Baptisme de lletres

A l'oncle avi li agradaven molt les lletres. És a dir, era un enamorat de les paraules; de l'etimologia, la toponímia, la patronímica, dels embarbussaments i de les dites populars. No cal dir que el seu entreteniment preferit era resoldre els mots encreuats de tots els diaris que podia comprar amb la minsa pensió de mestre d'escola jubilat. Tenia el menjador ocupat per una immensa i corcada llibreria carregada d'enciclopèdies i, sobretot, de diccionaris de tota mena, d'antònims i de sinònims, publicats en tots els idiomes que l'oncle podia entendre, que eren uns quants, sense comptar el llatí i el grec clàssic. Tenia també llibres de gramàtica, d'ortografia, de morfologia i sintaxi, de semàntica i pragmàtica.
Tanta era la seva afició per la lletra impresa que gairebé havia deixat de parlar. Les poques paraules que pronunciava eren en esperanto, llengua que dominava a la perfecció.
Fins i tot, es comunicava amb la dona fent servir unes targetes amb breus frases de l'estil de: "manĝi?" o "ni eliris?" que volen dir "dinem?" i "sortim?"

Per Nadal, anàvem sempre a veure els oncles avis. Un cop, la tieta, per entretenir-me, m'havia donat uns fulls de diari i unes tisoretes per retallar. La meva imperícia de sis anys va fer que em fes un tall al dit i em posés a plorar com una magdalena. Llavors, l'oncle avi, rient, va pronunciar una frase, que vaig entendre, de les poques que li havia sentit dir:

- Aquesta nena ja és una lletraferida com jo.