atrinxerada en el flanc dels botànics, intentant llençar un còctel petidós al tal dr. lluscus. Què hi eres tu també? Segurament ens hem trobat en molts episodis de les nostres vides confluents i, com que som uns despistes, ni ens n'hem adonat. Sort que tu en fas crònica de tot, amb la teva magistral ploma i em recordes que tenim un camí juntes, potser el camí que tots hauríem d'emprendre hores d'ara, abans que els lluscus se'ns mengin.
Allan, no canviis. El món té un plus de màgia amb les teves paraules. Sense elles, només és un altre dia gris.

Estimat Josep,
tenim a les nostres mans eines per defensar-nos, i com tu bé saps són les paraules dites però sobretot les escrites i difoses arreu.
La pretesa ignorància per part d'alguns (segurament tendenciosa) només es pot rebatre amb arguments els quals potser alguns sembla que cauen en fons perdut, però molts persistiran i algú en algun lloc estarà disposat a fer-ne resó. De la mateixa manera que hi ha sense sentits com corredors en territoris erms i poc transitats i així es demostra, hem de mostrar el sense sentit de tot el que està passant. Gràcies per les teves reflexions!.. i que no s'aturin! ;-D

Hola Mena Guiga,

estic encantada de llegir-te. És com una alenada d'aire fresc.
M'agrada molt la teva biografia, ric i somric amb els teus contes i relats. Em refresco amb les teves aportacions al fòrum. Et diré un secret: Jo, de gran, vull ser com tu ;-D (tot i que som gairebé de la mateixa edat... m'hauré d'espabilar).

Només em queda dir Gràcies!, moltes! pel que fas.

Els meus fills amb les boletes de mimosa fan dibuixos (al pati de l'escola bressol n'hi ha una, i sempre s'empesquen una activitat ben bonica per fer).

Una abraçada!

ple de poesia i màgia.
Poesia que prové de les teves paraules que ens situen en el paisatge marí, natural, amb nens mimetitzats en forma dels animalons més tendres que salten i corren, i plantes que deixen anar la seva flaire. I tot plegat per atreure l'atenció cap a allò que importa: la amistat, la imaginació, les estades envoltats de les persones que estimem i que ens estimen.
I la màgia, que gràcies a la imaginació - que no hauríem de perdre mai- ens proporciona benestar, somriures i descans.
M'agrada una idea que també ens transmets: els nens són molt imaginatius però si estan envoltats d'adults també imaginatius sens dubte conservaran aquesta capacitat tan meravellosa molt més temps.
Una abraçada!

molt bonic que ens ensenya un munt de coses. Les estrelles i les seves agrupacions, la tristesa de sentir-se una mica diferent a la resta i haver d'escoltar les burles, la fugida com a sortida a un problema i l'enyor d'estar amb els nostres. Un conte dolç amb un munt de missatges per poder explicar als nens. Enhorabona!

un divertit relat amb un final sorprenent!
M'ha agradat molt perquè és un conte que sembla que quan s'acaba en realitat comença! què li passarà al Pol ara que està a la Terra? que deuen fer els seus pares? com se les empescarà per tornar a casa seva?
Una de les coses que més valoro en els contes és que després permetin les preguntes, que facin pensar, que inquietin suficientment com per anar més enllà. El teu és perfecte, en aquest sentit. Se'ns dubte el llegiré amb gust als meus fills i, si cal, ja t'informarem de què se n'ha fet d'en Pol i com s'ho munta per tornar a csa ;-D

per uns moments he oblidat qui era i m'he posat a la pell del Lex. Els nens són genials, llàstima que no els fem el cas que es mereixen - tot el cas del món. El teu conte m'ha semblat ple de màgia, de frescor, ple de la il·lusió que sols els nens tenen. Una alenada d'aire fresc.
Gràcies per aquesta mirada des dels ulls d'un nen cap a un món inabastable com són les estrelles. Gràcies per fer-nos adonar que el que és més important són els petits actes de cada dia.
Un bon relat, Sílvia!

Molts petons!
Ps. jo encara m'hi he de posar...

em faig un fart de riure amb els teus escrits. No t'ho prenguis a mal, eh! riure és una activitat que fem poc (al meu parer) i hi ha poquíssima gent amb la qualitat de generar aquesta reacció a la resta del món. Per mi és un do molt admirable. M'encanta com escrius i tot el que et passa pel cap (i per la vida!).
Per cert, també sóc fan del CSI i me'l gravo perquè sempre m'acabo adormint (serà cosa de que a les nits no dormim gaire gràcies als petits menjadors de pizza ? ;-)

Una abraçada i seguiré llegint amb entusiasme els teus relats!!!
Gràcies pels somriures!

Leela

Ps. una tocadadecoll.... les plantes també respiren com tu, el que fan a la inversa és la fotosíntesi ;-D

els fills sempre acompleixen els nostres desitjos amb escreix. Jo, sempre hi ha una estona al dia, en que me'ls miro i remiro i penso que bonics que són i encara no em faig a la idea que són fills meus. Són més del que volia, són molt més del que podia haver imaginat. Són el millor que m'ha passat mai, sens dubte.
Un bonic escrit jacobè, senzill i tendre, ple d'amor ... amor de mare ;-D

Molts petons per tu i pel teu fill!

que el creixement és un distintiu de la vida. Sense creixement no hi ha vida, sense vida no hi ha creixement. La vida però canvia moltes vegades, i així ho fa també el nostre creixement. Quan tens un fill sembla que deixis de créixer i et volques en ell, com si et convertissis més en una font o un recolzament per ell i abandonessis una mica el teu propi creixement (al menys així és com de vegades jo ho he viscut). Però, efectivament, amb ells és creix també. De manera diferent. Ells et mostren el món amb uns altres ulls. Et fan veure les coses sense la càrrega històrica de la teva pròpia vida, com si les veiessis per primera vegada. I creixes, creixes molt.
Com, malauradament, també el dolor. La pèrdua, l'allunyament, et fa créixer perquè t'obliga a enfrontar-te de nou amb tu mateix, en solitud i sincerament.
I ara em ve al cap que quan era petita, de vegades em feien mal les cames, i la meva àvia em deia "això és que estàs creixent" i semblava que així em feien una mica menys mal. El creixement potser estar associat a un cert dolor, perquè és abandonar un estat previ per poder passar a un altre de diferent.
A la nostra mà està en guadir-ho (perquè és inevitable i no ens podem oposar a créixer... - jo era de les que no em volia fer mai gran-).
Créixer ens omple la maleta d'experiències i això sempre és signe de riquesa.

Enhorabona per aquests versos que diuen tant i que ho fan de la manera simple i neta, clara, natural com natural és el procés de créixer.

Una abraçada!

Hola!
m'he sentit tant identificada en el teu relat, que el podria haver escrit jo mateixa. Bé, no ens enganyem, no el podria haver escrit perquè a mi no dormir em genera tal mala llet que em resulta impossible tractar el tema amb humor. Per tant, primer de tot gràcies per fer-me veure que la cosa té un costat divertit.
Si fa uns anys, m'haguessin dit que dormiria com dormo ara, no hauria parar de riure i hauria dit que era impossible. Ens acostumem però a tot. He passat de ser una marmota que als cinc minuts quèia dormida com un tronc a ser una mena de mussol que dorm amb un ull obert i sent qualsevol mosquit emprenyador que vola. Crec que ja no arribo ni a les fases rem i algunes nits, em plantejo si anar a dormir o si quedar-me fent feina per aprofitar millor el temps (com tu sempre tinc la post de la planxa a tope). Tanmateix sempre opto per anar al llit perquè sinó al dia següent els meus fills (un de 3 anys i un altre de 8 mesos, et comento l'edat perquè vegis que estem en plena època de no aclucar l'ull ni per error) enlloc de mare tindrien a l'ogre dels contes treient foc pels queixals.
En resum, el teu relat m'ha encantat, per l'humor que li has sabut posar i sobretot per sentir-me tant identificada. La nostra solució? tenir un llit ben gran i encabir-nos tots quatre juntets, i no perquè tinguem idees ni seguim cap filosofia sobre el collit sinó perquè és la manera de no haver d'aixecar-te del llit cada cop que et demanen alguna cosa (ja sigui pit, ja sigui un got d'aigua).
Una abraçada ben tendra!

el trobo molt original, tot ell, el poema i el títol. Veig que no pares, Teresa! Moltes felicitats per la teva energia inesgotable.
Una abraçada!

ets un gran poeta. La teva mirada sap trobar el símil entre el dòmino i la vellesa que sense remei va caient però no vol caure. I la sal que un cop eixuts ens queda a sobre, recordant-nos que abans havia estat companya de l'aigua, i ara es queda sola.
Avui no estic gaire inspirada, però he trobat el teu poema magnífic, amb paraules senzilles has sabut fer-me pensar en coses i transmetre uns sentiments d'un final, del dubte que ens queda un cop alguna cosa s'ha acabat.

que el que ets Teresa, una persona lliure que fa voleiar les paraules, que obre portes, original, diferent, divertida, com una alenada d'aire fresc.
Una persona a qui no li calen varetes màgiques per obrir noves portes, tu ja ho saps fer amb les paraules.
Una abraçada!

arriben ben endins de tots nosaltres, és a dir, molt més lluny que Olot.
Amb la temàtica naturalista, la mètrica perfecta, res tenen a envejar als clàssics.
Un plaer llegir-te rnbonet!
Una abraçada!