El gibrell de l'àvia

Un relat de: Arbequina

La pell és extremadament fina; l'acaricio suaument. Amb les mans ben xopes d'aigua li mullo els peus fent escórrer-se en llargs i foscos reguerons la pols que s'ha anat dipositant imperceptiblement mentre caminàvem. Les cames se li mouen en un petit espasme al contacte amb l'aigua freda. Aixeco la mirada i l'observo uns instants. Sembla absorta.

Darrerament fem el recorregut en un silenci reflexiu. Ja podem estar tres hores, o quatre, que guardem un respecte quasi sagrat pels pensaments de l'altre. El camí que fem varia cada dia. Avui hem passat per la figuera de'n Lluïset; era plena de figues, però encara verdes. L'hi hem remugat alhora i, girant-li l'esquena, ens n'hem acomiadat. El temps sembla no avançar mai, el sol no acaba de caure, el nostre pas, que discorre entre múltiples aturades, és d'allò més lent; tot i així, sempre acabem fent una bona volta i, en arribar de nou a la masia, estem prou cansats.

Submergeixo la pastilla de sabó al gibrell i, entre les meves mans, la frego fins que una escuma de tacte oliós comença a desprendre-se'n. Amb delicadesa extrema, com si d'un ritual important es tractés, li agafo amb la meva mà esquerra el turmell de la seva cama dreta, i amb la pastilla a l'altra mà, li començo a passar per cada racó del peu i la cama fins quasi al genoll. Li esquitxo una mica els pantalons, que no s'ha acabat d'arromangar, i em fixo en la intensitat que agafen les petites taques. En acabat, ensabono d'igual manera l'altra cama.

Se la nota apagada, darrerament, com si hagués perdut el gust per voltar d'arbre en arbre i prendre només els millors fruits, els més dolços, els més grans i vistosos. Tant que li agradava... Es tanca des de bon començament en un mutisme autocomplaent i jo, respectuosament, no goso destorbar-la. Rar és l'instant que em dedica un somriure. Ja no somriu. A mi m'entristeix veure-la passejar pels nostres camps d'aquella manera, amb pas cansat i trist, melancòlica; i m'entristeix encara més saber que res hi puc fer.

Torno llavors a la cama dreta i, començant pel peu, mullant-me de tant en tant les mans, li vaig fent un massatge intensitat del qual vaig pujant molt lentament. A poc a poc percebo com es va relaxant, com deixa tot el cos, diria, en un estat de laxitud agradable. Em fa feliç ser capaç de fer-la gaudir i m'hi dedico amb més amor, si cap, al massatge que li estic fent. A cops sento que els meus braços s'encomanen del plaer que la cama que acaricien sent i que, com absorbits per aquest moviment monòton, cadenciós, s'hi fusionen en una dansa estranya. Certament, a cops penso que rentar els peus transcendeix la pura rutina per convertir-se en un art sublim grandesa del qual es sustenta en la seva efímera durada, en la seva exclusivitat de gaudi, en la seva raresa.

El sol ens banya a través del pinar amb les seves darreres forces, ja poques, doncs ni calenta ni quasi il·lumina. La brisa s'aixeca de sobte, com conjurada, i la seva màgia s'esforça en insuflar vida a tot allò que toca; al seu llom hi viatgen els aromes del sopar que es cuina a les masies dels voltants. Aviat els ocells deixen de cantar, possiblement atemorits de la foscor i, mals previsors, apressats, se'ls sent aletejar d'una banda a l'altra cercant la casa que alegrement han abandonat aquest matí per anar a jugar.

L'esponja probablement s'ha estat massa hores al sol i ara, ressequida com està, no absorbirà l'aigua del gibrell si no és submergint-la repetidament fins que s'estovi. Al final, prement-la i sucant-la durant una estona, aconsegueixo que agafi el tacte amorós que li vull i, regalimant aigua, començo a esbandir el sabó que, després del massatge, encara li queda a les cames.

Una llum feble i tremolosa s'encén a una finestra propera sobtant-nos a nosaltres i a les nostres ombres, que fugen esverades allargant-se en direcció a la vinya que queda contigua a la masia. Inconscientment la miro, però ràpid, avergonyida, abaixo la mirada. Les llàgrimes li brillen a les galtes i als ulls. Està plorant amb un plor d'aquells tranquils i tristos. "Melancolia d'aigua", penso. La mirada, aliena de tot, també de mi, se li desenfoca en un punt indeterminat entre el cel i la fina línia de llum que dibuixa la silueta dels arbres. Me n'adono del molt que pateix i, pensant en la seva patètica persona, ara una petita porció del que era fa tan sols mig any, prenc consciència del meu propi dolor, encara molt intens, potser insensatament reprimit, covat dins meu, arrelant-se'm a un cor desconcertat.

M'aixeco lentament, amb les mans als entumits genolls. Camino fins la vella tauleta de fusta que hi ha al costat de la porta d'entrada i agafo la petita tovallola que, plegada, hi descansa a sobre. Amb moviments àgils, forts, li asseco els peus.

Laura? - sento que la mare em crida des de dins.
Sí?
Vinga, acaba de rentar-li els peus a l'àvia, que el sopar ja és a taula.
Ja casi està - contesto posant-li les espardenyes tan bé com puc, doncs són massa petites pels seus peus inflats.

Entro amb els peus xops, sense haver-me'ls assecat, i vaig deixant les petjades marcades al terra del passadís que duu al menjador. A taula l'àvia, la mare, un gran plat amb una truita de patates, un altre amb una amanida de tomàquet i ceba, mig pa de pagès i una bandeja amb formatges i embotits m'esperen en silenci per sopar. De fora, el renou alegre que s'aixeca cada vespre al caure el sol travessa la finestra, oberta de bat a bat, i s'instal·la amb nosaltres en agradable companyia.

Per sobre de l'espatlla de l'àvia, reposant al petit prestatge que hi ha damunt de la llar, hi veig una vella foto del papa, aquella en que se'l veu tocant el banjo assegut a un balancí amb les cames creuades. Aparto ràpid la mirada, pensant, ferida, que no el veuré mai més. Miro la mare, l'àvia i de seguida noto com la gola em comença a escoure. Ens ha deixat ben soles, ben soles, cadascuna tancada en les seves pròpies penes: la seva mare, que ha hagut de suportar el dolor que suposa enterrar un fill; la seva dona, que ha perdut el seu company, l'antic estimat, aquell amb qui tantes estones es passava xerrant i xerrant; la seva filla, jo, que tant se l'apreciava, que tant el troba a faltar i que, per jove, encara no està avesada a acomiadar-se per sempre d'éssers propers i estimats. L'opressió que m'atansa la gola, incontrolada, i que ja va del pit fins gairebé el nas, passa el testimoni del plor als ulls, que se m'humitegen a contracor . Avergonyida, però sobretot preocupada intentant que la meva sobtada reacció no acabi essent la guspira que encengui una altra situació desagradable, una escena que, a més, no ens fa cap falta, m'aixeco ràpid de la taula i, girant el coll perquè no em vegin les llàgrimes que ja començaven a relliscar galtes avall, vaig a la cuina pensant que allí hi puc trobar una excusa plausible.

Quedava una mica d'escalivada a la nevera - dic asseient-me de nou - En voleu?
Posa - em respon l'àvia acantonant la llesca que tenia al plat.
De nou el silenci ens engoleix les ganes de parlar com si teméssim destorbar-lo, i, cadascuna pel plat que té davant, ens tanquem, probablement involuntàriament, però irremeiablement, en un mutisme opac. A mi, encara trasbalsada, em costa resistir-me a la temptació de tornar a mirar la foto, i són tan grans l'ànsia per veure-la i la voluntat de no fer-ho, que els ulls em branden bojos pels objectes que hi ha a la taula pugnant per mirar per sobre l'espatlla de l'àvia. Una mica per treure'm del cap la foto i evitar mirar-la, i una altra mica per animar el trist sopar, dic:
Què bé es queda una desprès de rentar-se els peus.
Ja ho pots ben dir - Respon l'àvia aixecant la mirada del plat.
Sobretot si te'ls renten, eh, 'cotxina'? - Li dic còmplicement. Em trona un somriure semblant al que posaria una nena que ha fet una malifeta no massa rellevant.
L'Oriol fou el primer en posar aquest costum... no? - Afegeix la mama.
Quan una persona estimada es mor és impossible, durant bastant de temps, no acabar, d'una manera o altra, parlant d'ell. Tot i així, no era ara això el que jo buscava, i ràpidament provo de derivar cap al meu propòsit la conversa que havia iniciat:
Sí, va ser ell... però vaig ser jo qui va agafar el gibrell de la bodega.
Ah sí? - Es sorprèn l'àvia.
Sí. Quan em vaig tòrcer el peu jugant a bàsquet el vaig agafar pels banys de sal. Desprès, com es va quedar pel pati, l'usava per rentar-me els peus quan venia de nedar al riu amb la colla.
Mira-la, que espavilada - Diu la mama.
Ja saps que sí - I ric del que he dit.
Doncs sí. Però qui t'havia de dir sempre que te'ls rentessis? - Hi torna la mama amb un somriure, animada pel joc que ens ha sortit. - Crec que el mèrit d'aquesta tradició recau sobre mi.
Sí mira! - Li segueixo la broma.
Oh! - Exclama l'àvia. - El gibrell aquest és meu. Una mica tindré a veure amb el costum, no? - Riem de la sortida d'aquesta velleta de quasi noranta anys, que sempre aconsegueix sorprendre'm - El vaig fer a la fàbrica amb l'avi, el meu avi - aclareix - i ara el gibrell és meu.
Riem encara més. Ella està tota seriosa, amb un posat mescla d'orgull i dignitat. El cert és que sempre m'ha atret la manera de dir les coses que té l'àvia, que fa que no pugui sinó escoltar-la amb un somriure als llavis.
Veient que a la mama i a mi encara ens dura el riure i no comprenent el perquè, afegeix, amb una ganyota simpàtica i negant amb el cap:
- Sí, és més vell que anar de ventre, aquest gibrell.

Comentaris

  • Melangia,...[Ofensiu]
    rnbonet | 14-12-2007

    ...tendresa, emoció continguda, retrat de vida,... amb un vocabulari acurat, un ritme de sequêncies narratives impresionant i un sentiment que no s'amaga.
    Enhorabona, xicon!
    I ... Salut i rebolica!!!

  • Retalls d'una vida[Ofensiu]
    brideshead | 21-09-2007

    El teu relat, amorosament descriptiu i ben narrat, m'ha semblat com la seqüència de breus imatges que es transformaran al final en una pel·lícula, una pel·lícula que ens ve a dir, amb una sensibilitat exquisida i una bellesa de fons i de forma magnífica, que la vida és això: retrats incessants de moments, uns bons i d'altres no tant, que ens van empenyent endavant, per impossible que de vegades pugui semblar.

    Has sabut fer d'aquest text un text preciós que en molts fragments colpeix de manera especial. Has aconseguit que el to de lectura sigui forçosament lent i crec que ha de ser així per la necessitat que has creat tu mateix en el lector d'assaborir cada instant d'aquesta petita escena de la vida de tres dones que senten un mateix dolor, un mateix enyor, que viuen de manera tan diferent però, alhora, amb tanta complicitat.

    El ritual del rentat dels peus de l'àvia, amb tot l'amor i estimació que hi posa la Laura, ens endinsa, quasi de veritat en la masia per assistir al moment del sopar. És com si el lector pogués palpar i sentir el silenci i pogués, fins i tot, sentir el lent i dolç "tic-tac" d'un vell rellotge al fons de l'estança.

    És un relat ple de tendresa i nostàlgia, però amb la virtut que no esdevé un relat "tou" ni repetitiu ni excessivament lent com (deixa'm fer aquesta petita crítica) al principi podria semblar.

    Un estimat relataire d'aquest web em va dir un dia que tot relat o poema transmet, d'alguna manera, la personalitat i la sensibilitat del seu autor i jo crec que això és fàcilment detectable també en el teu cas.

    I no pateixis per això que esmentes dels diàlegs perquè, a diferència del que tu dius, el final és perfectament entenedor tot i que no hagi sortit publicat amb la forma habitual que es fa servir per indicar un diàleg.

    Amb tot, no em puc estar de dir-te que hi ha alguna lleugera errada ortogràfica o alguna paraula mal emprada però no les posaré aquí, perquè el bon gust de boca que m'ha deixat el teu relat, en el seu conjunt, no m'ho permet fer. Ho deixarem per a un altre dia... ;-)

    I bé, només afegiria per resumir (resumir?) que és un relat emocionant i emocionat. Tot ell, respira un perfum entranyable, de tendresa mesurada i nostàlgia controlada.

    Una forta abraçada, Arbequina. I com no, el meu agraïment reiterat per les teves paraules que, com sempre, em permeten fer una agradable passejada pels núvols... com la bella passejada de l'avia i la Laura per la figuera d'en Lluïset.

    Moltes felicitats per aquest magnífic relat. Fins la propera!

  • Felicitats...![Ofensiu]
    auf dem Weg | 18-09-2007

    Primer d tot, gràcies pel comentari! =)

    I ara ja puc parlar del q vinc a parlar.

    M'ha emocionat el teu text, sí. Suposo que és perquè és molt realista, per les paraules que fas servir, pels sentiments que transmets. Potser, en una gran part, és perquè jo també tinc àvia i em sento identificada en alguns moments com amb les afirmacions de l'àvia que a tothom fan riure, encara que de vegades ella no entengui el perquè, i que fan que la seva figura sigui molt entranyable i que es faci estimar. Realment és una sort tenir àvia!

    Molts petons!

    Et seguiré llegint tant com pugui!

  • Entranyable[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 15-09-2007 | Valoració: 10

    És un retrat entranyable d'una persona ja gran, d'una neta i una mare que s'estimen, de vegades val la pena rentar una persona major i donar-li una mica de plaer perquè veja que no tot s'ha acabat, que encara li'n queden molts camins per recórrer. M'ha agradat el paper que te la xica del relat de contemporitzar i posar el to joiós a la reunió, i a sobre de tot la seva sensibilitat per saber quan pot ferir els que té al davant i tractar de portar la conversa per camins més alegres. Un relat perfecte. Salutacions de Vicent.

  • Son massa coses les que he pensat en aquest relat...[Ofensiu]
    Indecisa. | 14-09-2007 | Valoració: 10

    realment, molt tendre, al que aquest comentari no li arribara a la sola de la sabata per molt que pose i pose, i escriga i escriga.

    M'he emocionat llegint-lo, i m'ha fet recordar aquells temps, ja fa alguns anys, en els quals la meua ávia sabia el que feia i deia. Ara, per coses de la vida, ja no es així.

    Es, realment preciós.

  • Jo també[Ofensiu]
    ANEROL | 12-09-2007 | Valoració: 10

    he ralentit la lectura, he gaudit, m'he omplert de les teves paraules, intrigada, al final s'ha escapat la llàgrima.
    Gràcies pel teu comentari.
    El fico als preferits

  • Un gibrell de temps passats[Ofensiu]
    Unaquimera | 12-09-2007

    He començat a devorar el teu relat amb ànsia ( quant de temps! massa temps, potser... no, segur! Ben retrobat siguis!!! ) però a poc a poc he anat alentint el ritme de la lectura...
    Suposo que ho he fet contagiada del ritme tranquil de les teves paraules, amb el desig de gaudir plenament de les imatges que crees i recrees amb elles, dels detalls que aportes i regales sense recança, de la tendresa que desprenen a mans plenes.
    He compartit, doncs, amb pas tranquil les teves reflexions i he assaborit amb goig alguna construcció molt bella que he trobat entre mig la teva prosa serena.
    És, sense cap dubte, un relat que es pren el seu temps per discórrer.

    També he copsat una certa tristesa i alguna altra emoció que em ronda per dins a partir de la lectura... ara em reclamen he d'atendre-les.
    Però tornaré a passar pel teu espai, més alegre ara que et sé a prop de nou, sa i estalvi ( ai, aquella enorme gerra de cervesa igual podia ser una invitació que una amenaça! ).

    T'envio, de moment, una abraçada forta de benvinguda, d'aquelles sinceres i satisfetes de la retrobada,
    Unaquimera

  • Amic Xavier![Ofensiu]
    F. Arnau | 11-09-2007 | Valoració: 10

    Benvingut de nou al club de "freakys" (no sé si s'escriu així...) més important (de moment) de la Literatura en català. Has fet molt bé en tornar a penjar la teua prosa, un relat intimista que regalima tendresa i melangia pels quatre costats. Recolze la teua reivindicació d'encetar a RC el gènere FICCIÓ, com tu dius, el més important dintre de la Narrativa, i res més, espere que continues fent-nos gaudir dels teus relats, dels que recorde especialment els aforismes que anomenes "Pensaments escrits"...
    Una forta abraçada!
    ...I molta salut!

    FRANCESC

    PS Moltes gràcies per comentar el meu poema sobre l'Empordà. Me n'alegre de que t'agradara...

  • Intimista[Ofensiu]
    Naiade | 09-09-2007

    M'ha agradat aquesta descripció tan acurada, plena de sentiments i sensacions ben palpables. Sobretot m'ha entendrit el respecte que és tenen els personatges entre ells, respectant els silencis dels altres. És curiós com a pesar de les mancances, ens sobreposem i d'aquet recull melangiós en surt un final tan optimista.

    Salutacions
    Naiade

  • puntualitzant...[Ofensiu]
    perunforat | 09-09-2007

    Ara m'he llegit la introducció que dóna pas a l'escrit...A mi per a res m'ha semblat que hi falti res...que no n'estaves convençut/da?Mare meva...doncs quin encert...!

  • 1 10![Ofensiu]
    perunforat | 09-09-2007

    Impressionant...m'ha encantat..quina descripció de moments passats, de present incontrolable. A cada línia sentiments varis que corroeixen les paraules per despertar sentits de melangia i esperança.
    Glop amarg de tristor a cada cop de puny incontrolable del passat, que s'escola pels pensaments amb fúria, omplint d'orgull i llàgrimes als ulls.
    La vellesa és una etapa trista pels joves que mirem porucs un desenllaç que sembla que no pugui arribar mai. Com pot ser que li costi tant pujar dos graons...Com és possible que un passeig de 30' sigui el millor moment del dia...
    Recordo quan anava a passejar amb el meu avi...Recordo el sentiment de tristesa que vaig sentir amb la mort de la meva àvia pensant la solitud i abandó que debia sentir el meu avi...Penso amb els petits moments que amb els anys són tresors de família, costums vàries, d'entrada absurdes, però que a mida que ens anem fent grans són els records palpables de tota una vida...Penso amb tot el que pot arribar a centrifugar el cap amb una imatge com és una fotografia...tantes i tantes coses que et passen pel cap...
    M'ha fet sentir i recordar un munt de coses...posaré el teu escrit a preferits!
    Et continuaré llegint!
    Gràcies pels teus comentaris, gràcies per aquest escrit que diu tant del que portes dins!
    Un petó!

    perunforat

  • Arbequina | 04-09-2007

    Em disculpo des d'aquí per no haver revisat el relat desprès d'haver fet el copia-enganxa a l'hora de publicar-lo, doncs no ha sortit bé cap diàleg, i de ben segur la darrera part és difícil de llegir.

    Ho sento.

    Arbequina.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Arbequina

Arbequina

30 Relats

342 Comentaris

44286 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
La veritat: no m'agrada escriure. Però durant un temps va ser la manera en què vaig canalitzar el plaer per crear, que abans aconseguia composant al piano, del que em vaig veure físicament allunyat. Tot i que ara m'apassiono composant a la guitarra, encara vaig escrivint. M'ha quedat, sorprenentment, com a hàbit. Així i tot, ni el talent ni el gust que tinc per aquests dos arts és equiparable i, com ja deia en una biografia anterior, tan sols Txèkhov aconsegueix fer-me intuir que la literatura és gran, molt gran, potser tan gran com Bach, com Mahler, com la música dels millors.
Com a lector sóc irregular i caòtic. Porto molts llibres alhora, de diverses disciplines, i els vaig acabant de mica en mica. M'agrada llegir de tot, però llegeixo poca poesia - i massa història, potser.
Com a "escriptor" afeccionat, sóc encara més caòtic i, de fet, no porto al fi cap de les idees que em venen al cap i que tan sols escric fins els tres quarts, la meitat, la quarta part, una frase... hi ha de tot! N'hi ha que estan acabats i els considero inacabats.

De mi - com si no hagués parlat de mi als paràgrafs de damunt - dir que em dic Xavier, tinc 25 anys, sóc economista, sóc exagerat, no m'agrada Barcelona, no m'agrada el cava, no sóc ni misteriós ni dolent i , per tant, a les dones no els agafa massa sovint l'impuls instintiu de voler conèixer-me i canviar-me (i, per tant, voler-me), sóc ateu, sóc liberal, penso que la societat catalana ha de prendre absoluta sobirania de sí, sóc estranyament feliç i, la veritat: no m'agrada escriure.

Que tinguin un bon dia.