Sóc tu... o ets jo?

som el que queda d'una mateixa persona i a la vegada obrim portes a totes aquelles inquietuds que volen sortir i explotar, però que molts cops no poden fer-ho.
Cal gaudir de les aportacions de totes les nostres personalitats. Tu ets la que crea, la que escriu, tu ets la més important.
Descobrir aquest poema ha estat un autèntic goig.
Una abraçada per a tu i per compartir amb qui tu vulguis.
aiguasalada

Aquesta dualitat amb la persona estimada succeeix quan anulas la personalitat per satisfer a l'altre però aixo no es una relació en futur, doncs tan un com l'altre ha de viure plenament i el sentiment que expreses de falta de identitat esta molt ben expresat però si realment es el que et passa, allunyat d'aqui et fa sentir així.

Un ptonàs

fem creació de monstres, i l'autor i creador que portem a dintre ens fot molt, ens fa patir, ens utilitza com si fosim ninots. Però la satisfacio de crear i escriure, ens esborra totes aquestes "petiteses".

tu que crees

he tornat i esper que la casa m'editi,
ara mateix he de dinar i tornar a la feina

que estiguis molt bé

giràcies rosa
tinc un recull de poemes en edició
escriure més quan pugui

et poses un pseudònim per utilitzar en un xat, un fòrum, relatsencatalà o qualsevol altre lloc, i pots arribar a sentir aquest personatge que has creat com algú totalment aliè a tu.
A vegades podries sentir fins i tot que aquest personatge no té la mateixa personalitat que tu, o podries tenir-li enveja.

Molt bon poema, molt original sobretot.

Ah, i merci per la teva benvinguda; he contestat tard perquè he estat fora tots aquests dies.

Una abraçada,

ona

la casa és lenta
si no puc llegir res teu nou aquest més potser esperaré al setembre.
passa bon estiu
si puc escriure al llapis o al dvd, però vull lliurar-me de la xarxa a l'estiu
tinc moltes ganes de reposar

molt bon estiu

Curiós poema entorn als misteris de la personalitat. A més, fa gràcia en el sentit que contraposes el teu nickname amb el teu jo... és curiós. Per cert, que significa brideshead? "Casamentera"? Un nickname estrany. Bé, no sé què dic si tots són estranys.
Tornant al teu poema, m'ha entusiasmat sobretot el tema, però encara més com l'has tractat. Ets un bon poeta/poetessa. Molt personalment trobo que el toc una mica divertit (així ho veig jo) que li has donat fa que la temàtica sigui tractada com cal. Doncs el jo és cosa complicada. De fet, tant que "jo" crec que no existeix.
En fi, m'ha agradat molt el poema.

Una abraçada i fins aviat.

Arbequina.

t'obres a l'amor
és eròtic
però pens que molt més
que eròtic
en tinc molt bon record

l'aigua és molt vell
però el vaaig sentir molt
el brodat a la tovallola no va quedar gairebé
però el poema no se m'ha esborrat de la memòria,
al igual que torno

moltes gràcies per rellegir-me

escapar-se
d'un mateix
de tot el que no volem de nosaltres mateixos

no costa perdre un poema
he perdut el meu darrer abans d'escriure'l
en tinc l'idea
però no les paraules
em quede
amb el somriure
que em va venir bastint-lo
pens qué és el millor poema

la millor poesia
és el que sentim

estigues bé

Crec que en aquest poema descrius una sensació que tots els relataires que fem servir un pesudònim hem sentit alguna vegada.
Saps? quan vaig començar a escriure aquí em pensava que passaria desapercebuda, que ningú em llegiria (a part del follet groc) i que la meva experiència a RC es limitaria a aquell relat. Però els relataires em van acollir molt bé, i em vaig sentir tan còmoda que vaig seguir escrivint. Va arribar un moment que vam proposar una trobada i de sobte em vaig plantejar si la Ilargi Betea a qui tant estimaven era com la Clàudia de cada dia, si els agradaria la meva veritable "jo"... em vaig llençar a la piscina i vaig descobrir que, de fet, anem lligades. Ja no sé imaginar la Clàudia sense la Ilargi i molt menys encara la Ilargi sense la Clàudia, perque si no fos per les seves experiències no tindria res a explicar...

Doncs res, noieta, que tot aquest rotllo era només per felicitar-te per ser tan bona escriptora, relataire i persona!

Una abraçada i molta màgia!

Per cert, el títol del teu comentari era el que et demanava al fòrum? si és així, ja xerrarem! ;)

i que la poesia
et serveixi per trobar-te
i la xarxa per alliberar-te

gràcies per les teves paraules

Sigues sempre qui vols ser! M'ha encantat, de debó.Quin desconcert més dolç...
Espero poder continuar lleigint delícies així.
Mil records per a tu des d'aquí!
Somriu sempre nina! I cuida't!!

És realment admirable la intriga aquesta que sols crear en gran part dels teus escrits...
Realment, en un principi pensava que es tractava d'un poema d'amor.
Més tard quan he vist que parlaves de les teves dues parts, he entès que es tractava d'un poema d'amor i d'odi. A més a més, amb un bon aprofundiment sobre el tema, i exagerant-lo en la justa mesura, a part de tractant les paraules amb exactitud i amb el maquillatge adequat, perquè tot quedi com un altre gran poema.

Felicitats!

Continua escrivint, que m'encanta.

Llàstima que jo no tinc darrerament gaire temps per fer-ho. Altres eren temps més feliços...
Però tant bon punt trobi un tros de rellotge i un momentet d'inspiració...

Difícil pregunta. Sí senyora: difícil pregunta. O potser fora millor dir: difícil resposta.

Som... no sé què som. Som allò que volem mostrar, i en cada moment de la vida potser ens abelleix una màscara diferent. O tal volta la màscara no canvia segons la nostra etapa vivencial, sinó segons el lloc i l'ambient on ens movem.

Hipocresia?

No. De cap manera. O si més no, jo no crec que ho sigui. És supervivència, per una banda. I vida... Molta vida... Ganes de viure amb força impregnant-te a cada instant de tot allò que t'és regalat, de tot allò que se t'ofereix.

Ara bé... la pregunta segueix en l'aire: quina de les dues és la certa? Potser, en el fons, una mena de megamix de les dues.

Potser la persona real esdevindria una barreja de les dues cares que presentes en aquest teu poema. Per una banda, la que es lleva cada dia i va a treballar, la que s'enfronta a una rutina... la que ha estat feta i moldejada per les circumstàncies i tot el que ha viscut: l'estima i l'odi que ha rebut, els amors i desamors, les alegries i les frustacions, els naixements d'éssers estimats i les morts... I per altra banda, la que s'ha construït per formar part d'un altre món que no és el que trepitja i la sustenta. Un món que és possible i alhora és intangible. Un món que no existeix i que alhora pot veure i viure també cada dia.

Així doncs: quina de les dues?

Cap.

Ambdues.

Tan sols una.

La veritat: cal una resposta? En realitat, crec que tu ja ho saps. Quan hom arriba a fer-se aquest plantejament amb el nivell d'introspecció que tu hi has aplicat, crec que és perquè ja ha arribat a alguna conclusió.

Potser m'erro. De fet, acostumo a fer-ho.

Sigui com sigui, a mi m'agrada haver conegut a les dues.

Una abraçada,

LLIBRE

Tu em tens fascinat amb la teva forma d'escriure brideshead, si pogués ho escriuria amb majúscules per fer-ho notar mes.
Fantàstica poesia

Un petó reflexionat

Àngel negre
gege

me l'he tornat a llegir i m'ha tornat a agradar, al principi no el recordava però després... m'he adonat de què fins i tot te l'havia comentat!!

En fi, només volia donar-te les gràcies pel teu últim comentari (de fa uns dies) perquè em va agradar molt... Petons!

Jo no sóc així
potser una mica
si que ho sóc
i la pell amb els seus
subtils solcs
m'amaga dels somriures
o s'allarga
formant estranys mots
que confonen la meva vida
o, a través teu,
em fan escriure
paraules de seducció.

Molt bonic Brides... crec que has aconseguit crear aquell ambient en què ens sentim desdibuixats per la presència d'un altre, com l'entorn es transforma i, deixant-nos anar veiem com ens perdem... o potser com ens trobem (en un nou aspecte, molt més rics).

Un petó!!

Leela

Com un cristall de multiples cares
la llum que et traspassa es transforma
en un arc de colors desconeguts.
¿És el cristall, la llum o la mirada
el que desferma el món
i el fa millor?

Ets tu, i els teus dits sobre la lluna,
acompassant la nit, i els riures
i els dolors.
Ets tu, allo que crea.
I jo sóc qui et mira
de reüll.

Felicitats amb retard.

Bruixot

Ahir tenia el dia tonto i al final se'm va passar...

Tu i la brides, la brides i tu, en definitiva suposo que cara i creu d'una moneda, que molts cops troba en l'altra cantó allò que li manca...

Un petonet

angie

Moltes Felicitaaaaaaats!
Jo no conèc a l'altra, conéc a la brides... així que fins i tot és possible que no sigui el teu cumple, sinó el de l'atra... però és igual..

FELICITATS A LES DUES!!

De part d'en Mandalf i del carallot del Manel.

Un petó ben rodó

que m'he oblidat de tu, encara que no escrigui o comenti, ni tant sols aparegui pel forum, però quan algú a qui t'estimes més que a qualsevol altre et necesita, totes les hores son poques per estar amb ella.

Però, parlant del poema…

una bona queixa envers el teu "nick", que sigui poderós o no tant sols depent de tu. És una bona reflexió, a més d'un ens passa que adoptem una personalitat falsa darrera la pantalla (o no?).

M'agrada que els poemes s'entenguin (sobretot si no els escric jo, els meus ja els entenc sense que tinguin que explicar-me'ls) i tu aixó ho fas molt bé.

Un petonàs!.

brides,
en la segona lectura se m'han posat els pèls de punta. Una reflexió commovedora.
Tot ho has fet tu i t'ho mereixes, això segur.
PD: els comentaris de la brideshead són una alenada d'aire fresc per a tota la setmana. Gràcies.

de la mort, parle de l'amor
senzillament qui té calor escalfa qui té fred i la seva fred m'escalfa, és a dir donant calor, temperatura, és rep calor humà
dos cossos de diferent temperatura en contacte tendeixen a agafar una temperatura uniforme

t'aproximo a la idea, recorde molt el poema, va ser feit quan feia més fred i ara la bici m'espera i la tramuntana s'apaga
no te'n puc explicar més per mi és senzill
gràcies per llegir-me i prepara el llapis

Fins a l'última estrofa imaginava una complexa relació amorosa (aquest "tu-jo, jo-tu" constant, la fusió del "jo" i el "tu", etc, donaven peu a imaginar la força d'una passió d'enamorats). Al final, gir de 180º i molt ben trobat, val a dir-ho. Suposo que, encara que a partir d'ara deixessis de banda el pseudònim, mai oblidaries del tot aquella brideshead que a RC hem conegut. D'altra banda, no deixa de ser un nom. Brideshead ets tu, i això és el que compta. Més que qualsevol dicotomia de personalitat.

Gràcies. Gràcies i per tot. I sí, estudiant força. No sé si més o menys del que ho hauria de fer, però tot és agafar pràctica (acabis amb o sense plaça!).

Una abraçada,

Vicenç

M'h aagradat el teu poema. Crec que al cap i a la fi moltes perones s'han sentit així alguna vegada; i encara que no volguem, perquè jo m'incloeixo, molta gent ha fet sentir així a algú alguna vegada, per la necessitat d'estimar a algú, de formar part d'ell, de ser ell o de que ell sigui tu fins al punt on la fusió és tant i intensa que acabes amb una crisi de personalitat o del propi JO. Enacara qeu moltes vegades, també ho creem nosaltres això.

Un bon poema: suau, real, sensible i genial.

PETONS

rehtse

dir-te que si, però malauradament les coses no han anat a millor. Però, jo no desisteixo i intentaré aconseguir-ho per tots els medis.
Per cert, el poema molt profund i amb molt de sentiment.
I, gràcies per llegir-me i aconsellar-me.

la seva música
quan et feia un comentari
hi ha una concepció de la vida, maternitat, dona, home que m'agrada

no tinc res al forn
i sols un minut per anar a la feina
bon cap de setmana

abans de tot gràcies per la ben vinguda a la web ;)

i el relat dons ... es que .. m'has deixat sense paraules ...
aquesta confusió de no saber ni qui som suposo que ens passa a tots un dia o altre oi ? ... que hi farem deuen ser coses de aquesta vida de bojos !!!
apa, una abraçada molt gran i no t'aturis que segur que un dia sabrem qui som ... o no :P

* PeToNs ! *

Hola!

Quin goig que em dóna llegir-te des de l'última vegada! Admeto que quan he començat el poema no sabia ben bé per on anaves. Al final ho he vist clar.

Sí, és cert, aquest personatge anomenat "brideshead" (nickname) no només tradueix el que la seva autora cerca sinó que ha passat a esdevindre una perllongació d'una personalitat que es diria pròpia i independent. I aquí l'autora es pregunta: soc jo qui escriu? o és ella que s'ha apoderat de mi? De nou ens trobem en aquesta identificació entre el poema i el "jo" poètic, que en els teus versos és -gairebé sempre- un mateix.

Interessant punt de vista i demostració clara com saps innovar i escriure de tot. Re-bé!

Una salutació fidel del teu amic poètic.

-Grünewald-

de vegades ens passa, no sabem qui som, tenim la sensació d'haver perdut una part de nosaltres, d'haver-la deixat enrere, d'haver-la regalat... o de estar canviant, i l'incertesa de saber si ets millor o pitjor, si ets tu o sóc jo...
M'ha agradat força el teu poema, pel que transmet. Petons!!

brideshead, ... el metrònom marca el ritme que vós voleu, sense estridències però amb subtància. Sou vós, sempre vós sigui quina digui la forma, ... el què importa és la vostra essència, ...

Felicitats, princesa de la planura de York!
OhCapità.

Molt bo, brideshead: molt bé el ritme i perfecte el final. Des que he començat a llegir-te, has gestat davant meu una història, que ha resultat ser un miratge molt ben creat.
I amb aquesta sorpresa encara davant, vaig a buscar quelcom més de tu per a llegir...

Abans de marxar, vull agrair-te la benvinguda a la web i el comentari al meu relat, però sobretot el fet d'assenyalar que compartim el goig per crear històries... Una abraçada,
Una quimera

quin final més inesperat i sorprenent, és la pinzellada màgica a un gran i suau poema.
Per més que els escriptors diguin que els seus escrits són pura imaginació... és inevitable posar en els versos la nostra pell, la nostra ment, el nostre curriculum afectiu...
M'has deixat impressionat com sempre, mestra!
ptons i una abraçada!

m'agrade, m'ancante, magnific, ... molt rebé noieta !!!

( gràcies pels teus comentaris ;) )

petoOoOoOoOoOoOoOoOoNS !!!

mai el nostre nom, qui som...
ets tu o ...soc jo, les dues cares de la moneda. De la meteixa moneda??

un poema fantàstic, com sempre

el que és molt humà. Jo també hi reflexiono... sembla estrany com un presudònim pot arribar a apoderar-se així de nosaltres. Ara tenim dos noms, i ens confón... un alter ego literari que a vegades costa que ens creguem.

De tan fascinada
em tens espantada,
m'has arrencat la pell
i te l'has posada.

A vegades ens sorprèna a nosaltres mateixos el que podem arribar a escriure...

L'estrofa que més m'ha agradat és aquesta:

I m'has transformat.
Ja no sé qui sóc,
només et veig a tu
rebre somriures,
paraules boniques,
alenades de suport
mentre jo, ingrata,
no t'he adreçat ni un mot.

A vegades et sents estafat pel teu propi alter ego... a ell tothom el felicita, i semla que fins i tot "tu" tiguis l'obligació de fer-ho. És tant senzill descriure el que escriu com tu i no pas com un jo...

Em pregunto
si m'has donat vida
o te l'he creada jo.


Jo no sóc així,
no et mereixo,
però tu em confons
fins a fer-me oblidar el nom.

Sóc ‘brideshead'... o sóc jo?

M'ha agradat el teu poema. Té ritme i rima irregular en algunes estrofes. Simple però important. Un bon contingut per original i humà. Segur que els relataires que et llegiran s'adonaran que ells senten quelcom semblant.

Amunt amb tu i amunt amb la brides, però tingues present sempre que tu governes a la brides per sobre d'ella a tu... aquesta és la manera de poder fer "bé" les coses.

Petons.

-Filladelvent-

ets tu
d'esquizos el món n'està ple
de gent que sàpiga jugar amb les paraules
i crear poesia ens en falta
ja entenc el poema, viu i sigues tu, tu mateixa i no un invent