Simfonia inacabada

...lluïto per propietats dignes, però no sóc un col.leccionista satisfet. Vull acabar la col.lecció d'Els Pets ( ja quasi la tinc tota ), per seguir amb el Frank Zappa, que déu ni dó ( només en tinc tres d'originals ). No sé si és una mania, però no sóc capaç de conformar-me amb la ràdio, necessito consumir; encara que estic ben lluny dels debats de la pirateria i les multinacionals, això és per gent que està més amunt.


Sergi

Acabo de llegir aquest relat, i t'he de dir que ho faig amb molt bon regust de boca. Certament, és un relat que va de menys a més.
Al principi, el que tan sols sembla la descripció d'un fet sense interès -que una nena es dediqui a col·leccionar nines- agafa força a mesura que, paràgraf a paràgraf, explica la seva fal·lera col·leccionista. Els finals, repetits, donen una personalitat estranya al text.
Però llavors, imperceptiblement, casi, transformes les paraules escrites, la informació que ens has dit, en material que adulteres per fer una reflexió. El relat, llavors, s'il·lumina amb força i es fa més cridaner.
Però és al arribar al final que un somriure se't dibuixa a la cara content d'haver-te topat amb aquest relat. El final és francament bo, amb una metàfora veritablement bella.
Brides, m'ha encantat aquest relat, i, com sempre, t'he de dir que ha estat un plaer llegir-te de nou.

Una abraçada.

Arbequina.

Nota: Sobre el darrer comentari que em vas deixar, t'he de dir una cosa. Em va encantar que discrepessis tant amb mi, i encara més que jo acabés donant-te, per dintre meu, la raó a tu. Comentaris com aquell m'han decidit, encara que sembli exagerat, tornar de nou a perdre el temps per relatsencatalà.com. Així que gràcies.

Una altra abraçada.

Arbequina.

Aquella dels sentits. La que no es pot tocar amb instruments sino amb paraules.

Una petita bellesa. Felicitats.

Quan he vist el títol de Simfonia inacabada a l'apartat d'últims comentats, he pensat que era el meu relat... jo també vaig escriure un text amb aquest nom. De totes formes el tema és molt diferent i et felicito, m'ha agradat molt ;)

b#NaT#b

comença

Amb comentaris com els teus, és fàcil agafar ànims per seguir escrivint.

M'encanta la teva simfonia inacabada i el teu caos total... Sóc una mica així, jo: meticulosa i primmirada per depèn de què, però amb tendència al caos i a proposar-me una pila de coses per a qualsevol dia d'aquests (com, per exemple, llegir els teus relats).

Jo també estic encantada d'haver-te trobat.

...personal i humana. Sobretot, per allò de començar i no acabar.
És, després de tot, el sentit de la nostra existència: el no-acabament de certes coses, de certs assumptes...
Bo, el repte! Farcit d'expressions afortunades, de lèxic exacte..., d'un esperit que encanta.
Per tot plegat, i per molts anys... Salut i rebolica, xicona!

dispersió..........ni negatiu, ni positiu, tot depèn de com es viu

que precisament parla d'això. M'encanta, l'he valorat i l'he votat perquè m'ha agradat molt. Petons

M'has fet pensar en quan jo era petit i començava a escriure el que per mi havia de representar un llibre, només els començava. Que s'han perdut és ben segur, entre els canvis de domicili i els problemes familiars.
Com que la vida és curta, jo no faig col.leccions. Almenys no puc fer les que jo voldria degut a la meva economia. Sóc molt capritxós, i segur que, si tingués diners, rumiaria o se m'acudiria una cosa per col.leccionar. Potser arriba aquest dia, potser no. De fet, ara l'important per a mi és la col.lecció d'experiències que duc a sobre malgrat la meva joventut. N'hi ha hagut de bones i de dolentes, espero que totes em serveixin.
El teu relat és a la vegada brillant i senzill, però això si, sembla fet amb molta cura. M'alegro molt que t'hagis decidit a tornar a escriure!

Una abraçada.


Sergi

al meu parer tot allò incabat està viu, està actiu, és el que ens fa moure. M'ha agradat la teva idea de contraposar aquest fet amb les col·leccions. Aquestes, encara que mai s'acabin de completar del tot sembla que el seu destí inevitable sigui ser acabades.
La teva col·lecció de col·leccions, en cavi, mai podrà donar-se per finalitzada perquè, com tu mateixa dius, és un projecte no un fet.
M'ha agradat molt com has exposat una reflexió molt vital mitjançant unes paraules aparentment innocents d'una protagonista i del seu passar els anys de la vida (primer nines, després fotos de cantants, a la maduresa de nou casetes de nines com si visqués en una mena de complexe de Peter Pan :-)) Les col·leccions que has descrits són molt vitals i per això no deixen encaixonar-se dins de capses. No desis doncs mai les nines, elles volen fer un conjunt inacabat i esgrogueir-se amb el pas del temps...

Un petó molt gran brids i gràcies per ser sempre aquí.

Leela

Sí, recordo perfectament aquesta peça... Va ser la sisena de la col.lecció, amb el nombre de referència 300-b, ajustada a la mida màxima que permetia l'espai d'exposició.
Continua en bon estat, tot i el trasllat!

Recordo els sis blocs ben diferenciats gràficament per espais; els quatre primers acaben amb les mateixes paraules, com una constatació del tarannà personal de la protagonista.
Aquesta cantarella, "qualsevol dia d'aquests", li ofereix un cert aire de cançó amb tornada.

En el primer moment, em va sobtar el títol, que aparentment no té res a veure amb la temàtica col·leccionista, però després va quedar demostrat que respon fidelment a la personalitat que es reflexa en el monòleg posterior i és recollit en el darrer paràgraf, com un llaç que tanca el paquet.

Un cop endinsada en el text, evoco una enumeració ordenada temporalment i no exhaustiva, simplement aproximada, de diverses col·leccions que no fan sinó retratar diferents edats i moments d'una persona, el seu caràcter i el fet que s'ho reconeix sense torbacions, ans commoguda per les possibilitats que la coneixença íntima li proporciona.
Vaig pensar que era una col·leccionista de col·leccions inacabades, a la qual sedueix més la idea de tenir un projecte en marxa que el fet de concloure-ho.

Resumint: una bona peça, realista, amb un final encisador!

Aprofito que passava per aquí per fer-te una abraçada de les bones,
Unaquimera

Tots, d'una manera o altra, ens passem la vida col·leccionant coses: èxits, fracassos, amors, desamors… I sempre, jo crec que per sort, les col·leccions resten inacabades, com la teva simfonia.

Molts petons