La mort comença al cim

...redactada, la poesia. Suposo que és un poema d'amor. Si que ens fa patir, moltes vegades, fins al punt de sentir-te completament desesperat. Jo per això penso que hem de mantenir un equilibri amb nosaltres mateixos.

Ben descrit el sentiment, d'impotència i desespero que sembla acabar em tu mateix, però poc a poc em alts i baixos i molta paciència va davallant el grau de dolor, fins aconseguir arribar com be dius, on la indiferència pren forma..... on el desig ja és passat, per farcir la ferida amb falsa normalitat. Un final perfecte, encara que de vegades difícil d'aconseguir.
M'ha anat molt be lo que em dius en el teu últim coment.

Una forta abraçada
Naiade

Des del cim d'un any que comença, contemplant l'escalada que acabem de fer per damunt mesos, dies, setmanes passades, faig ressò amb les mans i et crido:Feliç 2007 de tot cor!!

Em va fer mooolta il·lusió rebre el teu regal de Nadal... ara et deixo aquí dalt un d'Any Nou, ben sincer!

Endavant, som-hi, que ni la neu, ni el vent, ni el glaç, ni les ferides, ni l'alçada podrà amb nosaltres!

Feliç 2007 de tot cor!!
Unaquimera

vaig dir que tornaria, ... mmm, princesa de la planura de York, ... aquí estic.

Un poema que ja us vaig dir estar ben estructurat, ... amb una temàtica ben emocional, ... mmm, ... des de les altures un no preveu un desenllaç fatal, ... i vós desgraneu aquest alt i baixos amb la perícia que recordava, ... des dels inicis dins al final passegeu pas a pas, passant cada graó de l'etapa emocional, ... i acabeu decididament amb l'esperit de supervivència que té qualsevol ànima, ... amagant i deixant latent el cultiu del mal, en una ferida, ... demostrant absoluta normalitat de portes en fora, ... mmm, ... però, ...

Un poema, amb la cruesa de la vida latent a cada vers, ... com sempre, no deixeu indiferent, ...

un bes suau i dolç,

OhCapità.

Fe d'errates: Et vaig dir al comentari d'aquest poema que no m'agradava que hi hagués rimes basades en terminació verbal, i és cert; també et vaig dir que n'havies posat una... però és rotundament fals. Disculpa.
És que me l'he tornat a llegir... i he vist que l'havia cagat, com quasi sempre. En fi, millor, doncs era la única crítica negativa que havia posat... i mal fet!
Així doncs, totes les virtuts (o virtuds?) del poema, i com sempre passa, s'han accentuat amb la relectura, i els defectes (que no eren tals, sols un apunt que ha resultat ser fals) han desaparegut com per art de màgia, i ha esdevingut un poema moñt i molt ben fet i bell.
En fi, perdó altre cop.

Una abraçada.

Arbequina.

M'acabo de llegir aquest meravellós poema (i la seva introducció) i les crítiques que hi demanes no em surten sinó totes positives. Ja sé que tu ets molt crítica (t'he llegit alguns comentaris que has fet) i, per tant, dedueixo que t'agrada que et critiquin, suposo que per aprendre o treure'n profit, així doncs: disculpes avançades per no poder dir-te més que afalagaments d'aquest poema. Primer l'estil general, descriptiu i amb belles metàfores, cosa difícil de fer en la temàtica que tractes, que, sigui dit de pas, tractes molt bé. Ens expliques el procés de baixar i pujar (en contrapartida al que expliques a la introducció de pujar-baixar) amb molta mestria i observació, certs versos així ho mostren:

"El vent bufa despietat

els núvols perden la grisor

s'ha fos una cara

... la indiferència pren forma"

Aquests, per exemple, i si no recordo malament (perdona'm el resum que m'he pres la llibertat de fer), segueixen el curs dels teus pensaments, del que ens expliques. Així doncs, opino que te'n surts a la perfecció descrivint aquest procés, tan complicat, per altra banda. Una gran virtut que trobo que fa d'aquest poema viable, i no sols viable, sinó exitós, és la gran tria de detalls que fas. El vers "s'ha fos una cara" el trobo d'allò més ben trobat. Els dos darrers, que clouen tota l'evolució, també són genials.
La musicalitat del poema l'he apreciat molt; a més, la seva estructura, en quartets ni massa curts ni massa llargs, un cop vist el resultat, sembla l'adequada.
En fi, que has fet... bé, vas fer un grandíssim poema. M'ha agradat molt llegir-lo. A més, personalment, a mi m'agrada aquest tipus de poesia, que comunica quelcom descriptivament més que expressivament, però ho fa amb belles metàfores i amb coherència narrativa.
Potser sí que, ja posats a fer critica del poema (no estic acostumat) et diria una cosa que no m'ha acabat d'agradar. Però és quelcom que dic amb la boca petita, doncs és molt subjectiu. A mi els poemes m'agraden rimats, o, si no, amb musicalitat, com aquest. Això sí, si no tenen rima, m'agrada que no en tinguin gens, i aquest en te un parell de casuals al principi. Una d'aquestes es basa en una terminació verbal... i això encara m'agrada menys. En fi, que és una cosa menor, sols és una opinió, i te la volia dir... ja que la demanaves.

Per cert, el comentari que em vas deixar em va encantar, de debò, i te l'agraeixo molt. Em va posar molt content que t'agradés la meva "biografia", també.

Una forta abraçada.

Arbequina.

m'ha fet pensar en que quan les situacions canvien, a les persones els costa molt verbalitzar en paraules veritats que pot ser feririen a un altre, però és que des de la indiferència també es pot ferir.
Caldria sospesar amb balança de precisió, quin és el mal menor.

Bellíssim poema brideshead!

gypsy

La muntanya i el seu cim són recursos que emprem en poesia moltes vegades.. tu ho has fet amb elegància, brides!. Pujar al cim però fa que dimensionem la "realitat" i això és el més dur de la pujada... Cal saber-se capaç de baixar i afrontar la vall que es veu ample i llunyana...

Mai hem de fer aturades massa llargues, més val fer passes petites i intentar vestir-nos amb "roba" cómoda per resistir les freds i les calors...

Bon poema!

Un petó,

angie

La mort comença al cim, et donc tota la raó, llavors ve la ferida, la soledat, un abisme s'obre devant nostre. I, poc a poc, recobrem la "falsa normalitat", fins que un dia el temps i l'oblit cicatritzen la ferida i tornem a ser al camí, fent via, havent aprés quelcom de nou i sent més forts que abans.

Genial, com sempre que et llegeixo! Espero que tornis a escriure d'aviat, que l'últim relat que tens penjat ja es força antic. I moltes gràcies per aquests comentaris tan acurats i ben pensats!

Un petó

GuSPIRA

Bona comparació de la lluita per véncer la tristesa amb l'ascens a la muntanya.


La tristesa s'apodera de tu
i el seu dolor pesa massa en el teu cos.

Camines avançant cap a un cim pròxim,
caient en tempestes que semblen enfonsar-te més;
però amb força les superes
i amb un petit somriure segueixes amb més força.

no et deixes véncer
i el teu camí mai s'atura.
Tu el segueixes amb esperança i valor
sense deixar-te véncer.

i passen les pluges i els torments,
arriba la calma i la suau llum del Sol
que amb la seva tranquilitat anuncia un cant d'alegria;

veient la mort de la tristesa en arribar al cim.


espero que l'estiu estigui anant genial!
cuida't!
ens veiem,
Gemm@

gràcies per seguir-me

que arriba un moment en que un s'adona que la tristesa i l'alegria, el cim i el barranc més profund són estats emocionals necessaris per a crèixer com a persones que som. Supos, però, que el més difícil de tot és acceptar que es té una ferida, reconeixer-la, acceptar-la, viure-la i tancar-la, altrament tapar-la amb el vel de la normalitat és defugir del present que es viu.

un plaer llegir-te.

un Petonàs

el SR. i dic Senyor Instants.

Apalí

No hi ha lloc per un cor desconsolat... cert... a excepció d'ell mateix i el seu refugi... d'un crit a l'oblit certer que finalitzi amb aquesta falsa normalitat a la que fas referència. Sempre em sorpren llegir-te!

Un petó

Guspira

per mi no existeix la indiferència
tinc moltes ganes de viure d'amor i prou
de viure la poesia
més que no pas d'escriure-la.

aquest estiu
sols sé que marxo
la segona setmana de juliol
i que m'agradaria marxar algun dia més

quan sigui a casa
a la casa de l'empordà nord intentaré prescindir de la xarxa
tampoc estic segur de voler escriure

sóc feliç però donant llum
sóc feliç sembrant amor

Els teus versos són clars i diàfans, oberts, plens de llum i de joia, malgrat les foscors aparents i la tristesa del poema.

Una abraçada!

helena

"Después de la tormenta siempre llega la calma pero sé que después de ti... después de ti no hay nada!"
Bé, com pots veure, el teu poema m'ha recordat aquesta frase... És veritat, després d'una tempesta arriba la calma però moltes vegades és un calma fingida, és dibuixar una calma per creure que hi ha calma i normalitat quan, en realitat, potser encara no s'ha superat la tempesta... M'ha agradat molt la introducció que has escrit en aquest poema! Ah, i felicitats per haver passat ja dels 55 relats ;)

Petons!!

És un d'aquells poemes per llegir i rellegir, doncs cada cop se li pot trobar més significat. Està fet amb paraules d'aquelles que pots anar apreciant a mesura que el llegeixes i li vas donant sentit...

Salut!

Hola brideshead!

Per casualitat he obert el mail ara i he vist l'enllaça al teu comentari. No me n'he pogut estar de respondre't.

El primer examen va anar bé, però resulta que hem tingut molt poc temps entre aquell i el segon, perquè el segon... el tinc d'aquí a menys de 12 hores, és a dir, demà a les 09:00h!

No crec que aprovi pq és l'oral, són 70 temes i no he tingut temps, però perquè no sigui dit m'hi presentaré.

D'altra banda, demà mateix, al vespre, a les 21h, hi ha la presentació del meu llibre de poemes a l'Ajuntament del poble, i em fa por ja pensar quina cara hi posaré...

De debò, gràcies, gràcies i més gràcies!

Demà o dissabte t'envio comentari i t'explico segona part (ja escric sense articles, defecte de fer resums...)

El poema m'ha agradat molt, i em sap greu no poder-te'l comentar! Més encara tenint en compte que fa temps que no llegeixo res que no estigui precedit de números o guionets...

Fins aviat!

Vicenç

Genial la metàfora que utilitzes per descriure aquest sentiment... aconsegueixes descriure'l a la perfecció.
I malgrat que la tempesta s'acabi, i els núvols deixin altre cop el cel serè... la ferida no està tancada del tot, i de tant en tant torna algun cúmulo-nimbus sense que ningú ho hagi previst, i ja ho diuen, quan s'acosta mal temps les ferides tornen a fer mal...

il.lumina el poema...
La indiferència, aquesta falsa arma que sembla que ens consola, que ens defensa, que ens deixa viure aparentment amb normalitat... però que amaga sota encara brases entre cendres...
Diem normalitat a allò que habitualment domina, malgrat sigui punyent, de cada dia...
Un poema profund i seriós: al cim comença la mort, perquè no dura gaire l'estada triomfant en l'altura, l'habitual és l'ascens feixuc o el descens precipitat sense moral i el pasturar tebi en la planura... PERFECTE!
una abraçada!
PD. allò de posar majúscula als títols no obeeix a cap subtil decisió, no és més que un vaivé distret d'indecisió i forma je je
Ets observadora, eh?!!!

un poema molt inens, ben estructurat i amb un molt bon desenllaç, ...

Me l'emporto per paladejar-lo tranquil·lament des de casa, ...

i tornaré per fer-vos un comentari com cal, només he passat per saludar-vos i fins aviat.

OhCapità.

Hola Brides,

Acabo de llegir el teu poema i t'haig de dir que gràcies al teu "advertiment" que em fas intento situar-me, però la crítica ni que sigui contrucitva entre nosaltres és molt difícil, però ho intentaré.
Jo, quan llegeixo, el vers m'ha de captivar des del principi, i, sobretot al final vull sentir esgarrifances, i això, m'ho has fet sentir. Tanmateix, cada poeta percep el que percep i escriu el que escriu, la veritable màgia només és en les sensacions, en l'encís, en l'àmbit de cada paràgraf, en el principi, entre línies, en el final, en el regust per descriure, en el teu propi isolament i en els somnis mentre escrius. Ho has sentit tot això? LLavors la resposta solament la tens tu mateixa.
Si la tens clara, torna a recomençar i no deixis mai d'escriure perquè serà el senyal de la poetessa que truca a les nostres portes. Per cert, la meva sempre està oberta i si vols entrar et convido a l'últim poema "A la senyora Carmen Rueda".
Brindo per la veritable llibertat i per les poetesses que incansablament m'ajuden cada dia en el meu llarg camí,
Gràcies Brides i la resposta, ja saps, la tens tu mateixa.,
Roda03

setmana santa
no crec poder editar res aquests dies

bona vida

Hola Mònica! M'alegra saber que t'agradessin els meus versos. No, no exagero pas amb tot el què dic i saps que ho dic de veres. Per mi també és un motiu d'alegria dedicar aquest 25è poema (i acabo de complir un any aquí) a tu, companya de poesia.

L'estructura del poema és d'allò més clara.Si els dos primers quartets tenen un caire descriptiu al·ludint a la sensació de tristesa, lament i fallida; el tercer quartet apunta a uns renovats aires de canvi que es copsa, més clarament, en els dos darrers quartets, on la situació retorna a una serena (i falsa) normalitat.

M'agrada el paral·lelisme constant i les metàfores entre els elements naturals i els sentiments expressats. Em sembla precís, clar, encertat en el plantejament i en la resolució.

Crec que has aconseguit transmetre aquesta sensació tibant que es debat entre la crispació violenta (tempesta) i la plàcida sortida de sol. Però,sí, certament el final no acaba de ser tranquilitzador del tot. La ferida resta oberta. Hi han mals que mai acaben de guarir-se i romanen oberts a que les noves tempestes (amb les conseqüents baixades de pressións, bé en milibars o en hectopascals) portin mals a les ferides i les facin resentir d'antigues lessions.

Estigues satisfeta perquè és una bona bona feina!

Un petó, brideshead!
M'alegra estar aquí de nou amb tu!

Grünewald

a entendre't

hi ha un cel clar
per tots

la tempesta és inevitable
el cel és factible
i a l'abast de la mà

la tempesta ens ve
el cel el construim

La mort comença al cim... sí: és possible. I amb la davallada deixem que la vida es fongui i que l'alè se'ns escapi entre els llavis, com el temps, que se'ns escola entre els dits d'una mà.

És una imatge ben trobada, la que aportes en aquest teu poema, i els elements triats per pinzellar-la mostren abastament les intencions que ens has avançat en la teva introducció.

Crec que te n'has sortit, amb l'esctiptura d'aquest poema, i que has aconseguit plasmar el que pretenies. Un ascens ràpid (potser massa?) i la caiguda vers la planúria que ens espera més avall, d'on hem vingut.

Felicitats per aquest poema i per ser la guanyadora de la porra (tot i que m'hagués agradat un resultat més favorable als interessos del Barça... però què hi farem!).

Un petó,

LLIBRE

de poder endinsar-me en els teus pensaments gràcies a la porra.
Teu creus que totes aquestes sensacions de malastrugança que desgranes podrien esfumar-se amb un bon porró de vi? I un porret a destemps, potser? Glups, no sé, aquest diumenge al·lucinador després d'un dissabte espatarrant potser em fa dir coses que no dic jo que no tinguin sentit. Però clar, ho volia comentar amb tu que ets la super-porrera reina del moment, ves quina gràcia.

Un petonarru porreru d'aquitesperu Baldomeru

...que vas guanyar la porra del Barça, i que això comporta un comentari de premi, també he de reconèixer que llegir-te és un petit gran plaer.
La introducció que fas a aquest poema ja posa el lector en alerta. Ja avises que el poema és una devallada.

Primerament trobem un sentiment de tristor i desconsol abosult. Una idea al pensament que va acaba prenent forma, martiritzant i ofegant el sentiment més profund. Efectes metereològics, la tempesta, el vent despietat, els llamps i els trons... tot això explica d'una manera molt gràfica l'estat que embolcalla el cor. En aquesta estrofa el ritme del poema se m'ha accelerat. Tot plegat esdevenia la gran devallada per on s'està caient de forma descontrolada i amb tot en contra.

Però després de la tempesta, diuen, sempre surt el sol. I ja comencem a intuir l'escalfor d'un tímid raig de sol que aconsegueix esvair la tempesta tan ferotge.

I la recuperació, potser simulada, falsa, un autoengany? És el que m'ha semblat. Que la recuperació arriba, però no desapareix el neguit, sinó que s'adorm; com si quedés en un raconet, en l'oblit, dius. I la següent estrofa i darrera encara em fa pensar més en el fet que no ha desaparegut el dolor, la devallada no acaba (potser per això no es troba el cadàver?); sinó que es continua en una aparent normalitat, per tal de disfressar la ferida, amagar-la.

Brides, la idea del poema, del que expliques en la introducció, crec que ha quedat perfectament clara en tots i cadascun dels versos. Tot pot ser que ho hagi interpretat a la meva manera (no només hi ha un camí per llegir versos), però he vist la devallada i no he vist el cos. Només, crec, podrà trobar-se quan la normalitat sigui real, quan el neguit desapareixi i no quedi camuflat, adormit.

De totes maneres, tingui sentit o no el que he dit, segons el que jo he tret del poema, m'ha semblat encertat, preciós, i molt molt gràfic.

En tot cas, ja en parlarem, qualsevol nit, entre "nachos" i "guacamole".

Un petó, troç de poeta!

Salz.