MALEÏT MIRALL

Un relat de: La Pierre
Maleït invent del dimoni, creat només amb l’aparent senzilla finalitat de sadollar la petulància humana sabuda, altrament, inesgotable! Maleïts Narcisos desgraciats! No en teníeu prou amb un discret bocí d’aigua calma per a contemplar-vos-hi de tant en tant; vau haver d’esmerçar temps malaguanyat brunyint metalls, i quan el coneixement científic us ho permeté, fonent i combinant tot tipus d’elements químics per a poder disposar de la vostra pròpia imatge a tothora i pertot! Per què? No podíeu haver-vos acontentat amb veure-us a través dels ulls d’altri? Tanta era la vostra supèrbia?

Però la vostra vanitat us dugué encara més lluny i tampoc en tinguéreu prou amb tenir diners per a llogar un bon pintor per a plasmar la vostra fingida perfecció ideal en un llenç; vau haver d’inventar els retrats fotogràfics per a poder reproduir i repetir tants cops com fossin necessaris les vostres millors imatges artificials que triaríeu per passar a la posteritat. Què ens durà el futur? Què més necessiteu? Potser enginyareu algun aparell per a poder demostrar al món quant en sou de bells i feliços, més bells i feliços que qualsevol dels vostres amics i competidors, encara que l’esforç us faci una mica més lletjos i tristos i, sobre tot més menyspreables.

Feu el que vulgueu, però no em demaneu que us segueixi. Els vostres invents m’han mostrat que jo no soc com vosaltres: també els pateixo, però no en soc amant, dels miralls, ans al contrari, els temo, els sé astuts i els he descobert perillosos. No són mers objectes inanimats. Cada espill disposa d’una ànima, cada reflex és subjectiu, és creat, és únic, i no és una unívoca imatge automàtica com els erudits ens han volgut fer creure amb mil fórmules i fal·laces demostracions construïdes per ells mateixos, saberuts, obsessionats per a objectivar l’inexplicable. Soc conscient de l’abast d’aquestes meves afirmacions, i per això no voldria que penséssiu que soc boig: aquestes asseveracions es nodreixen de la meva capacitat - el meu poder, diria -, de percebre coses que vosaltres, cegats provant de mostrar-vos més interessants que els altres, alienats per la pressió de ser com els altres, no heu estat capaços de veure. Algun cop us heu mirat fixament als ulls davant del mirall una bona estona? Heu tingut el valor suficient d’escrutar-vos-hi?

La meva inclinació a témer aquestes maleïdes finestres començà ja de ben petit. Amb només sis o set anys els meus germans, que eren més grans que jo, m’explicaren la història de na Mary, una bella jove anglesa que visqué durant l’època victoriana. Cada vespre la noia es pentinava la seva llarga cabellera rossa davant del mirall de la seva habitació, i una nit, un home que anteriorment havia rebutjat, la sorprengué amagat a l’armari i li tallà, a la força i contra la seva voluntat, aquell regal daurat que tan preava. Dies més tard, no podent-se suportar tan lletja i sense la paciència necessària per a esperar a que li tornessin a créixer els cabells, na Mary decidí suïcidar-se. Després d’explicar-me aquella història, que per un nen petit ja era de terror, els meus germans m’asseguraren que si et posaves amb la única il·luminació d’una espelma davant del mirall i repeties el nom de na Mary tres cops, el seu esperit apareixia rere teu. Potser la por a que l’espill pogués interpretar, encara que fos per error, que de la meva boca en sortia, encara que fos un sol cop, el nom de la jove victoriana, fou el motiu primigeni de la meva aversió i inclinació a postrar-m’hi davant. Tot alhora: por i desig.

En aquells temps feliços, ara ja tan llunyans, quan els meus pares ens deixaven sols a casa, els meus germans i jo corríem a posar-nos davant la vitrina del menjador per a trobar-nos amb els tres nens que apareixen rere les copes i tasses de cafè de bonic, i que preníem com els tres cosins que mai havíem tingut. Els retrobàvem amb unes salutacions inicials exageradament teatrals i hi manteníem tot tipus de converses rocambolesques. Recordo els meus germans impostant veus grotesques per tal d’imitar les respostes dels presumptes cosins, movent-se estrafolàriament per fer veure que eren l’altra persona i pixant-se de riure al mateix temps. Però jo, que em mirava detingudament els nostres interlocutors mentre feia la paròdia, detectava com sempre hi havia un moment en el qual algun d’ells em fitava i em deixava anar un gest personal dirigit cap a mi; una picada d’ull, un cop de cap, una paraula no pronunciada en aquell menjador... com si em volgués dir alguna cosa sense que els meus germans se n’adonessin. Llavors provava de dissimular el terror i el calfred que em recorria l’espinada.

Potser sí que aquelles foren les meves primeres evidències de que els reflexes d’un mirall no eren simples imatges innocents i objectives, però, malauradament, amb el pas dels anys en vaig anar descobrint d’altres. L’alcohol, i sobretot les drogues amb les quals vaig començar a flirtejar durant la meva tardana adolescència, m’hi ajudaren força. L’alteració cognitiva clarivident que vaig aconseguir experimentar a base d’assajos reiterats sota l’acció de certes substàncies estupefaents m’autoritzà a descobrir-me pantera negra en el meu petit mirall de mà, mentre hi esnifava una clenxa de cocaïna ben retallada al damunt, orgullosa i invencible, o a visualitzar la meva transformació licantropa, perfecta, quan m’emmirallava de matinada en qualsevol lavabo de discoteca, envoltat de brutícia, decrepitud noctàmbula i degeneració humana. Aquella fou una època boja i innocent durant la qual la por infantil a descobrir la imatge reflectida es convertí en un gaudi imprudent, en una sensació d’eufòria quasi orgàstica quan em veia transformat en algun altre ésser, animal o imaginari, fort, poderós, superior. I vaig esdevenir-ne addicte. Addicte al consum d’aquelles substàncies màgiques, però sobretot al meu reflex suprem, i com per a qualsevol addicte, allò que el primer dia resultava extraordinari es convertia ràpidament en avorrida habitud. Així doncs, també com qualsevol addicte, vaig veure’m abocat a experimentar amb substàncies més específiques per aconseguir uns estats alterats de consciència que em permetessin augmentar el número de dimensions, transformar la matèria, variar les lleis de la física... En aquelles condicions vaig poder conversar amb el meu jo omnipotent de l’altre costat, vaig aconseguir, fins i tot, penetrar la superfície reflectora i mantenir, primer, un contacte caut amb mi mateix, després, distès i, finalment, sexual, amb un jo que s’havia anat transformant en una poderosa i imponent guerrera amazona grega, tota lubricitat incontrolada.

Però el seu pla era astut, i com la bruixa dels contes, innocent i dolça al principi, però cruel i malvada al final, aquella fruïció permanent que em proporcionava la meva pròpia imatge s’anà tornant aspra i amarga: l’amazona sexual començà a desprendre desagradables ferums en mig dels nostres actes luxuriosos, durant els quals s’acostumà a aplicar també una certa violència, plaent al principi, però que finalment, amb l’aparició d’una verga on hi havia d’haver el seu sexe femení, acabà en dolorosos forçaments. La pantera negra, altres moments majestuosa, anà perdent la seva grandesa amb la supuració d’unes lleganyes groguenques que regalimaven morro avall aquells dies que jo més necessitava l’auto-confirmació... Se’m començà a mostrar el meu jo vençut, el meu jo decrèpit, sense cap tipus de poder, el meu jo a qui jo li suplicava somicant que em tornés les imatges anteriors, les de la meva felicitat.

Aquell qui antany m’havia procurat tanta satisfacció em tingué un llarg període de temps, setmanes, potser mesos, en aquella precària situació d’esclavatge, sense donar cap tipus de resposta als meus precs desesperats, mostrant-me només la més profunda lletjor i fent-me experimentar un dolor intens cada cop que m’hi emmirallava. M’arrossegava drogat i desnodrit entre les penombres de casa, i acudia obsessivament a l’espill indiferent per a mendicar-li, al preu que fos, un petit crostó de dignitat o plaer.

Aquella tortura s’acabà la nit que, ja completament abatut, vaig obligar-me a restar més de cinc hores enfrontat a la meva pròpia imatge, fitant-me i demanant-me, un cop i un altre cridant entre sanglots d’ansietat, tornar-me a veure fort, tornar a sentir. Llavors em mostrà tota la seva maldat; em demanà la vida a canvi de felicitat. I vaig estar a punt de donar-li: aquella mateixa matinada vaig posar-me una navalla al coll disposat a passar-me-la per damunt la jugular i oferir-li la meva sang per tal de tornar a aconseguir les sensacions passades. Durant aquells segons finals de patiment i por, de tremolors i llàgrimes, em vaig descobrir, però, somrient i altívol a l’altre costat, esperant l’imminent botí en forma de mort, i aquella senzilla visió em salvà. Amb les poques forces que em quedaven vaig llançar la navalla contra aquella fràgil però malvada superfície que es trencà en mil bocins.

Des d’aquell dia lluito sol contra la meva addicció que sé destructiva i mortal. Les drogues m’hi ajuden.

“Feu el que vulgueu, però no em demaneu que us segueixi”, us deia jo mateix. Ho enteneu ara? Potser no em creieu. En aquest cas, si penseu que només soc un pobre desequilibrat, proveu-ho vosaltres mateixos, tasteu-ho: poseu-vos-hi davant amb la intenció de veure’l, enfronteu-vos-hi i xiuxiuegeu-li cinc, deu, cent, mil cops: “què vols de mi?”. N’obtindreu plaer i sofriment.

Us en penedireu.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de La Pierre

La Pierre

7 Relats

6 Comentaris

1066 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00