Foto de perfil de Vincent

Vincent

10 Relats, 32 Comentaris
9850 Lectures
Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
"Qui sóc jo als ulls de la gent? Una nul·litat, un home excèntric i desagradable, algú que no té una posició, el més miserable dels miserables. Tot i que això fos veritat, m'agradaria que les meves obres mostressin el que hi ha en el cor d'aquest excèntric, d'aquest ningú."

Vincent Van Gogh

Últims relats de Vincent

Últims comentaris de l'autor

  • Vincent | 02-08-2009

    Hola Antoni!, m'alegra veure que continues composant!
    A nivell formal penso que és "t'he estimat", a mi tb em passa, això dels errors de picatge. :D
    Un bell poema, com tots el que fas, amb el sentiment a flor de pell, amb l'emoció desbocada. Per a mi, és un plaer llegir-te i no t'oblido, company.

    Ara marxaré uns dies, espero retrobar-te quan torni!

    Petons!

  • Vincent | 03-06-2009

    Unim-nos tots perquè no ens prenguin els mots.
    He de dir que hi ha una conxorxa ben certa, contra la nostra llengua, la que practica sense descans l'estat espanyol contra nosaltres.
    Només nosaltres podrem mantenir viva una llengua, donant la cara cada dia per ella, això vol dir, parlant-la i si es possible enriquint-la amb mots que han passat a estar a un segon terme. Recuperem-los, és un deure d'amor a la terra on vivim.

    Gràcies pel comment, aviat un nou mot...

  • Vincent | 01-04-2009

    la veig!

    La roba de la noia recobreix els radiadors com els llençols que protegeixen de la pols el mobiliari d'una casa deshabitada. Ella voldria aplegar-la i marxar, està espantada, neguitosa... però la mirada del seu hospitalari desconegut l'ha reconfortat, amb un somriure calm i una tassa d'algun beuratge fumejant en ofrena.
    Després de veure la tranquil·litat en els ulls de la noia, l'home s'atreveix a demanar-li si podria pintar-la en aquell gest relaxat mentre espera que la roba s'assequi. I ella, sorpresa, no sap dir que no a uns ulls que la fiten de ple cercant l'art de la bellesa en moviment. Un pintor, pensa... em vol pintar i està afamat de l'instant, el consumeix el deliri del gest, del color de la meva pell blanca i del regalim dels cabell mullats damunt el cos refredat per la pluja. I sent una tendresa insòlita al copsar l'esclavatge del seu salvador, que l'ha aixoplugat amb una blana afecció.
    Descobreix les espatlles de la manta que la cobria, gira el coll suaument i se'l mira fixament, mentre amb aquest simple gest diu que sí, sense necessitat de foradar el silenci que impregna la cambra on romanen dos desconeguts units per l'atzar o per les marees absents que només són remor d'una emoció sostinguda a punt per retenir un instant de dues vides acoblades per un temps efímer, com la pluja de primavera.


  • Vincent | 08-03-2009

    He llegit els canvis clarificadors i ara tot queda enquadrat a la perfecció. Potser, vam ser una mica talossos a l'hora de comprendre la història en la primera lectura. Igualment, penso que ha guanyat amb els retocs que hi has posat.
    Un retrobament inesperat. I un flasback del record amb tots els detalls que ens fan viure la situació, gairebé tocar-la: "...el rastre humit dels gots sobre el vidre...", creant una molt bona ambientació. Ben escrit i ben argumentat.
    Una dona contra l'espasa i la paret, la seguretat proporcionada pel marit i el desig de foc cap a l'home acabat de conèixer. Una lluita interna que exposes amb mestria.
    Un final sorprenent on per una vegada, la protagonista se sent feliç de no haver pres la decisió equivocada pel perill que hauria suposat. Va ser a punt de contractar un assassí a sou per matar al marit. I l'home desitjat era policia!.
    El poder del silenci li va salvar la pell.
    Un bon repte, com tots els que acostumes a plantejar. Moltíssimes gràcies, Unaquimera!.

  • Vincent | 08-03-2009

    Basteixes una història d'amor truncada pel destí. Abans era ben habitual haver de casar-se amb qui els pares volien i no amb qui hom estimava. El teu relat fa sentir tendresa quan imaginem l'home caminant cap al cementiri amb una carta a la mà. Hi ha emocions que duren tota la vida, potser vivim en els records més temps que a la realitat en alguns casos. En el teu relat això queda ben palès i fa reflexionar-hi. M'agrada molt la càrrega emotiva del teu text. Potser trauria la frase final, per deixar- ho més obert, se suposa que el senyor és vellet i segurament no li resten massa anys de vida, (això, és molt subjectiu, és el que faria jo, només).

    Un bon relat Naiade, gràcies per participar!

    Un plaer llegir-te!

  • Vincent | 08-03-2009

    Una història que fàcilment podria ser veritat, qui no ha tingut un veí estrany?
    És un text molt sincer i amb punts i seguits, això fa que sigui molt ràpid i àgil de llegir. Ben escrit i original el tema triat. El final amb un toc d'humor impagable, malgrat tot, li resa un parenostre!, aquesta noia és bona de les que no en queden. Original la tria del tema i el desenvolupament de l'argument amb picades d'ullet pels tocs d'humor que hi són en tot el relat. Moltes gràcies per participar, perunforat!.

    Un plaer llegir-te, tens un segell propi, una originalitat intrínseca que amara tot el que escrius.

  • Vincent | 08-03-2009

    Un relat dur sobre abusos sexuals d'un pare al seu fill. Records que sovint s'amaguen a la memòria i es mantenen en secret per alguna estranya i desconeguda raó, doncs la víctima no és culpable de l'abús i en canvi hi ha aquesta sensació de culpabilitat en la ment de les víctimes.
    S'agraeix la forma continguda que has usat en el relat, doncs li treu ferro a una situació dramàtica i aberrant fins al límit.
    Per sort, s'albira un camí d'esperança i de superació personal del trauma sofert.
    Un relat bo, pel missatge que conté i per la forma i la precisió continguda del text.
    Jo potser l'acabaria en: "només em resta dir-te adéu per sempre". Ho trobo, més contundent com a final.

    Moltes gràcies!

  • Vincent | 02-03-2009

    un poema molt reeixit i difícil, per llegir més d'una volta. El tram final és impressionant.

    V.

  • Vincent | 02-03-2009

    un poema molt reeixit i difícil, per llegir més d'una volta. El tram final és impressionant.

    V.

  • Vincent | 02-03-2009

    és la paraula que podria definir el teu relat.
    Belleses petites escampades per totes les frases que conformen la història. I uns ulls que miren, que saben observar amb una sensibilitat especial que després es pot escriure.

    Un plaer llegir-te.

  • Vincent | 01-03-2009

    que tots escrivim els mateixos poemes, o almenys sobre temes concèntrics als quals anem donant voltes sense aturar la ploma. Els records retornen vívids per plasmar-se en poemes d'una bellesa tan aclaparadora com el que tu has confegit.

    Auster i pregon fins al límit, en la meva humil sensació.


    V.

  • Vincent | 27-02-2009

    el teu somriure ja val l'edició d'un llibre.

    (eh, que no sóc gai, malpensats...)

    V.

  • Vincent | 07-02-2009

    congelat, com una fotografia en el temps passat.
    I unes emocions tancades que s'obren al món en forma de versos.

    Intimista i acurat. Un plaer llegir-te.

  • Vincent | 25-01-2009

    massa vegades, no hi han paraules per descriure el que hom sent endins. Només es poden moure els llavis en un xiuxiueig i bellugar una mica el cap.
    Quan el dolor és intens bastim una cuirassa, una barrera que no deixa ni entrar ni sortir res d'allò que fràgilment som.

    M'agrada molt l'austeritat que has utilitzat per descriure tot un pou de sensacions en un text breu i ben escrit.


  • Vincent | 25-01-2009

    esperant per ser pintat, com el full en blanc espera per ser escrit. L'art necessita de la vida per existir.
    Plasmar una mirada que recordem, un contorn veritable, una corba, el plec de la pell del coll quan es gira...
    Molt ben plasmat en paraules.

    V.

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: