Mai no podreu

...

tan lluminós com tu, estimada Brides.
Denota un interior fort a prova de bombes i d'indiferències.
Mirar endavant i oblidar petites o grans decepcions, depèn sempre de com es miri. Allò tan sa, de relativitzar.

M'agrada aquest coratge encomanadís i aquest optimisme final i contundent del poema.

petons.

gypsy

El teu poema despren una vitalitat lluminosa envejable.
Quan l'he acabat de rellegir m'he imaginat els alps en primavera i milers de nadons de totes les espècies obrint els ulls a la nova realitat: gatets, ocellets, "bambis", ... tot ben tintat de blanc difuminat i brillant.
mentre el llegia i un cop reflexionat... considero que és un poema per no oblidar i portar sempre ben dins nostre. El cas és que la il·lusió no ens la poden prendre, és cert, però és que demostra precisament que el pitjor enemic som nosaltres mateixos. Quants cops flaqueja la il·lusió sense motiu! Massa.
Per això cal recordar bé el missatge que tu has poetizat: la il·lusió ens pertany!
Seria quelcom semblant a el que ens produeix un contratemps i, per oblidar-lo, recordem que podriem estar molt pitjor... però a la inversa (bé, potser és una manera recomplicada de veure-ho).
Pel que fa al poema, el considero molt acertat: potser dels més rodons que t'he llegit. I és que avança exaltat però amb calma, desafiant però respectuós, altiu però humil, segur del que diu, quasi amb fe, i això m'atrau poderosament.
En fi, sempre és un plaer seguir endinsant-me a la teva poesia, un veritable plaer com també ho és comentar-te, sobretot desprès que m'encoratgis de manera tan afalagadora a fer-ho. Gràcies.

Una forta abraçada i feliç 2007!

Arbequina.

em llepa el cor i em torna la vida...

genial , com sempre..!

molt bo. ;)

estiu
que ningú t'agafi els teus tresori que agafis el llapis per crear

per comentar-me
m'és impossible assistir a trobades
no em resta massa temps, de tota manera teniu via oberta
si la poesia em visita i m'agrada l'aniré penjant


no perdis la il·lusió, genera vida

mai mor i és el millor recurs contra els fusells!

gràcies per entrar a la meva fornada, per les teves paraules i pel teu suport.
aquesta setmana, la tinc complicada, la lluna em fa massa pessigolles i dubte que pugui escriure res
l'amor però desenterra tresors oblidats en mi i em fa el més feliç de la creació, ara hi volo
que siguis molt feliç i bona setmana

mai la lluna podra apagar el sol

has entrat mai a rosa zaragoza?

sense il·lusió, que ens queda?

Si és allò que ens ajuda a tirar endavant, allò que ens dóna la força per llevar-nos cada matí. La il·lusió sovint és el que dóna sentit a la vida.

I és ben cert que mai no ens la podran treure. Perquè allò que duem dins de nosaltres, és només nostre, i ningú no ens ho pot prendre, ni comprar-ho, ni vendre-ho.

M'agrada l'estructura del poema. M'agrada com comença, amb certs mots descarats, forts, i fins i tot rabiosos. Per finalment donar un gir acaba amb una estrofa dolça i dèbil. Com si la força i la ràbia es fonguin davant de les il·lusions que portem dins. De les ganes de viure per aquestes il·lusions.

És un poema preciós.

Una abraçadota i un barret per vós, ple d'il·lusió.

Salz.

La il·lusió no es pot matar... I en canvi ella, sí pot fer néixer i pot fer ressuscitar. No dubto de les teves paraules, sempre he intuït que n'estaves plena d'il·lusió...

és un dels meus poetes preferits i aquest poema, em recorda molt a ell, té una retirada, sense ser plagi, eh? que consti, però això deu voler dir que potser estas tallada al mateix patró que ell, potser portes un gran poeta dins teu, com ell, i a sembla dels teus poemes, que ja te n'he llegit uns quants, jo diria que si.

Un petonet.

Desprenen les teves paraules.

M'agraden molt les comparacions i les descripcions que expliques: podreu destrossar-me com un ocell en boca de l'àliga / Podreu castigar-me amb paraules o silencis,... unes imatges punyents i salvatges, que parlen per si soles.

El final... és clar, és fantàstic. El contingut és bo, la fomra també. Què més es pot demanar? Portar la il·lusió a la sang... quina gran vitalitat que ens dones.

Però la il·lusió...
no me la podreu arrabassar,
la porto a la sang,
no us pertany.

És com un gran somriure,
em cura les ferides de mort,
em llepa el cor...
em torna a la vida.


Felicitat, Brides!

-Filladlvent-

Hola Brideshead!!
Molt maku i contundent!! I tant cert com un temple!! Ens poden matar, destruïr, però mai ens podran treure l'il.lusió de viure o de complir un somni, ja que els sentiments només són nostres.(Ens córren x la sang)
Enhorabona!!!!
PeToNsSs!!

malgrat que som humans, mortals, feribles... tenim unes cèl·lules immunes, les de la il·lusió, que ens fan forts, indestructibles per tornar a començar cada dia l'aventura de viure...
una abraçada!

en aquesta vida nostra, un dur viatge,
traçarem rutes d'emoció i alegria,
i ens aixecarem quan caiguem,
com el sol amb el nou dia.

que la portes a la sang!
Sempre he pensat que la força la portem a dins i podem arribar a ser autosuficients en un cas extrem (que més val que no arribi). Ho has expressat molt clarament i amb passió en els teus versos.

Un petó

Perquè dins teu hi ha força.

Vés per on! Amb aquest poema em passa el mateix que amb el que t'acabo de comentar (Moments robats): m'agrada el títol.

Trobo que aquesta negació tan absoluta (el mai no) i el verb amb un destinatari plural ja remarquen el to de lluita (si se li pot dit així) que impregna el poema.

Vull dir que la poetessa es dirigeix a un públic imaginari i reconeix que li poden fer mal. Poden ensorrar-la, destrossar-la, castigar-la, matar-la, fins i tot, tal com indica amb un vers que considero de gran vàlua per donar més sentit a tot plegat (o pitjor encara), poden menysprear-la. I remarco la gran vàlua d'aquest o pitjor encara perquè el fet de considerar que el menyspreu és el pitjor mal que se li pot infligir, denota la necessitat de sentir-se part d'un món, d'un col·lectiu, d'una humanitat que l'embolcalli.

Però l'aspecte que cal assenyalar, el missatge que valoro com a més important, el trobem en la penúltima estrofa:

Però la il·lusió...
no me la podreu arrabassar,
la porto a la sang,
no us pertany.

Per a mi, aquesta estrofa, és la clau de tot el poema. La poetessa té la capacitat de lluitar contra un mal genèric, contra el fantasma del vosaltres, perquè té la màgia de sentir la il·lusió de la vida circulant per les seves venes. I aquesta il·lusió, atenció!, no us pertany. Per què és d'ella, i només d'ella.

Està recitat amb una contundència i amb una vitalitat aclaparadora. M'ha encantat.

Un petó,

LLIBRE

mai, Rosa et prendran la il·lusió i l'energia de viure.

Sóc jo que no tinc paraules davant de tanta sinceritat i coratge.

Era ben endins: en el més bell dels cors, el teu!

Disculpa'm, per tant a mi perquè et mereixes un imperi i jo només et puc llegir i dir: gràcies.

Petons Rosa!
Endavant, segueix escrivint!

PS
El relat de l'altruisme serà especialment dedicat als excel·lents relataires que heu opinat en el textos més socials.

pens que hi ha d'haver llum en mig de les tenebres i tu la saps trobar. gràcies per les teves paraules

Ei hola brideshead. T'agraeixo molt que em comentessis el meu petit relat. He estat molt de temps sense poder-me conectar i així que he pogut he anat a llegir algun dels teus relats. M'agrada molt aquest últim paragraf: contundent. Intentaré llegir tots els teus relats.
Vinga, Salut!

sense la il.lusió, sense els nostres propis pensaments, no serien res. De vegades ens parem a pensar en el que tenim i només veiem les possessions físiques, però el més valuós, el que tu expliques, mai ens ho podran arrabassar..

gràcies per recordar-nos-ho ;)

petonets

M'han alegro molt, de veritat, (t'he fet riure), però el sorprès he sigut jo quan he llegit els teus relats, es un plaer o millor dit un honor que gent com ara vosaltres, que feu servir les lletres com eines per crear bellesa o millor dit art, es fixeu amb aprenents, com ara nosaltres, ens sou de molta ajuda i una font inacabable d'inspiració
Moltes gràcies has estat un descobriment per mi

Josep Mª

Ah per cert, el meu relat es del tot veritat !!!

Es una afirmació que sembla una amenaça, de tant segura com estàs que la il.lusió no te la treurà mai ningú. Es veritat, ens poden fer mal de moltes maneres, castigar-nos, despreciar-nos, però ningú no pot arrencar l'esperança en un mateix i la il.lusió de seguir sempre endavant, malgrat els inconvenients.

M'ha agradat molt, sobre tot per la força que despren aquesta afirmació tan contundent.

Gràcies per llegir-me i comentar-me, sempre ets molt amable i em fa il.lusió que una persona tan comentada a Relats com tu es fixi en els meus poemes tant sencills.

Salutacions.

M'agradat molt la estrofa que dius:
Però la il·lusió...
no me la podreu arrabassar,
la porto a la sang,
no us pertany.
Diuen que no es gaire bo guardas las coses dintre tant de temps, pero en tu tha servit de font de inspiracio per escriures aquests bell poeme.
Una abraçada noia.

Un crit als quatre vents. Moltes vegades, sense saber ben bé com, podem sentir aquella força interior que ens pertany i que mai ningú ens podrà arrabatar.
Comprendre que sempre ens acompanya en tot moment, malgrat romandre silenciosa moltes vegades, és un crit i un cant alhora.
És potser l'essència i la raó d'una felicitat difícil de descriure!

He sentit pessigolles dins meu, m'has apropat a les meves pròpies il·lusions amb la força i l'empenta ferma dels teus versos.

Abraçades i somriures de coloraines, preciosa!
Et sento molt propera!

i molt vitalista de sobreexistir a les adversitats, Brideshead: podeu castigar-me (...) podreu menysprear-me , però la il·lusió que forma part de l'esperit més optimista i també més vital, això, com el jo poètic diu, no li podran traure mai.

M'ha agradat perquè la força per lluitat contra l'adversitat no la podem perdre mai, Brideshead. És el que ens ajuda i ens mou a la vida.

Un petó.

Lavínia