Has descrit tactes, colors i sons d'ahir que també formen part del meu passat, Aleix...Records que m'emplenen l'ànima perquè són un trosset de la meva vida.

Actualment també disposem de tactes molt suaus...de colors llampants, de sons melodiosos...però ja no els podem gaudir amb la màgia de la infantesa...

Una abraçada afectuosa,

Pilar

Hola, Sílvia,


Quina meravella de poema, que has escrit! Una comunió de bellesa i sentiment.

La sensibilitat dels teus versos, m'ha commogut. M'ha fet reviure l'enyor que tinc arrecerat dins del cor. Un enyor que a vegades resta adormit perquè tinc colors i música que el gronxen, però d'altres vegades es troba sol i esdevé dolorosament punyent. Has aconseguit que la vida i la mort davallin plegades per un corrent d'amor que emcorre per les venes constantment i que conté espurnes d'un passat que sempre serà present.

Aquest aiguaneix de sentiments tan sols els pot fer néixer la poesia, Sílvia, però no una poesia qualsevol, sinó poesies tan bones i sensitives com les teves. Felicitats!

Com sempre, Maite has tocat un tema molt humà i l'has brodat.

Jo, a la vida, no hi he triomfat professionalment, però sí que hi he estat formigueta treballadora que ha lluitat molt; potser és per això que m'he sentit identificada amb la teva protagonista; molts dels seus dubtes també són meus.

Durant molts anys, vaig alternar les obligacions laborals amb les familiars, i de totes en tinc un bon record, però no sento cap buit dins de les hores de feina i sí que el sento dins de les hores que vaig dedicar als fills; trobo a faltar els minuts que no vaig poder compartir amb ells. Ja sé que no en tinc cap culpa, que vaig distribuir el meu temps de la millor manera que vaig poder i saber, però no puc evitar que, a vegades, una mena de pessigolles em facin mal a l'ànima. Sort que quan els contemplo, veig uns éssers honestos i bons que em fan pensar que no ho vaig fer tan malament...

Ja veus quin munt de records m'ha provocat el teu relat, Maite; això deu voler dir alguna cosa, oi? Vol dir que l'has escrit amb el cor!

Rep una abraçada molt afectuosa, estimada companya,

Un enginyós i encantador acròstic, Joan, felicitats.
En aquest moment sóc fora de Barcelona, no us podré acompanyar a la paradeta, però desitjo que tot us vagi molt bé; us ho mereixeu.

Una abraçada,

Pilar

Un enginyós i encantador acròstic, Joan, felicitats.
En aquest moment sóc fora de Barcelona, no us podré acompanyar a la paradeta, però desitjo que tot us vagi molt bé; us ho mereixeu.

Una abraçada,

Pilar

Que dolorosos són aquests sentiments íntims de culpabilitat que tenim arrecerats...Durant la infància, quan és tan sols la innocència qui ens parla, ens en neixen molts, i la majoria són injustificats com el del teu protagonista; ell no hauria pogut evitar el final de la mare, però li dol no haver estat amb ella en l'últim moment de la seva vida.
Ho has explicat amb molta sensibilitat i tendresa, materile, felicitats!

Una abraçada,

Pilar

Quina meravella de relat! Has aconseguit una magnífica comunió entre la imaginació, la creativitat i la descripció real d'una terra excepcional. Fa temps que desitjo conèixer Eivissa, però sempre ha sorgit algun factor que m'ho ha impedit; gràcies per mostrar-me-la amb amor i mestria.

Una abraçada,

Pilar

Quina meravella de relat! Has aconseguit una magnífica comunió entre la imaginació, la creativitat i la descripció real d'una terra excepcional. Fa temps que desitjo conèixer Eivissa, però sempre ha sorgit algun factor que m'ho ha impedit; gràcies per mostrar-me-la amb amor i mestria.

Una abraçada,

Pilar

Quina història tan colpidora, Aleix; l'has brodada. He sentit molt a prop l'angoixa d'en Climent Ballester, la maldat del Sebas, la rancúnia de la Sole i he comprès, fins i tot, una reacció que mai no pot ser acceptada. Un final realment bo.

Una abraçada,

Pilar

Us esclat de color i de sabor!!! Una història digna de ser il·lustrada i explicada en un conte infantil.

Jo en tinc un, de cirerer, que també fa cireres molt vermelletes i sucoses, tot i que no sé si són de "cor de colom"... La llàstima és que me les devoren els ocells perquè creuen que jo amb els pinyols ja en tinc prou. Del paper de plata, no en fan cas, pensen "mira que n'és d'innocent aquesta..."

Un poema colpidor, Raül; un crit interior que pidola lluminositat per poder fugir d'ombres destructores; un cant a tots els blaus que ens poden oferir una vida plena de salut; un íntim desig de viure...

Pilar

Un bell poema que tot parlant-nos de grisor, ens ofereix blaus brillants d'optimisme. Una lliçó de com n'és de bonica la vida si ens sabem adaptar a cada un dels tons que ens ofereix dia a dia.

Gràcies per les teves paraules tan plenes sempre de sensibilitat,

Una forta abraçada,

Pilar

Quin plaer poder recordar aquests meravellosos nanos que ja havia pogut gaudir en el nostre raconet del Nanorepte; un raconet on ens ho passem molt bé, oi? Hi escrivim textos curtets però amplíssims de contingut; hi aboquem, un munt de sensibilitat que reflecteix la nostra manera de ser: seriosa, tendra, humorística, enyoradissa, realista, fantasiosa...crec que sigui quin sigui el tema sobre el qual escrivim, sempre hi reflectim un trosset del nostre esperit. I les teves petites històries, estimada Nonna_Carme,tal i com queda palès amb aquests sis nanos, són pura tendresa. Et fas estimar!

Un petó molt fort,

Pilar

PD. Moltes gràcies de part de l'Ainhoa; va estar molt contenta quan va llegir el teu afectuós comentari.

Al mar, sempre s'hi troba una inesgotable font d'inspiració, però quan a més a més se sap atorgar-li sentiment i música, s'aconsegueix crear poesies tan belles com aquesta.

Una abraçada, Joan

Pilar

Quina definició tan preciosa per a aquest període de temps en què "ja és massa tard per refer subtileses i és aviat per tancar la bitàcola", aquesta brúixola que sempre ens marca camins...

Efectivament, Raül, tots dos parlem del mateix i m'ha encantat la teva manera de parlar-ne; és un poema preciós; gràcies per adreçar-m'hi.

Una forta abraçada,

Pilar