Desconectant

Em proposo un repte, una idea irrealitzable. Un concepte estressant per a la meva ment. M'intenta persuadir-me que no val la pena, que és una tonteria, que no servirà per res. Però no em rendeixo a la seva, sempre convencional lògica i aquest cop he decidit jo. El cor que batega incansablement, no. L'ànima que em dona la vida i les ganes de viure-la.

En el nostra dia a dia, estem constantment connectats a la tecnologia. I això en si mateix no és dolent, però si addictiu. Sóc un addicte que viu com un zombi ignorant. Sé que només depèn de mi viure la meva vida, els meus somnis i les meves aventures. I vaig a desintoxicar-me. Vaig alliberar-me de la ment que m'empresona en la quotidianitat del que és conegut. Del que és establert com a a normal. Em proposo ser feliç a través del alliberament de la ment dels conceptes establerts. A través de dubtar del que tenim per a assentat, com a indubtable i inalterable. Ho vaig a fer per que vull ser feliç i sé que ho puc ser.


Pas 1:

Apagar la tv. Semble molt fàcil, sí, jo ho puc fer en el moment que vulgui sense problema, però a la pràctica sempre hi tornem. La nostra ment hi té com un raconet d'amor a la tv. Per ella és màgic aquell mirallet on t'hi poses davant i t'hi pots arribar a passar hores de descans. És com una meditació zen per ella, t'asseu al sofà i tot comença a funcionar, l'entreteniment, l'espectacle, els dubtes, les intrigues. T'identifica amb uns, fa que odiïs als altres, et crea opinió i t'arrel-la conceptes. Com a de ser la vida, com hem de ser nosaltres si volem si triomfadors o bé perdedors.

Qui és el bo i qui el dolent és molt fàcil d'aprendre-ho mirant la tv. Desgraciadament en la vida real -sí, sí la que no té guió- les coses acostumen a ser molt diferents als guions perfeccionats de les històries televisives, apart del blanc i el negre, hi han blancs, hi han negres, grisos intermitjos, fins i tot hi han colors infinits! I tot això no es pot resumir en un guió d'una pel·lícula i el d'una sèrie de televisió o d'un telenotícies.


Pas 2:

Apagar el mòbil? Potser és massa radical, fer-ne un ús racional en seria el millor ús. Però desgraciadament, la dosis que li subministra a la teva ment és massa enganxosa com per a permetre't fer-ne un ús racional. Et proporciona tants plaers socials -l'antropologia t'ajudaria a entendre-ho- que dubto que siguis capaç. Una pregunta, quant ha sigut el període de temps més llarg que hagis estat sense mòbil, des de que en disposes?

Un mes? Una setmana? Uns dies? Unes hores? Jo un parell de dies com a molt. La increïble recompensa que obtenim al mirar la seva pantalla per a veure què passa i a més a més, tenir-hi notificacions és un alliberament de serotonina orgàsmica.

Però a vegades no hi han notificacions, a vegades ningú diu res al whatsapp, no hi ha cap actualització al facebook,-m'estic posant nerviós- ningú m'estima, no valc res! DROGA ADICTIVA.


Pas 3:

Dubtar, dubtar de tot el que he apres. Tot el que m'han ensenyat. Com a ésser viu, tinc la intel·ligència genètica suficient, com per a viure tota una vida en una illa sol, a partit del món sense cultura ni coneixements. Però per altre banda és una llàstima despreciar els coneixements acumulats des de temps immemorials per els nostres companys d'espècie. Des de les millors tècniques de caça i cultiu, a les més boniques històries d'amor, escrites per homes d'altres temps i circumstàncies. El que primer que em ve a la ment és que de poc em serveix llegir sobre aquestes experiències si no sóc capaç de reproduir-les, jo vull viure-les, no llegir-les. Vull poder estimar-les jo aquestes dones en florits jardins d'altres temps que eren impossibles d'atansar. Vull, patir el dolor de sagnants guerres, a prosperitat de rics reis.

Però tot això, no ho viuré pas. Viuré el que bonament sigui capaç de crear en la meva existència, i n'estic segur que cap foto penjada al facebook amb molts 'likes' em farà més feliç i que sentir que sóc viu. Per això m'endinso en el pas numero 4.


Pas 4:

Començar a fer-ho ara.