Reflexió matinera...

M'agrada, brides, no hi partida amb la que no es pugui fruïr del joc.

trobave a faltar les reflexions, 1,2,1,2,1,2...

Amics i amigues relataires:

S'ha acabat el 45è Repte Poètic Visual, amb la prova sobre l'anonimat a l'hora de presentar els poemes.
Moltes gràcies a tots per la vostra participació i, fent un comentari general, puc dir a "grosso modo" que, si bé m'esperava molta més participació, aquesta circumstància no crec que haja estat donada per l'anonimat a l'hora de la presentació dels poemes, ans al contrari, crec que aquesta era una motivació més. Potser, han intervingut d'altres factors, com ara el començament de la temporada estiuenca (sobretot de platja) després de l'oratge que hem "patit" al mes de Juny, i també podria haver-se donat el cas de que els quadres de Goya que vaig triar, pensant que motivarien la vostra imaginació, no hagen donat el resultat que m'esperava.
Siga com siga, sí que és cert que a l'hora de les votacions, sembla que ha hagut un al·licient més, en no saber els autors dels poemes.
Per tot això, pense que aquesta experiència pot repetir-se sempre que així ho desitge el jutge corresponent, ja que dóna una mica més de feina, i els que prefereixen proposar els Reptes com abans, que ho facen així.
Aquesta és la meua proposta: deixar l'anonimat a l'hora de presentar els poemes, a criteri del jutge de cada Repte Poètic Visual, i que ho diga al fer la convocatòria com una condició més, el mateix que es fa amb la llargària dels poemes, el termini, etc..

Ara vaig a fer uns petits i modests comentaris als poemes presentats, doncs crec que s'ho mereixen, i ja m'agradaria estar a l'alçada per la gran qualitat dels mateixos:

01. El pou del foc, de Robert Conway

Salta el cos al clar de l'alimara,
trenca el fil del seny la por i la mort,
bull la vida lliure dins del bosc;
nu desig d'alè fimbrant i llosc.
Tosc esguard, captiu del fum i el fong.
Ball, batec del sòl, repic del cor.
Crema el tern i el torn del boc fa goig,
roig i encès al tou del pou del foc.

Canta el tros de carn adés i ara,
tenca anyil que empeny amunt la sort.
Cull la dida del somriure el fel,
cru trepig d'assedegats de mel.
Fosc captard plosiu del brum oblong.
Mall metec bombant el crit de l'or.
Trempa el ferm del born i el cóc del boig
roig i encès al tou del pou del foc.

Aquest poema em recorda l'estil del Jeremias Soler en el seu experiment poètic "Sonoritats", que es basa en l'ús de mots de fonètica similar. Sembla que el Robert Conway és un gran admirador de l'autor de RC, que és un dels més guardonats de tots els relataires. També es nota el seu domini del lèxic, que ha assolit (supose), després de moltíssimes hores d'estudi. Entre les paraules que he hagut de cercar al diccionari, destaque llosc i cóc ...
Gran poema, sobretot tenint en compte la condició de "guiri" de l'autor.


02. Un AQUELARRE especial, de JOANPG

Un home curt de gambals
veia, al trencar la nyonya,
la dóna sense senyals
lliscar del llit amb vergonya.
Intrigat la va seguir,
dessota la gran baladre;
al veure-la desvestir
i d'ungüent sollar com lladre,
l'home senti picar cor
al pit, de dret a la xulla;
indefens com una sor
escoltà: "per sobre fulla,
xemeneia ben amunt".
I com si fos una agulla
en un paller d'Agramunt,
de l'escombra a cavall
desaparegué l'esposa.
Ell, sigui gran o brivall,
fa el mateix, no reposa.
És un saló amb mirall
ple d'una gent despullada.
Un Gran Cabró, un Diable,
presidia la trobada
i tot hom impertorbable
amb delit feien besada
als atributs incitants.
I l'orgia desfermada
començà en breus instants
mentre Ell sodomitzava
llençant gelada llavor
estèril que emmetzinava,
fins que tornà la claror.
El matrimoni rumia
com acabar la història
amb diners i alegria
un negoci per més glòria.
Muntaren a Internet
un club de cites de pega
canviant per ser més net
els ungüents per la mantega
i si el Cabró protesta,
que és seva la candela,
no tenen por fer contesta
que "la pela és la pela".

Aquest poema m'ha recordat la Poesia satírica dels romanços de cec, tan de moda als segles XVI i XVII. M'ha agradat molt el final. Això del negoci per Internet i "la pela és la pela" ha estat molt ben trobat. Crec que hi ha una errada al qualificar l'ungüent com a "sollar" (crec que volies dir solar), però com no n'estava segur del tot, ho he deixat tal com raja.
Encantat de que hages participat, i fins una altra ocasió.


03. Aquelarre, de Sergi Yagüe Garcia

La Lluna és una ferida al cel, salada.
El crit de la Bèstia incinera les ànimes.

Corren els vents que esvaloten les quimeres,
La sang dels innocents vessada sobre la foguera.

L'infern fàl·lic del boc inhumà,
Entre les banyes la mirada fendida com dalles,

Rústega escena d'esclat abismal,
Trencada la humana cadena, begudes les ments,

El Mal del Mal en fa aliment,
Les Bruixes ennegreixen la nit convergent.

La Lluna és una fletxa al cel clavada.
I degota sang i fel, i estrelles emmetzinades.

Ha estat una bona notícia per mi que hages tornat als Reptes (sobretot a aquest), després de la teua incursió al món de la narrativa en paper. Et desitge tota la sort del món!
Aquest poema és per mi el més fidel a la imatge de Goya, sobretot del primer quadre. Molt bones les metàfores de la Lluna, i també la construcció del poema en díptics, que li dóna un pòsit com de sentències aforístiques.
Gràcies Sergi!


04. Els dos costats, de Bruixot

Hi ha una eternitat de cel entre els teus ulls
i els meus. Entre la teva mirada de boc extra
aviat. Entre les càrregues de tinta vermella
dels teus ullals orgànics i ancestrals. No callo.
Aviat beuré encara una mica de més de la teva
sang de colibrí entre els flocs de neu de l'oblit.
I etcètera. Desespero i em desperto al llit d'un
altre amb les brases enceses entre les cuixes i ronc.
No cremarà el tronc per sempre. I els teus ulls
m'escodrinyen sota la corona de llorer, no sé.
Qui m'esguarda rere el mirall i no em vol creure
etern? Jo em crec que sóc i tu creus que m'ho imagino.
Enlloc el blau foscant dels nombres. Enlloc
un res que no em conhorta. No vull parlar
amb enigmes. Carrego amb tu a cada passa i
callem doncs ens sabem cada paraula. Silenci.
M'amago al costat més esquerre dels racons.

Amic Xavier:
Trobe el teu poema tan genial com tots els que fas, encara que de vegades em costen de comprendre. Això que dius no voler parlar amb enigmes. De totes les maneres, es nota la influència de la imatge de Goya a l'hora d'escriure els versos. Uns versos que de vegades semblen un diàleg amb el mateix dimoni, i uns altres amb un àngel. Serè per això que parles dels dos costats. L'eterna dualitat del món...
Bones vacances!


05. Invocació, de boigboig

Sagna, bèstia, sagna'm, la gnosis de la flama
en els budells.
Estira'm els cabells, carro, cagarro.
Acull-me, Misèria.
Orgull,
no em deixis en l'estacada.
Mil·limètricament avança'm al tercer sot de la lluna,
i banya'm en formol, matèria,
venjança dels cucs, com viu la llúdriga
momificada.
No em deixis, orgull, clavat a l'estaca.
Esquinça'm amb l'escalpel
a l'autòpsia del temps,
còmplice del abisme.
Escapa'm,
dret i maragda,
de l'envestida dels corns del pelicà.
Estaca, no em clavis i deixa'm l'orgull.
Fes rodar la tómbola on
s'esmicolaran els móns dessota les sandàlies.
Mortal mort, mor.
Ensenyoreix-te del sol i arrasa'm.
Esquerda'm en el primer mirall.
Clava els ullals en cadascú de nosaltres.
Tanca'm la capsa.
Orgull, deixa'm l'estaca
clavada.

Aquesta invocació, sembla feta per un autèntic bruixot, molt més que per un foll... Encara que aquest siga per partida doble. Algú als comentaris de les votacions l'ha qualificada d'escatològica, però tenint en compte la seua vessant satànica, què es pot esperar?
He corregit "Mil·limètricament" i "móns" per si de cas vols publicar-lo (espere que sí) a la teua pàgina de RC.
Enhorabona pel merescut triomf, i a veure si una altra vegada no surts corrents i et fas càrrec de la tasca d'organitzar el RPV...


----------------------------------------------------------------------------------------------------------


06. Passió atàvica, de Xantalam (fora de concurs)

Abatuda per la teva fletxa
fàl·lica, sageta precisa,
arrossegada pel teu cabal
de luxúria, incendiada
en un bosc sense escapatòria.
Cremaré en la foguera
de la culpa, aferrada a l'estaca
les mans lligades a l'esquena...
La meva consciència
inquisidora serà implacable

Flames de passió atàvica
heretada de les bruixes. Juntes
fugirem, mutades en brases i cendres.
Elles un pas per davant
jo, una passa enrere.

Moltes gràcies Empar per presentar el poema, encara que per motius de joia (com són les vacances), no haja pogut concursar. De ben segur que hagués estat entre els més votats. Fas una Poesia de gran qualitat, molt lírica, amb imatges agosarades, com has demostrat en aquest poema tan bell...
"Fletxa fàl·lica", "cabal de luxúria", "flames de passió atàvica", etc...
Que s'ho passeu la mar de bé tots tres!
Records al Ferran i al Roger.


----------------------------------------------------------------------------------------------------------


MOLTES GRÀCIES A TOTS ELS PARTICIPANTS


Salut i Poesia!


FRANCESC