Un filat d'estels

Un relat de: ROSASP

La música en viu, sempre m'arriba amb noves sensacions. M'omple d'indescriptibles pessigolles, que fan vibrar la meva ànima somiadora i una mica exaltada.

Recordaré durant molt temps el concert de clausura dels campaments musicals realitzats a la casa de colònies de la Guàrdia de Tremp, en el que va participar també la meva filla.
Es va fer en la bonica i acollidora església d'aquest poblet, situat a la comarca del Pallars Jussà. És petit i encantador, pujat dalt d'una serralada des d'on es contempla el pantà de Terradets.

Les imatges dels nens preparant les partitures i els instruments s'escampaven en l'aire escalfat i xafogós de la capella.
S'havia convidat a la gent del poble per agrair-los l'acolliment que els havien donat durant aquells dies en que havien compartit els carrers del poble, les piscines i les mirades juganeres i trapelles de la jovenalla.
Carrers estrets amb cases de balcons petits plens de flors, que guarnien de bellesa el moviment calmós de cada dia.

Dins de l'església, al banc de la vora, em va cridar l'atenció la conversa de dos avis que comentaven com n'eren de grosses les patates que havien començat a treure de la terra aquells dies.
Ho deien amb entusiasme i alegria, irradiant una estranya felicitat que potser nosaltres no podríem acabar de comprendre. Es veien gent de camp amb la pell bruna i colrada, vestits per l'ocasió amb camisa de color llis, pantaló de pinces i un somriure obert dibuixat a la mirada.
Acostumats al viure senzill, a l'escalfor del sol d'estiu i al gebre de l'hivern, als sotracs del tractor, a sentir l'arada esgarrapant el batec de la terra. Unes mans aspres, fermes i fortes de molts dies i anys de feinejar amb l'aixada.

Quan va començar el concert, es va fer silenci i els ulls expectants i amatents es van concentrar únicament en els joves músics.
Els mateixos nens de 10 a 15 anys que havien vist rondar pels carrers del poble fent jocs de nit, capbussats en la misteriosa foscor de les cases velles plenes d'ombres i encanteris, desdibuixades per la llum de la lluna. Els ulls lluents d'emoció, els somriures cridaners, els cors esverats i plens de fantasia.
Aquells mateixos que corrien i preguntaven als avis on s'havien amagat els professors, convidant-los indirectament a formar part d'aquell joc excitant, ara concentrats només en una única cosa.

Quan el director va donar la senyal d'entrada, tot va esdevenir un màgic esclat de música que ressonava poderosa amb vida pròpia. Les parets de la capella plenes d'imatges pintades amb tons suaus, semblaven intensificar-se amb cada nova melodia.
Jo em perdia breus instants en la il·lusionada mirada d'un d'aquells avis, que m'havia encisat especialment i una explosió de notes convertia les distàncies en ínfimes.
Llavors tots parlàvem un idioma comú, profund i eteri que tot i arribant-nos de diferent manera, ens acaronava amb els mateixos dits de nimfa.
No calia comprendre els ritmes, els compassos, els temps, ni l'estructura de cada peça per formar part d'aquells moments tan especials.
La presència dels joves músics prolongant el seu cos a l'instrument, onejant suaument com la dansa harmoniosa d'una rosella amb cada bufada de vent, deixava lliure la sensibilitat més amagada que viu en tots i cadascun de nosaltres.
Una barreja d'imatges fluint i destil·lant-se dins del cor, com l'il·lusionat esclat d'una poncella.

Romanen encara aquells moments que queden arrecerats en lloc segur. Dibuixos, colors i veus amagades dins de la música, aletejant elegantment com suaus papallones.
Un recull de sensacions que ens fan creuar aquell llindar de les coses visibles i sembla enganxar-nos suaument dins d'un filat d'estels.

Juntament amb aquests nens, que porten tocant de 3 a 6 anys, també van participar uns joves violinistes francesos del conservatori de grau superior de Bordeus, que durant aquells dies paral·lelament als nostres fills, havien fet un treball constant i exhaustiu de perfeccionament.
Tenien un nivell excepcional, ratllant el virtuosisme, assajaven de 7 a 8 hores diàries i semblaven enganxats al violí, tocaven als llocs més inversemblants.
Mai en tenien prou...
Composant duets o en individual ens van apropar a un breu petó amb l'infinit, una carícia immensament tendra embolcallant aquell espai abstracte perdut dins nostre.
Hi deixaven la pell, destil·laven música. El moviment vertiginós i perfecte dels seus dits era pura filigrana.
Hi ha una mena de bellesa que gairebé fa mal, fa brollar sensacions tan intenses que crec que ja resten per sempre vives a la memòria, encara que no en siguem del tot conscients.

La perseverança, la il·lusió i l'esforç continuat es dibuixa en el rostre de cada estudiant que estima la música.
Molts d'ells, de ben segur no acabaran i el seu destí anirà per camins molt distints. Però romandrà en ells aquesta aguditzada percepció, la possibilitat de sentir d'una manera especial els sons de cada melodia.

Sempre li havia dit a la meva filla que quan la veuria tocar el "Cànon" de Pachelbel com a violí primer, no podria evitar que l'emoció m'enaigüés els ulls.
I perduda entre els preciosos sons de la música barroca, els dits àgils i lleugers que acaronaven amorosament les cordes i la mirada tendra i alhora apassionada d'aquell avi, encara va estar més bonic del que m'ho havia imaginat.

Quina barreja més colpidora el contrast de la joventut amb la vellesa, generacions llunyanes i desconegudes, unides per l'essència d'un estrany vincle.
Infantesa amagada, passió retrobada, il·lusions plenes de vida en el fons dels ulls.
Només ho puc definir com breus, però intensos intercanvis d'humanitat.
Tant de bo li hagués preguntat el nom a aquell avi...
Amb cada fervent aplaudiment, acompanyat d'un vital somriure, m'omplia el cor d'espurnes de llum.

A hores d'ara ja deu haver regat l'hort i potser conversi amb els veïns del poble.
L'imagino amb els pantalons mig arremangats i les espardenyes blau marí una mica gastades.
Tranquil·lament assegut a la cadira plegable, just al davant de casa, acaronat per l'aire fresquet del vespre.
Potser durant uns dies trobin a faltar el rebombori i la gresca de la jovenalla, donant caliu als carrers del poble i aquella complicitat que va anar més enllà de les mirades, les paraules i els somriures.

Sempre he pensat que compartit la màgia del petits instants, és un dels tresors més preuats que ens dóna la vida i en ajuda a no deixar mai de créixer.
Llavors les diferències no són més que punts a favor i es transformen en la més dolça i enriquidora bellesa...

Comentaris

  • Felicitats[Ofensiu]
    Calderer | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • rbbarau | 01-12-2005

    De vegades hi ha coses que uneixen a les persones com amb un llaç sobrenatural.
    La música, les paraules que sents de veritat...
    He tingut esgarrifances en alguns trossos del teu relat perquè dins el meu cap ressonava el violí de qui me'l deixa sentir...(amb el cor i les orelles)
    Un cop més parles de la teva filla... com te l'estimeS! M'agrada molt la relació que descrius que tens amb ella (en altres relats i en aquest també).

  • Captes l'atenció del lector![Ofensiu]
    estrangera | 15-08-2005 | Valoració: 10

    Quin relat més bonic! Perquè els ulls que contemplaven tenien una mirada plena d'amor i de joia. Oxigena trobar mirades com la teva. Ens cal cercar i robar aquesta bellesa "que fa mal" Quina imatge més extrordinària! i tan certa... Sí, tens raó, fa mal, de tan meravellós, tocar per uns moments amb la punta dels dits, el cel.

    Una gran abraçada!! Un gran petó per la teva filla que deu traspuar tot el que tu aboques en ella. Per a MOLTS, MOLTS, anys, ROSASP

  • detallisme des de dins[Ofensiu]
    quetzcoatl | 07-08-2005

    Definitivament em quedo amb la frase

    "Hi ha una mena de bellesa que gairebé fa mal"

    Et recrees en aquestes paraules com en la filigrana d'un pentagrama que vessa notes i silencis i sospirs, trenat com un filat d'estels.

    Me n'alegro moltíssim que puguis gaudir dels petits grans detalls i que, a més, els sàpigues compartir amb aquesta tendresa i bellesa infinites.

    I m'agrada molt el teu estil. Crec que les persones no escrivim sobre qualssevol cosa amb la mateixa passió. Hi ha coses que vivim i pensem, però que no ens cal escriure; d'altres que no escrivim però ens agrada llegir, d'altres que vivim amb molta intensitat i que després volem deixar pal.leses en paraula escrita... Em sembla genial, la literatura és tan diversa...


    Felicitats de nou i una abraçadassa,

    m

  • molt noucentista[Ofensiu]
    foster | 05-08-2005

    Hola Rosasp (amb bona fe).
    El teu relat m'ha embafat una mica, ho sento. Potser és que no sóc capaç de viure tan intensament com tu les petites coses de la vida, però cada u és com és. Amb tot, m'ha semblat llegir en Carner: tot bonic, petit i endreçat, tothom és bo, no hi ha problemes, és un món feliç. Bé, és possible, ho admeto i, llavors, t'envejo. Però fins i tot en Carner li donava una segona intenció a la seva suposada bonhomia a través la ironia, l'humor o la dolça obvietat.
    És bonic? sí, M'interessa molt? no.
    a reveure

  • Absolutament d'acord.[Ofensiu]
    Jofre | 05-08-2005 | Valoració: 10

    Rosa,

    Un filat d'estels és un demostració d'humanitat i de bellesa.

    Una prosa lleugeríssima i alhora riquíssima (fet difícil d'aconseguir) que va filant notes i paraules amb absoluta harmonia.

    En aquest relat res és gratuït i s'hi destil·la, en efecte, una melodia encomiable: la d'una gran escriptora, però, sobretot la d'una extraordinària persona. Paràgraf rere paràgraf trobem exhortacions a la concòrdia.

    Convé tenir aquest relat, de nou, com a un referent de qualitat.

    Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de ROSASP

ROSASP

312 Relats

1612 Comentaris

527706 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Hola! Sóc la Rosa Saureu, una lleidatana somiadora de mena i una mica surrealista. Convertir allò que caço al vol en paraules és el més semblant a tenir ales. En el meu cas, escriure no és només una afició o una necessitat sinó una forma de sentir i veure la vida. Utilitzo la poesia, els contes i els relats curts per intentar expressar les petites i grans coses que omplen i buiden els dies.
Vaig tenir la sort de ser escollida per a la plaquette "Singulars d'un Plural" a la ciutat de Girona, en què poetes inèdits vam compartir espai amb autors de renom. Formo part del llibre de relatsencatalà.com versió 2.0 i del primer llibre de poemes. També he guanyat el segon premi de poesia Seu Vella de Lleida-2008. Aquesta empenta, junt als vostres comentaris i continu suport, han estat un gran estímul per continuar endavant.
El meu repte personal és aprendre constantment a viure. M'agrada la música, l'art en general, somriure molt i estimar tant com pugui. Estic enamorada de la meva llengua i sé que el nostre vincle és cada cop més fort i ferm.
Respecte a vosaltres, sento que ens uneix un fil comú que m'agradaria sentir sempre proper.
Per si necessiteu quelcom, el meu correu és: rosasaureu@telefonica.net
Gràcies per tot!

Si voleu, també podeu visitar el meu bloc de videopoesia


R en Cadena

El Vicenç Ambrós i Besa em va passar la cadena i jo l'he passat al Capdelin i a la gypsy

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")