NO ÉS UN JOC

La mandrosa quietud de l’aire ha deixat surant sobre la plaça un núvol de polsina i el sol no té prou força per travessar-lo, però a ningú no l’importa. No hi ha ocells. El cel és gris, el terra és gris, els pensaments són grisos... tot és gris. La pols ho cobreix tot. Runa menuda, papers, parracs i objectes esbocinats s’estenen per tota la plaça. Al mig, afilerats com un exercit de ferralla, també uniformat de gris, rauen els cotxes amb els cossos masegats per l’impacte dels enderrocs. Ahir la plaça era un eixam de gent que amb els sentiments esvalotats i les mans ensangonades removien, incansables, blocs de totxos, bigues de ferro i de fusta, mobles trencats, roba esparracada, records i vanes esperances. Avui tot és calma.

Sí, hi torna a haver gent, a la plaça. Han tornat, però ara el silenci és pesant. Caminen abatuts, arrossegant els peus com si hi portessin encadenada una bola amb totes les il•lusions i esperances perdudes. Amb incredulitat es miren el runam que hi ha en un dels racons. Contemplen l’edifici esbudellat que mostra, a les poques parets que han quedat dretes, les traces d’unes vides senzilles.

Prop de les runes, assegut en bloc de formigó que mostra el l’esquelet de ferros recargolats, hi ha un nen. Deu anys, potser. Els cabells repelats pels costats fan aparentar desmesura a les orelles i a sobre faroneja una tofa espessa de cabells polsosos. Va vestit amb una samarreta verda de coll rodó, una imitació de pantalons texans i sandàlies. Seu amb les mans agafades entre les cames i els peus li reposen sobre un munt de runa menuda. Amb el cap una mica tirat endavant, té la mirada perduda en el fons del forat emmarcat per una biga que surt de les runes i es recolza en un bloc de paret. Els pensaments, com una madeixa embullada, se’ls empassa la foscor del forat. Té la ment en blanc, potser gris, també. De les entranyes d’aquesta cavitat inclement van treure el seu amic i tota la família.

Uns metres darrere seu, un home se’l mira amb posat seriós, és el seu pare. S’agafa les mans darrere l’esquena i no es mou ni li treu la vista de sobre. Fa estona que hi és i no sembla que vulgui marxar. Un altre home se li acosta i parlen. Es un home gran que duu una barba blanca que ressalta entre el jersei fosc i la gorra negra. L’eloqüència dels gestos fa palès que parlen del nen. No els calen gaires paraules i s’estan una estona junts sense dir-se res, fins que l’home de la barba li posa una mà sobre l’espatlla i després d’una expressió de comiat, s’allunya amb caminar feixuc, cercant el pas més planer entre el pedruscall que cobreix la plaça.

El nen encara no s’ha mogut, continua amb els ulls fixos i la mirada absent. El pare se li acosta amb pas lent, entre temorós i prudent. Quan és al seu costat li posa les mans a les espatlles amb suavitat, com si toqués un castell de sorra. El nen es gira a poc a poc i se li abraça a la cama. No plora, només estreny fort. El pare l’agafa pels braços l’ajuda a alçar-se. Se’n van caminant lentament. Agafat de la ma del pare, el nen camina mig girat sense apartar la mirada d’aquell forat per on van treure el seu amic, aquell amic amb qui jugaven a guerra. I la guerra no és un Joc.