petita història arran del Repte 238, proposat per Unaquimera, el 16 de maig de 2007. Hi he incorporat les encertades observacions que em va fer la jutgessa en el seu llarg i generós comentari. I encara he fet altres petits retocs (tot i seguir respectant l'extensió inicial de 300 paraules), perquè haig de reconèixer que sóc molt primmirada (excessivament, potser) a l'hora d'enviar un escrit per a ser publicat. (No em puc ni imaginar quant de temps trigaria a publicar una novel·la, si mai intentés escriure-la...) A títol informatiu: - Temàtica: Col·leccions. - Paraules obligades: clivella, clot, clam, commoure (en totes les seves possibles variacions). - Extensió màxima: 300 paraules. Gràcies de nou, Unaquimera, per animar-me a participar-hi i, sobretot, gràcies per la feinada que vas fer llegint, jutjant i comentant. Un treball francament magnífic, per exhaustiu i per impecable i per saber-li donar a aquest Repte un format tan original. I bé, només afegi més

  • Estimada Elena

    brideshead - 28-10-2006 - 3429 Lectures - 30 comentaris
    Temps estimat: 3 minuts

    Aquest relat va participar en el Repte 180, proposat per Unaquimera i Rodamons. A petició dels jutges, i molt gustosament, l'he ampliat i arrodonit una mica per intentar explicar les raons que poden duur una mare a negar l'existència d'un fill... fins que ja no pot més. Després d'uns mesos de 'sequera relataire', aquí teniu el meu 57è relat. Com sempre, us agrairé moltíssim que em digueu què us sembla. I per descomptat, reitero el meu agraïment a la jutgessa i al jutge d'aquest Repte. Crec que van deixar un llistó ben alt per als Reptes que seguiran. Van fer una feina francament increïble! Gràcies, Unaquimera i Rodamons, per engrescar-m'hi. més

  • El seu únic desig

    brideshead - 15-04-2006 - 3547 Lectures - 44 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Vaig presentar aquest relat al Repte CXI, proposat per la Leela la primera setmana d'abril. Gràcies, Leela, per animar-me a participar-hi, m'ho vaig passar d'allò més bé escrivint aquesta història. Va ser una altra experiència fascinant a RC, ja que no hi havia participat mai abans. I moltes gràcies, sobretot, per la teva equanimitat i la teva crítica, rigorosa i molt encertada. Et felicito per la teva bona feina, que no va ser poca. més

  • La mort comença al cim

    brideshead - 02-04-2006 - 2854 Lectures - 31 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Crec que els sentiments, com les muntanyes, també tenen el seu punt d'inflexió... una pujada, un cim i un descens. L'amor, com a millor abanderat dels sentiments, puja impacient cap al cim, hi viu una plàcida estança, i pot morir, traït per un descens inesperat. Aquest poema pretén explicar aquell descens on mai no es trobarà el cadàver, perquè restarà per sempre més solcat en un paisatge nevat. Aquest 55è poema ha estat el meu propi repte. Era una xifra que em venia de gust de fer i... aquí el teniu. La idea la vaig tenir al cap molt ràpidament, però el desenvolupament m'ha fet estripar més d'un esborrany.... Tot i això, no n'acabo d'estar satisfeta, per això m'agradarà molt llegir les vostres crítiques. Un cop més, gràcies a totes i tots. més

  • Sóc tu... o ets jo?

    brideshead - 17-02-2006 - 4060 Lectures - 42 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Realitat virtual o virtualitat real? més

  • Sense retorn

    brideshead - 16-01-2006 - 3864 Lectures - 52 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    M'ha costat unes quantes llàgrimes escriure aquest poema, però crec que a la meva mare li agradarà llegir-lo. més

  • Móns de seda

    brideshead - 30-12-2005 - 3641 Lectures - 30 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Inspirat en una persona que ha llençat molts anys de bona amistat per la borda. Potser insconscientment... o això és el que m'agradaria pensar. més

  • Enyoro aquells instants

    brideshead - 17-12-2005 - 3839 Lectures - 36 comentaris
    Temps estimat: menys d'un minut

    Volia dir molt més, enllà de les paraules que llegireu, però això és el que ha sortit. més

  • Cerco respostes

    brideshead - 04-11-2005 - 3246 Lectures - 43 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Amb aquest, arribo al meu "mig segle" de poemes. Amb un apunt (un altre dels meus) sobre la immensa força que busco en les paraules, per a mirar de comprendre la complexitat del món que m'envolta... o la seva severa senzillesa, no ho sé. No ho he acabat d'esbrinar i us prometo seguir-ho intentant. Perquè he descobert que l'ésser humà i les seves contradiccions... em fascinen. més

  • Mai no podreu

    brideshead - 26-10-2005 - 3397 Lectures - 33 comentaris
    Temps estimat: menys d'un minut

    Un intent de poema per a expressar un sentiment que porto dins meu fa molt de temps. més

  • Tímida i petitona...

    brideshead - 12-10-2005 - 4672 Lectures - 21 comentaris
    Temps estimat: menys d'un minut

    Per agrair-te que siguis per aquí... més

  • Moments robats

    brideshead - 07-10-2005 - 3220 Lectures - 25 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    ... més

Últims comentaris de l'autor

  • brideshead | 27-08-2008

    la metàfora.

    "De fora vindran, que els costums ens prendran.." Però en aquest cas, serem nosaltres qui ens els deixarem perdre, oi? perquè davant d'un bon fuet, un bon pa, un bon oli d'oliva.... qui s'arrisca amb el Tigretón???

    Més que un relat, m'ha semblat un acudit.... i bo!

    Una abraçada!

  • brideshead | 27-08-2008

    Comença molt bé, el desenvolupes amb rapidesa i bon ritme. Les frases curtes hi ajuden. Potser cap al final decau una mica perquè acabes recorrent als tòpics de l'amor densenyanat. Lògicament, sempre pots parlar-ne, i dir-ne, dels amors perduts, però m'ha semblat que feies un gir massa "tou" i precipitat. Només és la meva opinió, eh? T'he vist arran d'un comentari que li feies a un altre relataire i he tingut la curiositat de venir-te a saludar i, de pas, veure què havies escrit.

    He llegit la teva biografia i m'agrada molt. Crec que deus ser un romàntic empedernit i un nostàlgic a trossos... Això està bé, sense passar-se, oi?

    Una abraçada i endavant!

  • brideshead | 25-04-2008

    Aquest cop, no puc comentar-te els darrers "cinc pensaments escrits" de la manera que ja saps que m'agrada de fer. I és per la senzilla raó que no m'hi he concentrat prou; els he llegit, rellegit i gairebé hi estic d'acord amb tots però no puc fer-te una d'aquelles crítiques i/o comentaris rigorosos. Perdona, intentaré posar-m'hi un dia d'aquests.

    Aquest cop, només t'envio aquesta nota per dir-te que la teva biografia, la darrera, és superba. Crec que hi has deixat dit tot allò que et surt del cor, que et fa transparent, senzill, honest i, francament, ben apreciable com a escriptor que ets (encara que no t'agradi escriure, tal com dius) i com a bella persona que intueixo que ets.

    Ah!... i només corregir una petita errada.... Conèixer-te i canviar-te no és voler-te, sinó tot el contrari. Tu no has sentit mai dir que "un amic és algú que ho sap tot de tu i, malgrat això, segueix estimant-te"? Ja ho saps, doncs, cal ser sempre un mateix, sense doblegar-se a les exigències (o capricis) de ningú altre. Un mateix és irrepetible, i com a tal, respectable al cent per cent, sempre i quan tu també respectis l'altre.

    Una abraçada ben forta, Arbequina. Tant de bo tingués més temps per passejar-me amb tranquil·litat pels teus escrits!

    Fins ben aviat.

  • brideshead | 18-04-2008

    Una descripció molt sensual del que suposa el frec a frec entre pells. Ho dius amb paraules molt ben triades que, al no ser d'ús quotidià, li donen un bell caire a aquest poema, que jo definiria com un caire que es mou entre el desig d'un cos, la cadència d'unes formes i la prudència davant d'un fet eternament per descobrir.

    Només un "però".... en la meva opinió, crec que hauries pogut fer versos més curts i més ben estructurats, amb la qual cosa hauries escorçat la llargada i ampliat la seva intensitat. Al fer versos tan curtets, sembla com si el lector s'hagués d'aturar sobtadament per anar-ne copsant el sentiment.

    Amb tot, un bon poema, interessant de rellegir.

    I aprofito per agrair-te les teves contra-reflexions, gairebé sempre, a les meves matineres.... sempre m'aportes punts de vista diferents i, com a tals, molt enriquidors.

    Una abraçada, Epicuri!

  • brideshead | 01-04-2008

    Només onze versos per destil·lar suavitat i harmonia. Tenen un no-sé-què abstracte que el fa moure entre el blau del mar, el blanc de la lluna, la transparència d'un mirall i la intensitat d'un amor evocat.

    Felicitat per aquesta plasmació. Crec que hauria estat fàcil fer-ne un "poema il·lustrat".

    I aquesta fotografia que avui hi has afegit, és ideal per mirar-se-la un dia qualsevol, quan cau el capvespre i ser capaç de sospirar melangia...

    Una abraçada!

  • brideshead | 15-02-2008

    però planer, clar i ben entenedor. Això el fa fresc i fascinant!.... I és que per als sentiments que surten sincerament del cor, no calen grans paraules, oi?

    Benvingut siguis al web, Sant Gabriel!

  • brideshead | 03-01-2008

    però li veig moltes altres interpretacions.

    D'una banda, aquest sentiment que deixes ben clar en els dos primers versos: això s'ha acabat, ja no hi haurà més escrits publicats. Per què? Doncs potser perquè la poetessa sent que ja no es teixirà més poesia en la seva ànima i que ja res més no prendrà forma de poema en la seva ment. Potser sent que ja ho ha dit tot, que ja s'ha alliberat d'un cert "esclavatge" per expressar sentiments més enllà del seu propi cor i per a si mateixa.

    D'altra banda, també em sembla intuir que ja no hi ha aquell encanteri que la feia escriure amb aquella passió que ara li pot semblar caduca, feble i poc interessant a la poetessa.

    I, personalment, em quedo amb aquesta sensació tan íntima, i intimista alhora, que em regala el teu poema: ara només escriuràs per a tu, com vulguis i quan vulguis, sense haver-te de sentir "obligada" per una certa formalitat poètica i/o literària. És a dir, aquella escriptura lliure que t'obsequia amb la màgia d'un "només per a mi": escric com, quan i què vull, sense tenir la pressió d'uns ulls crítics que m'alabin o em censurin.

    "... Assegurar paraules dins de silencis que només JO podré trencar amb el senzill gest de bufar-los en el palmell de la meva mà..." Perdona, Salz, la gosadia de fer una auto-transcripció de les teves paraules. Una a una, són el meu sincer recopilatori del teu missatge.

    Sigui quina sigui la interpretació correcta del teu poema, et puc dir que m'ha captivat intensament. Potser perquè, d'alguna manera, hi sento una profunda identificació.

    Amb tot, seré egoista i, per tant, t'animo a seguir compartint els teus pensaments amb tots nosaltres, encara que sigui de tant en tant... Tens fusta de poetessa, començant per la senzillesa dels teus mots, seguint per la transparència d'uns sentiments ben expressats i acabant amb aquestes emocions impecablement transmeses.

    Confio que el 2008 et segueixi dotant amb el poder de la paraula ben pensada, ben escrita i sempre tan gratificant de llegir.

    PS. (1) I és clar, és que ja comences a créixer i saber brodar la manera de dir les coses ... ;-)

    PS. (2)... Després de llegir el teu poema, jo el rebatejaria amb títols com "Mots a recer" o "Mots guardats" o, en tot cas, "Bells mots", perquè els mots que no dius ni escrius, els que només prenen forma en una única i intransferible manera de fer i ser, no són mai vells, sinó bells, perquè han estat meditats i prudentment atresorats... queda tota la vida per mostrar-los!

    Petonassets admirats!

  • brideshead | 19-12-2007

    i llegir això, és com sentir una barreja entre la impotència i la possibilitat.

    El teu mini-poema transmet bones vibracions, encara que puguin semblar, en primera instància, negatives.

    Benvingut/da siguis a RC, si és que no voltes ja per aquí amb algun altre pseudònim..... ;-)

  • brideshead | 03-10-2007

    com que m'he engrescat tant escrivint el meu comentari, m'he oblidat d'una cosa important.... el teu relat no conté, en aquest cas, cap falta d'ortografia. Per tant, et premio amb un 10 i 300 somriures... ;-)

  • brideshead | 03-10-2007

    que et transporta a un altre estadi, a una altra dimensió, mentre s'inunda la sala amb una calidesa de difícil descripció.

    I has retratat aquest instant màgic amb un traç de ploma fina, delicada, intimista. En la senzillesa i en la exactitud de les teves paraules és on s'hi troba el bell resplandor sonor d'unas precioses notes de flauta que sonen, talment, com si...

    "El seu dolç divagar (fos) una improvisació semblant a la que fan les aus per enamorar-se..."

    Preciosa i tremendament encertada, aquesta comparació.

    Crec que tens raó; personalment, jo que tinc passió per la música clàssica, m'identifico plenament amb la teva percepció del que seria la perfecció -si existís-: res més pur, més sublim, més captivador, que unes notes que, com el dolç cant d'un ocell s'escampen, harmonioses i acompassades pertots els racons d'un Palau de la Música (per citar un dels espais musicals més bells i entranyables).

    Sí, és cert, també n'hi ha d'altres de moments que s'aproparien a la perfecció. Però en la meva opinió, aquest de la música és un dels més plaents.

    El teu petit relat és, com el moment que descrius, senzill i treballat. I per breu i condensat, aconsegueix fer ressaltar cada mot que has escrit.

    He anat a buscar el teu primer relat... i m'ha permès adonar-me de l'excel·lent progressió de la teva prosa. Em sembla que no m'equivoco si et dic que crec que et vas sentint cada cop més còmode escrivint relats cada cop més llargs i, sobretot, descriptius, tant de paisatges i llocs, com d'aquest ventall tan ample de sentiments que tot sovint es reflecteixen en els teus escrits.

    I per acabar, deixa'm només afegir que em sento molt feliç de saber que els meus comentaris, per crítics i sincers, poden servir-te per seguir entestant-te en aquest projecte que és escriure. I ja que et vas quedar 'encuriosit' per unes certes paraules mal emprades, així que pugui te'n faré un 'resum'. Per sort, tu tens el correu a la bio... ;-)

    Ah! i discrepo amb una cosa... jo no hauria mai titllat aquest relat de 'fantàstic'. Hauria posat 'poesia' perquè una prosa tan delicada com aquesta, que, fins i tot, obliga a ser llegida en veu baixa per poder arribar a sentir la flauta, és poesia. Una altra mena de poesia, sí, però poesia al cap i a la fi. O és que només es pot trobar poesia en uns versos? Per a mi, hi ha poesia en mil i un moments de cada dia, i espero no deixar mai de saber-la descobrir, perquè crec que fa que la vida sigui molt més planera, molt més gratificant.

    I bé, Arbequina, fins ben aviat, doncs!

    Una abraçada ben forta...virtual però no fictícia!

  • brideshead | 21-09-2007

    El teu relat, amorosament descriptiu i ben narrat, m'ha semblat com la seqüència de breus imatges que es transformaran al final en una pel·lícula, una pel·lícula que ens ve a dir, amb una sensibilitat exquisida i una bellesa de fons i de forma magnífica, que la vida és això: retrats incessants de moments, uns bons i d'altres no tant, que ens van empenyent endavant, per impossible que de vegades pugui semblar.

    Has sabut fer d'aquest text un text preciós que en molts fragments colpeix de manera especial. Has aconseguit que el to de lectura sigui forçosament lent i crec que ha de ser així per la necessitat que has creat tu mateix en el lector d'assaborir cada instant d'aquesta petita escena de la vida de tres dones que senten un mateix dolor, un mateix enyor, que viuen de manera tan diferent però, alhora, amb tanta complicitat.

    El ritual del rentat dels peus de l'àvia, amb tot l'amor i estimació que hi posa la Laura, ens endinsa, quasi de veritat en la masia per assistir al moment del sopar. És com si el lector pogués palpar i sentir el silenci i pogués, fins i tot, sentir el lent i dolç "tic-tac" d'un vell rellotge al fons de l'estança.

    És un relat ple de tendresa i nostàlgia, però amb la virtut que no esdevé un relat "tou" ni repetitiu ni excessivament lent com (deixa'm fer aquesta petita crítica) al principi podria semblar.

    Un estimat relataire d'aquest web em va dir un dia que tot relat o poema transmet, d'alguna manera, la personalitat i la sensibilitat del seu autor i jo crec que això és fàcilment detectable també en el teu cas.

    I no pateixis per això que esmentes dels diàlegs perquè, a diferència del que tu dius, el final és perfectament entenedor tot i que no hagi sortit publicat amb la forma habitual que es fa servir per indicar un diàleg.

    Amb tot, no em puc estar de dir-te que hi ha alguna lleugera errada ortogràfica o alguna paraula mal emprada però no les posaré aquí, perquè el bon gust de boca que m'ha deixat el teu relat, en el seu conjunt, no m'ho permet fer. Ho deixarem per a un altre dia... ;-)

    I bé, només afegiria per resumir (resumir?) que és un relat emocionant i emocionat. Tot ell, respira un perfum entranyable, de tendresa mesurada i nostàlgia controlada.

    Una forta abraçada, Arbequina. I com no, el meu agraïment reiterat per les teves paraules que, com sempre, em permeten fer una agradable passejada pels núvols... com la bella passejada de l'avia i la Laura per la figuera d'en Lluïset.

    Moltes felicitats per aquest magnífic relat. Fins la propera!

  • brideshead | 31-08-2007

    foscor, decepció, plany... Són quatre de les moltes paraules que inspiren el teu poema. T'entenc molt bé, però, quan dius a la introducció que són sentiments que necessitaves plasmar d'una manera o d'una altra. Suposo que absolutament tothom passem per moments dolents que et fan creure que no podràs mai tirar endavant... Hi ha qui es queda amb el plany, com si s'acontentés amb llepar-se les ferides, i hi ha qui s'entesta a voler sortir-se'n. Com tu, que amb l'estrofa final, deixes la porta oberta de bat a bat a l'esperança, i a la tossuderia, que les coses, tard o d'hora canviaran:

    "...
    Que bufi el vent de ponent,
    que neteji el cel rúfol, encapotat,
    que allunyi les negres llàgrimes d'ahir,
    que obri les finestres de demà!"

    Fins arribar a aquesta estrofa, el teu poema es va llegint amb el cor encongit, però quan arribes al final, el cor s'aixampla i s'alleugera el batec ràpid i accelerat que s'ha anat experimentant.

    Espero que el teu poema només sigui això, una necessitat imperiosa d'expressar un sentiment que no sempre és fàcil de plasmar. Haver-lo pogut escriure, però, és només el principi del renaixement.

    Una abraçada ben forta, Grünewald. Confio que hagis tingut, o estiguis tenint, un molt estiu. I també confio en trobar-te, novament, altres poemes més asserenats i positius. Segur que sí!

    Fins la propera!

  • brideshead | 30-08-2007

    es mouen, sempre, entre el to cristal·lí i d'un suau blau, de les aigues enbravides o manses d'un mar infinit...

    Aquest cant mariner, evocador d'aquell amor que comença a emergir però que encara no pots tocar amb la punta dels dits, em recorda els temps de les fragates dels pirates d'altres temps, navegant mar endins a la recerca de la línia de l'horitzó, on dipositar una batalla guanyada i l'amor d'una bella dama.

    Es llegeix i se sent tal com si les ones que dibuixen els teus mots t'acaronessin la pell amb dolç tacte d'aigua salada i transparent.

    Bell poema capità. Té, de nou, gust profund i intens de mar.

    Un beset, capità, i una forta, forta abraçada.

  • brideshead | 30-08-2007

    de la vida i la literatura, com a ingredients per aconseguir aquella pòcima màgica: la creació.

    Observar la vida crea pensaments en la ment i posar-los en paper crea vida a través de l'escriptura.... un autèntic plaer!

    "...la literatura és un fruït màgic de la nostra ment, s'hi pot expressar tot. Així que, barrejada amb la vida es pot fer màgia de debò. No ho desaprofitem".

    La teva reflexió és exacta, per precisa i plenament encertada.

    Veig que sí, que vas tornant a la creació... enhorabona!

    Una forta abraçada i... fins la propera!

  • brideshead | 29-08-2007

    molt haver vingut fins aquí, per llegir com expresses els teus sentiments. Què et fa pensar que "no és un relat com cal"? És molt més que un relat, és una crònica biogràfica, ben sincera, que has tingut el valor de fer i compartir amb nosaltres.

    Avui, llegint altres relats, he topat amb un comentari teu a un relataire i la curiositat pel què hi deies, m'ha portat a trobar aquestes "ambicions després de l'hospital".

    Jo et felicito pel teu coratge i et faig un prec: sigues valent per sortir de casa, oblida -per difícil que pugui ser- la teva "esquizofrènia" (com tu ho anomenes), no vulguis ni riqueses ni luxes, estigues satisfet amb el millor que tens: la teva vida lliure i neta, perquè sinó, pot passar allò que tan bé descrius... "Jo he nascut per viure, i la societat de consum se'm menja, perque no la visc".

    Enhorabona pel relat i per la teva franquesa. I cada cop que llegeixi un relat teu més, me n'alegraré doblement... voldrà dir que segueixes amb totes les ganes d'aconseguir ser feliç, només amb la "teva bellesa interior".

    Una abraçada ben forta, Sergi i... fins la propera!

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor