Cercador
Perdut
Un relat de: Grünewald- Compartir:
Què més em resta per dir?
Mentre resto esperant que el destí em porti noves
el meu cor plora, plora amb força.
No hi ha remei,
no sé si les meves intencions,
o les meves ànsies errades
m'han portat a aquest racó del món.
Pero ara veig el color fosc
el del crepuscle dins del pou.
No sé pas si me'n sortiré.
Anhelo un demà amb llum,
-potser un jorn amb núvols.
Tot serà bo quan un es troba trist i sol...
El camí és llarg, és ple de revolts
i a cada pas que m'atenço, a cada metre guanyat
miro arreu i m'adono que no vaig endavant.
Per més que faci, per més que intenti,
sempre em trobo encallat i res; no puc continuar.
Em planyo de mi mateix.
Voldria tant entendre altres ànimes,
compartir les hores que em torturen i em fan mal...
Però res. Torno al mateix punt de sortida,
i el sender es torna en boira, en boira grisa i llòbrega,
que roman fins l'endemà.
Sento el pes del silenci,
el ritme dels batecs que acompanyen aquest cant.
És l'hora del Rèquiem, dels tons desencaixats
que omplen de desencís allò que antany era somrís
-potser ingenuitat-.
Així em sento ara, en aquestes hores de riures trencats.
Que bufi el vent de ponent,
que neteji el cel rúfol, encapotat,
que allunyi les negres llàgrimes d'ahir,
que obri les finestres de demà!
Comentaris
-
Desencís,[Ofensiu]brideshead | 31-08-2007
foscor, decepció, plany... Són quatre de les moltes paraules que inspiren el teu poema. T'entenc molt bé, però, quan dius a la introducció que són sentiments que necessitaves plasmar d'una manera o d'una altra. Suposo que absolutament tothom passem per moments dolents que et fan creure que no podràs mai tirar endavant... Hi ha qui es queda amb el plany, com si s'acontentés amb llepar-se les ferides, i hi ha qui s'entesta a voler sortir-se'n. Com tu, que amb l'estrofa final, deixes la porta oberta de bat a bat a l'esperança, i a la tossuderia, que les coses, tard o d'hora canviaran:
"...
Que bufi el vent de ponent,
que neteji el cel rúfol, encapotat,
que allunyi les negres llàgrimes d'ahir,
que obri les finestres de demà!"
Fins arribar a aquesta estrofa, el teu poema es va llegint amb el cor encongit, però quan arribes al final, el cor s'aixampla i s'alleugera el batec ràpid i accelerat que s'ha anat experimentant.
Espero que el teu poema només sigui això, una necessitat imperiosa d'expressar un sentiment que no sempre és fàcil de plasmar. Haver-lo pogut escriure, però, és només el principi del renaixement.
Una abraçada ben forta, Grünewald. Confio que hagis tingut, o estiguis tenint, un molt estiu. I també confio en trobar-te, novament, altres poemes més asserenats i positius. Segur que sí!
Fins la propera!
l´Autor
53 Relats
117 Comentaris
59687 Lectures
Valoració de l'autor: 9.75