Estimada Elena

hi veig poca vida

Si, aquest relat quasi em fa saltar llagrimetes, però he fet un esforç i m'he contingut perque la cançó que estic escoltant és seria, o així sempre l'he recordada. Però gràcies per estovar-me el cor, ho necessitava i això no es fa de qualsevol manera, suposo que saps el que vull dir.
Tens raó en el que em vas posar al teu comentari dient-me que era un final fàcil. T'haig de dir que estic d'acord amb tu. Amb tot. I m'has donat la idea d'escriure un relat que ja vaig començar precisament per no haver d'acabar així. Sense pressa, l'aniré escrivint, o almenys el meu propòsit és aquest. I, ja que et parlo d'això, t'haig de dir que tinc la mania d'escriure encara que no em senti gens inspirat, potser per la necessitat d'expressar-me, o la de rebre un comentari, potser per això els relats queden mal treballats.
Felicitats per com escrius!


Sergi

Quan de temps i quina alegria m'has donat amb el comentari! Malauradament, no podré estar a l'altura ja que tinc poc, molt poc temps: d'aquí a tres quarts he de ser a la Llibreria Ona, jeje!

Només comentar-te que aquesta carta podria molt bé ser una novel·la. De fet, dius només de refió (esbosses, merament) els motius pels quals una mare ha negat la seva filla. Desfilant aquesta madeixa, et pot sortir una novel·la impressionant. Ho dic perquè el relat és molt bo, però es fa curt. Massa curt. Dóna peu encara a més, I si mai t'ho proposes, pot inspirar-te per a una novel·la, ja que una carta d'aquest calibre pot contenir moltes històries, anècdotes, personatges, records i, les justes per no fer-se pesada (la protagonista, no pas tu, obsta dir-ho), raons per les quals va abandonar la filla.

Rodamons i Unaquimera tenen raó: aquest podria ser l'inici d'una novel·la!!

Una abraçada i fins aviat,

V.

M'ha agradat molt aquest escrit... encongeix el cor.

En realitat la meva intenció era agrair-te els ànims que em vas donar, que he trigat molts dies en decidir-me, però al final m'he tret la mandra de sobre i aquí estic.

Et seguiré llegint, paraula.

Xitus

Aquest darrer relat m'ha recordat la bona (i gasiva) escriptora que ets. Mirant les dates, he rellegit "El seu únic desig", amb el comentari que llavors et vaig fer, i no he pogut defugir un lleu esglai, en comprovar que de llavors ençà ha passat un any, gairebé dia per dia.

Però no ens posem malenconiosos. M'ha fet molta il·lusió el teu comentari, per ser teu i per donar-me ocasió de tornar a contactar amb tu a través d'aquesta pàgina, tan estimada.

Molts petons

…de tots tres, el llinatge és el fruit, per això és més important que l'amor i més preuat que la vida. El llinatge de sang original porta les llavors del veritable amor i la veritable vida". El seu relat m'ha recordat aquestes paraules d'una persona que admiro. Naturalment fan referència al valor del llinatge de Déu, que els nostres primers avantpassats van malbaratar miserablement. El nostre propi llinatge, al capdavall el de l'arcàngel, té només una importància relativa. Amb tot i això, com diuen els anglesos, "blood is thicker than water". Té una importància relativa però real.

Una ortografia acurada, com sempre, una redacció gairebé impecable i un contingut que sap arribar al cor del lector amb un estil elegant i personal propi. Enhorabona per aquest relat epistolar que ens apropa des d'un angle diferent al tema candent de les adopcions.

PER MOLTS ANYS brideshead, i una feliç entrada a la primavera. Que ens porti bona inspiració a tots plegats.

Quim

arribar a la tercera estrofa la d'escrius poemes d'amor al meu cor
les dues primeres i tot el que no diuen les paraules m'hi van portar.
coneixes la meva obra millor que ningú

moltes gràcies per estar a prop

Un relat de temàtica colpidora...mostra la part més humana, el que més admiro de les persones. Que tinguis un bon dia!

AfrOditA

entranyable, escrit des de la profunditat del cor i dels records. Molt bona feina i molt ben escrita. Veig que fa molt temps que no escrius, ho seguràs fent?

Salutacions i fins ben aviat.

que no dónes senyals de vida
estàs bé?

que estiguis bé

Però hi torno a deixar quatre línies per tres raons:

1. Gràcies pel teu comentari. Ja sé que potser no caldria dir-t'ho, però sempre estic a punt per fer-ho.

2. La més important: molt bona entrada d'any, i que aquest 2007 sigui menys estressant, més gratificant i, en resum, molt millor per a tothom! Et desitjo el millor, Rosa!

3. Informar-te que... he aprovat les opos i aquest gener espero triar plaça! He aprovat gràcies al 10% addicional, i per això no he triat plaça a l'acte d'adjudicació del passat 21 d'aquest mes, però sembla que potser triarem plaça (plaça amb adjudicació provisional) el proper més de gener. De moment, estic en expectativa de nomenament. Ja t'aniré informant, ok?

Una forta abraçada i, de nou i assumint de ple el risc de fer-me increïblement pesat, moltes gràcies!!!

Vicenç

Hola Brideshead,
Fa molt de temps que no sé res de tu, esper que tot vagi prou bé o mínimament bé, una mica com tots nosaltres en què hi ha dies de tot.
Volia que sabessis que he "penjat" la meva Nadala com intento fer cada any, però a tu, que ets al llibre dels meus amcis te la volia enviar personalment.
Espero que li facis un petit lloc en aquests dies i si a més aconsegueix entrar en el teu cor i t'ajuda a caminar per qualsevol caminoi, pensa que jo també hi vull ser.
Brindo per l'amor de veritat que desprèn la poesia de veritat,
Roda03

Ostress, l'has de continuar... Es fa molt interessant. Pobra noia, pobra filla... Em moro de ganes de saber com va reaccionar la filla quan va llegir la carta, si és que va gosar enviar-la...
Exigeixo una continuació...!!!
Ah, per cert, està molt ben escrit.

Quina doble alegria: primer, veure't participant al Repte, i després llegir la teva carta publicada, completada amb algunes pinzellades que penso que l'arrodoneixen sense fer-li perdre res de la seva força corprenedora, de la seva intensitat.

Tal com et vaig comentar, aquest relat fa pensar i aprofundir ens els sentiments humans davant situacions desesperades, resaltant que no resulta gens senzill prendre decisions quan s'amunteguen les circumstàncies a un cantó i a l'altre de la balança... I que, fins i tot un cop presses, sempre queda aquella recança, aquell sentiment que ens lliga a les possibilitats que van quedar descartades...

Un relat ben especial!

Aprofito el comentari d'avui per enviar-te una abraçada carregadíssima d'estima,
Unaquimera

quan m'he trovat el teu relat i he decidit estirar una mica més l'estona (ja és l'una passades…) per llegir quelcom de nou, que feia molt de temps que no et prodigaves.

Una historia trista, però maca, d'aquelles que et fan pensar en les opcions que de vegades prenem. Aixó és bo en un relat: que et faci pensar!.

Fins aviat!!!.

Quatre coses pq encara tinc cosetes per fer, avui!

D'entrada, el relat. Una carta sempre és agraïda, tan per l'escriptor com pel lector, ja que és un relat breu amb una forma en certa manera preestructurada que et permet centrar-te a tu, com a escriptora, en el contingut, i és per aquesta raó, penso, que dóna tant de joc. Jo en tinc uns quants, de relats d'aquest tipus (i alguns no editats a RC pq corren per concursos en aquests moments).

M'agrada. És directe, vas al gra i permet el debat: és suficient com a excusa, si és que realment vol ser una excusa, aquesta carta? Potser la única observació que et faria és que en algun moment l'he trobada fins i tot un pèl massa directa. Exemple: quan dius que el pare l'hauria matada pel fet d'haver quedat en estat. Potser podries haver parlat més del que s'entreveu com un drama intern: un pare dèspota, tirà, etc. Vull dir entrar un xic en el perquè, no sé si m'explico.

Per la resta, de debò, un 10.

En segon lloc: queda pendent la conversa, si demà no véns, eh? A finals d'aquest mes ha de sortir la llista definitiva i la proposta de nomenament, amb la qual cosa ja sabré si tinc plaça. En principi, la llista extraoficial que circula pels correus electrònics dels aspirants me'n dóna una (clar que dintre del 10% addicional i, per tant, en expectativa de nomenament). Això t'ho confirmaré a mesura que sàpiga alguna cosa en ferm.

En tercer lloc: gràcies per tot. Pel comentari, pel suport, etc. Per això et dic que queda pendent la conversa!

Una abraçada i seguim en contacte,

Vicenç

...per partida doble: per felicitar-me per l'aniversari i pel comentari. No me'n recordo gens d'haver-te fet el comentari i enllaç al relat del que em parles -sé perfectament quin és-, però de fet, no m'extranya que no el trobis, perquè vaig demanar a la gent de RC que l'esborressin. Alguns relataires me'l vam comentar negativament i estava farta de confonguessin el que diu el relat amb el que jo pugui pensar... així que els hi vaig demanar i llestos. Ara, si vols llegir-lo, encara el tinc guardat a l'ordinador, i hi ha manera de passar-nos-el. Sinó crec que el tinc penjat a joescric.com... Ja em diràs.

Una abraçada, i gràcies de nou!

Sol_ixent

al lloc d'aquesta mare, que per fi, es llança a compartir amb l'Elena, allò que tant mal li ha fet, corcant-la a través dels anys.

Demostració que ets una escriptora versàtil i et pots ficar a tots els focs.

en aquests temps actuals jutjar aquest fet, succeït en una època sense precaucions ni seguretat, en una època que s'escandalitzava de tot i no solucionava els problemes, en una època en què l'aparença era més important que la realitat...
Lo terrorífic del relat és pensar que d'un ball de disfresses, d'una escenografia tan innocent... podia néixer un ésser no volgut i que s'hauria de tapar d'anonimat i de mentida, ho exigia la societat tan moralista...
Tens el do d'escriure amb una senzillesa escandalosa i penetrar en les entranyes de la vida com de puntetes... GENIAL!
Gràcies pel teu comentari sobre el meu poema "geografia infantil". Ets tan generosa, dolça, propera, amigable, tendra... que em deixes tocat i fos com un glaçó al mig de l'estiu.
Un petó i una abraçada.

que t'havies desfet per sempre del llapis
enhorabona, en saps molt

la protagonista d'una nit de passió que li comporta un sentiment de culpa que arrossegarà per sempre.
Ha de ser molt dur viure amb això: abandonar un filla que ha viscut dintre teu durant nou mesos, donar-la en adopció a uns desconeguts que no saps si seràn prou bons o haurà fet sort. No saber si és feliç, què la fa plorar i somniar. Imaginar-la amb quatre anys, amb deu, amb quinze, com una dona.

Pobre mare covarda, segurament el coratge hauria estat millor elecció, encara que ningú és ningú per jutgar les decisions i circumstàncies dels altres.

Traspua sinceritat i sentiment la teva protagonista i provoca molta tristor per aquesta vida tan escapçada en el seu interior.
Jo espero que la filla mai trobi la carta, a mi no m'hauria agradat trobar-me una carta d'aquesta mena de la meva veritable mare. Preferiria viure en la mentida i no saber mai la veritat. I no per covardia, si no per impotència de que se't dona una situació com si com a filla fossis simple espectadora, i no pots intervenir en el que ha estat el teu definitiu destí.

M'ha agradat molt, Brides.

Gràcies per llegir-me i pels teus encertats comentaris. Tens el dó de que els que et llegim et sentim propera, sincera i al abast. I que mai dius res per dir, sempre hi ha una raó al darrera de tots els teus comentaris.

petons!

gypsy

Preciosa història plena de sentiment, no podia ser d'altra manera venint de qui ve. Expressada en una carta que acaba posant-te en la pell de la mare que l'escriu, en la duresa de la situació per ella... tots aquests anys amb la coragror que traspua la seva història amagada.

El relat corre ràpid, potser per la necessitat d'encaixar-lo en un repte, però això fa que les idees es succeeixen una rera l'altra en frases curtes, com si la que escriu ho fes per una necessitat del moment, atabalada, amb una mica de por, sabent que no ho hauria de fer com indica al principi de la carta. Molt bé.

La carta seria una alliberació si l'enviés? Potser si. Ara queda escrita però no rebuda. Té l'estigma de les coses desaprofitades, encara que deixes un bri d'incertesa... potser la destinatària la llegirà algun dia.

Per altra banda, he vist que "lligacames" era una paraula obligada. Es nota una mica en l'escrit. De fet, el lligacames potser estaria millor en mans d'ell com a record, no? Pur fetitxisme.

M'agraden les teves reflexions matineres: No te les contesto perquè estic a la feina, però moltes vegades en tinc ganes... gràcies brids, ets un tresor. Ja t'ho havia dit, no?

T'envio un petó volador... segur que el rebràs algun dia i es transformarà en un fantàstic somriure... (espero!)

T'estic molt agraïda per el teu comentari, tan pel relat com per la pintura, que efectivament es meva. De tant en tant aniré canviant-la, perquè podeu veure que més pinto.
En quant al teu relat el trobo, realment magnífic. Demostres tenir uns sensibilitat i humanitat molt elevada, tan ben transmès, que et poses a la pell de dona .Es un tema amb el que hi he pensat moltes vegades, i m'agrada que algú faci veure aquesta part tan trista de les pobres mares que es veuen en la necessitat de prendre una decisió tan dura com aquesta
Tinc un relat que encara no l'he publicat que es tracte del enfoc que la mare adoptiva, vol transmetre a la nena. I s'inventa una historia de la seva mare biològica, per aconseguir que la nena es faci el càrrec, del gran sacrifici que va haver de fer perquè ella estes bé.

M'ha encantat intercanviar uns mots amb tu, i espero seguir-ho fent.
Una forta abraçada

Naiade

Renoi, amb comentaris com el de l'Arbequina -i sort que estava espès- poc més puc afegir perquè m'ha semblat el mateix. Tens la capacitat de recrear una història no explicada amb tan sols quatre línies, cosa que demostra la teva capacitat de síntesi i la teva sensibilitat. No sé ben bé de què anava aquest repte però la teva carta m'ha agradat. Aquesta ballarina de music-hall hauria de deixar el show i agafar llapis i paper!!

M'alegra saber noves teves. Feia messos que no se't veia! Espero que continuïs la teva cursa a Relats. També em dóna satisfacció veure que el meu darrer poema t'agradés tant i tant.

Només he de dir una cosa respecte el títol. Volgudament vaig triar el verb "llegir" i no pas "sentir" per dues raons. Primerament perquè és la pregunta retòrica que el "jo poètic" fa en un vers (cap al final) anhelant una resposta, una senyal de la seva amada. A ell li agradaria que ella el llegís (tot i que també podria ser que el sentís).

La segona raó té una finalitat pràctica i experimental. Com que la majoria de relats meus gairebé no es comenten -per mil factors que ara no venen al cas- vaig voler escriure un poema amb un títol "més cridaner" o que demanés més interès vers el lector per tal de comprovar si algú més treia el cap per aquí. I així ha estat; cosa que em demostra que, deixant de banda la qualitat literària de l'obra, el títol és quelcom fonamental per cridar l'atenció a l'audiència.

En resum, quan vaig escriure "algú em llegeix?" també vaig cercar aquesta ambigüitat en la interpretació (es refereix als lectors? o a la seva estimada?). Les dues cosses.

M'agrada Gilbert O'Sullivan, veig que has pescat el comentari. Només afegir que potser un altre dia trec un altre títol com "Year Of the Cat", cançó de Al Stewart que em fa somiar i somiar...

Arreveure!

Potser els pagaria més la pena escriure relats que mostrar altres encants...
La veritat és que la carta està molt ben estructurada: una cosa porta a l'altra d'una manera coherent i natural; potser la pega és que això la fa irreal... o no. M'has fet dubtar: en la situació que ens expliques, quin tipus de carta escriuria jo? Quina carta voldria rebre jo? Les possibilitats que se m'han obert m'han fet comprendre que, a diferència del meu primer pensament impulsiu, la que tu has escrit (en mans de la ballarina, mare trista) és absolutament possible, inclús probable... els sentiments li van darrera de les paraules.
M'ha agradat moltíssim aquesta frase:

"En la solitud d'aquell xivarri festiu, els nostres ulls es van creuar i en les nostres mirades hi havia un missatge en clau que tots dos vàrem saber llegir: necessitàvem companyia."

Aquest fet, que ambdós van ser persones soles d'una festa aliena, li dóna un to anticipatiu i melàngic a tot el relat-carta.
Ara mateix estic bastant espès... així que segurament no seré capaç d'expressar-me amb claredat i fer-te entendre la gran virtut que he trobat en aquest relat teu. Malgrat tot, ho provaré.
Es tracta d'un relat molt breu, en format de carta, però pel que sigui (probablement un talent natural), m'he ficat dintre de la història de manera que la meva imaginació ha volat suplint la informació que hi mancava expressament, per extensió i per decisió de l'autora. Aquesta és, per mi, la gran virtut de l'art que val la pena: no ser excessivament explícit. Faré una comparació musical. Mozart, el meu compositor preferit, crec que fa com fa aquesta carta: em diu molt, però encara em diu més amb el que no sona... com les ombres xineses. Això he apreciat de la teva carta. Que amb quatre línies molt ben fetes he vist la dilatada vida d'aquesta dona. En fi, sobre això em podria allargar massa.
També m'ha agradat molt la part en què deixa d'explicar-se a la filla per passar aconsellar-la. Són consells que, sense posar-me en si son savis o no, almenys semblen sortir d'una persona (la ballarina) que les ha viscut magres. És a dir, gran ambientació.
En fi, aquest relat em deixa l'únic mal regust de boca de no saber-li fer justícia amb cap tipus de comentari. Sols dir-te que m'ha agradat per un munt de coses (moltes d'elles te les deixo a la teva deducció, mal fet per un comentarista...) i només li he trobat la pega que t'he dit al principi.

Per acabar, et felicito el final d'aquesta etapa de silenci. A mi no m'afecta per què encara tinc un munt de coses per llegir-te... però està bé haver trobat altre cop la inspiració, i ben trobada.

Una forta abraçada.

Arbequina.