Pells de serp

es va desgranant aquest relat que, tot i la seva duresa no està exempt de lucidesa. El monòleg és creïble i el discurs és molt fluid i intens. Estan molt ben definides totes les sensacions i emocions que diríem col.lapsen, de tan colpidores i nombroses, al protagonista: la impotència inicial, el silenci, l'esperança que creia albirar quan fos un adult de que podria portar una vida normal, el desencís al comprovar que no era així, la llum al final del túnel que no és més que la lluita per la supervivència malgrat el llast interior, la determinació ferma de no enfonsar-se i finalment, la negativa al perdó, gest inútil però d'una dignitat inviolable.
Un relat d'una profunda bellesa, serè, contingut que va directe als preferits. Un petó!

Si aquest relat és un dels teus preferits, em va molt bé per desitjar-te... Bones Festes

és el que veig aquí, però passada pel sedàs de la superació del trauma. En el fons estimar algú és ser capaç de comprendre perquè actua.
Molt profund.

un gran privilegi poder llegir-te i comentar-te. M'encanta la manera com ens endinses en el teu petit mon de cada relat, es com un anhel de respiracio que no es pot acabar fins que s'ha llegit l'última lletra!
M'encanta la frase...:Vaig arribar a creure que l'accés a la vida normal era una utopia.
Senzillament, moltissimes felicitats!
I moltes gracies pels comentaris!! :)

prosa impecable has escrit una magnifica obra, un veritable monòleg que m'ha semblat que en lloc de estar llegint-lo, estigues escoltant l'orador relatant encoratjat la profunditat d'uns complicats sentiments de culpa, de vergonya, d'odi davant d'una vivència vil cruel imperdonable i colpidora.
Veritablement un relat magistral. Moltes gràcies per els teus comentaris.

J. Lluís

Un tema, més que delicat, tocat serenament, amb la distància afectiva que comporten aquestes actuacions aberrants.
"No t'odio…"
"No et puc perdonar…"
Què es pot esperar davant d'aquests cassos?
Felicitats, bonica!
-El teu pare-

Molt bons els teus relats. Aquest és dels millors, i haig de dir-te que moltes gràcies pels teus comentaris, i que d'ara endavant no vull valorar els relats (encara que aquest es mereix un 10) ni tampoc que em valoreu... Gràcies per totes les màximes puntuacions que m'has donat, però crec que és el millor per a RC...

Una forta abraçada!

FRANCESC

PS Cal ser fidel a tu mateix!

és privilegi d'ànimes molt generoses i en un cas com el que descrius i que, per desgràcia, està inspirat en la realitat, és comprensible que es faci difícil, ja que no és un mal momentani, és un dolor que s'arrossega tota la vida. A pares o , millor dit , a monstres així, els hauria d'estar negada la meravella de la paternitat.
Un relat molt colpidor, Nuria. Et felicito una vegada més.
Una abraçada.
Nonna_Carme

El teu personatge descriu fredament, amb la serenor que el pas del temps li ha donat, una vivència crudel i colpidora.

No sé si el seu rebuig al perdó és comprensible, en un moment tan important, com és el de la mort del pare, però evidentment, s´entén que el gran patiment que havia sofert durant la infantesa el privi de ser generós.

Una forta abraçada

Pilar

Has verbalitzat els sentiments d'inseguretat, de culpa i de vergonya d'una manera magistral. Ets molt bona escriptora i llegir-te és un plaer perquè relates d'una manera clara i concisa allò que tens en ment.
Molts petons

Aquest monòleg, que tenim el luxe de sentir clarament gràcies a la teva prosa efectiva, exposa la recuperació com a persona que està realitzant un adult que havia estat agredit sexualment, quan era infant, pel seu propi pare.
No només la frase que serveix de pròleg ho deixa clar parlant de l'ASI, sinó que les primeres paraules del relat presenten el cas amb una eficàcia contundent.

Mentre aquest personatge que ara parla per a nosaltres ha crescut interiorment, ha abandonat el silenci que havia mantingut anys i anys, ha comunicat als familiars propers els fets que havien tingut lloc i en el moment present s'enfronta, sense absurdes auto-culpabilitzacions, a la figura del pare de forma serena.

Si em demanes un "però" et diria que el fragment del somni infantil repetitiu es podria suprimir sense que el text es ressentís ni perdés coherència, i pel que m'han dit, això sembla ser senyal de què no resulta necessari.
Dedueixo que aquestes frases apareixen per justificar una de les paraules claus: el mateix em va passar a mi i per això ho entenc d'aquesta manera; després del repte, en publicar-ho com a relat al meu espai, vaig retallar tot just la frase del cacauet.

Em sembla un gran encert que en cap moment el narrador faci referència als fets claus del passat, demostrant d'aquesta manera que ha canviat de pell, efectivament, i s'ha lliurat de l'infern de l'obsessió. I demostrant també, de pas, més salut mental que el seu progenitor i agressor: aquell sí que semblava una serp verinosa!

He pensat que el títol té, per tant, un doble referent i m'ha semblat molt bo!

Com de costum, he gaudit llegint la teva creació... bé, en aquest cas, rellegint la teva recreació!

Em va agradar molt coincidir amb tu en el repte: ja saps que la "culpa" oel "mèrit" de què jo participés va ser tota teva, guapíssima!

T'envio una abraçada pintada del color que més t'agradi,
Unaquimera

Noia, ahir vaig veure el teu relat i te'l volia comentar i al mateix temps felicitar-te per estar darrere del teu pare en la llista dels més valorats. Avui, obro l'ordinador per fer-ho i veis que aquest malabestia de risto ja t'ha fotut, El marcaré ofensiu, per descomptat, i a tu vull donar-te ànims que el que val torna al seu lloc tard o d'hora.
El relat és molt fort i punyent, però cal parlar-ne en públic d'aquestes coses tant desagradables. Et felicito per la valentia i com no pel maravellos relat que ens regales tot i la seva duresa.

Dur, dur pel contingut i dur per comentar, ja t'ho vaig dir en el repte. Continuo tenint dificultat per comentar-te res relatiu al tema que has triat, perquè m'és desconegut del tot, però suposo que l'aliança entre maltractat i maltractador és innevitable, perdura eternament. M'agrada molt el penúltim paràgraf, el del perdó, genial, de debó!. I potser, intentant posar-me en la pell del locutor a nivell personal, jo no li parlaria com a un pare. Un pare no és això. El pare, el de debó, ja era mort molt abans del començament del relat. El teu personatge però, continua tenint aquest lligam afectiu incombustible, fins el moment de l'adéu final, on fa un símil amb les serps. (aquest títol molt millor). En el paràgraf on apareix aquest símil, hi ha un "canviar la pell" i un "mudar la pell" massa junts, que jo modificaria en un dels casos per exemple amb: "cada cop que aconsegueixo desxifrar i verbalitzar part dels meus sentiments actuals, que són presoners del passat, vaig desfent-me de pells mortes" (metaforitza també la situació actual del pare).
En resum, i repetint-me, un relat sacsejant, de bona narració i puntuació. Tens fusta de reptaire, noia!!

angie

Un relat punyent, que fa pensar, i que demostra el que pot arribar a aguantar una persona, una criatura, potser perquè mentre viu aquest calvari no coneix res mes i pensa que el que li passa a ell li passa a tothom? Aquesta setmana he parlat amb un veí d'aqui el poble que ha estat ingressat a l'hospital una pila de vegades en tot el que portem d'any; separat de la dona des de fa molts anys, i havent-se portat molt malament amb ella i el seu fill,de la meva edat, em va dir: Tantes putades que li he fet al meu fill, i tots aquests dies encara m'ha cuidat. Jo li vaig dir: Doncs, aprofita'l, que potser a dia d'avui no n'hi han de fills com el teu, procura que encara que sigui de l'ultima etapa de la teva vida en guardi un bon record. Tenim sentiments, i som bons fills, però tenim la sort de tenir bons pares amb bons sentiments. Felicitats Núria, has fet una bona creació litarària.

Com un alliberament,
que només la mort pot aconseguir,
deixar la vella pell, els records malaltissos,
i renèixer amb nous colors, mes vital.
Una feixuga càrrega, que s' ha portat
a sobre tota la vida...

Avet

només cal que et digui una cosa dir-te una cosa...
enhorabona.
m'ha agradat molt, aquest relat està escritamb molt sentiment i és preciós.. continuare lleguin-te, un petó :)

Un relat què, a pesar de que el seu contigut és molt dur, l´has explicat, per boca del protagonista, amb una serenor impressionant.
M´encanta el què diu gairebé al final, què no el pot perdonar, què la seva culpa se l´emporti allà on vagi.
Núria felicitats, i caram m´he sorprés quan he vist tants relats de cop, m´he de posar les piles. Un petó

ens poses la pell de gallina, ens sacseges de dalt a baix. Aconsegueixes que el lector es fiqui a la pell d'aquest fill que ha sofert una violació per part del seu pare i que ha hagut de conviure amb la por i el dolor molts anys, fins que el "pare" mor.
Tot i sent un tema social que, per desgràcia ens resulta conegut pels mitjans de comunicació o per altres vies, el teu relat té un toc intimista colpidor, directe. I el millor de tot és que no hi ha perdó possible! Mai a la vida es pot perdonar un fet tan salvatge com el que descrius.
Un relat molt dur, però molt ben narrat, amb una austeritat que m'ha deixat bocabadada.
Estàs fent una bona feina, Núria. Les que som del mateix ram acostumem a dir: "T'hi estàs aplicant molt... segueix així!" (Et sona?)
Una abraçada ben forta.
Mercè

no puc dir res més, m'ha semblat que...
mira t'envio un mail, ok?

una abraçada

Ferran

PS
Mira sí que puc, que ens tenies a tots enganyats... que no sé si sabré escriure, que si tomba que si gira... aiaiai!
però el mail ara surt.

especialment el to amb el que has vestit el relat, i que tot i el drama que representa, l'hi hagis sabut donar aquest tractament de serenitat, sense paraules sobreres ni expressions exagerades. Es desprén dolor d'aquest monòleg, hi ha una tristesa fonda que diria que va més enllà dels propis successos. Ha de ser horrorós que un infant pateixi abusos, però imagino que encara ho ha de ser més saber que durs els mateixos gens d'aquella bèstia que biològicament és el teu pare. La bareja de sentimens ha de ser prou dura, i crec que tu has sabut trobar el punt just d'aquesta reflexió davant del pare mort.
Felicitats!
Una abraçada

Un relat dur sobre abusos sexuals d'un pare al seu fill. Records que sovint s'amaguen a la memòria i es mantenen en secret per alguna estranya i desconeguda raó, doncs la víctima no és culpable de l'abús i en canvi hi ha aquesta sensació de culpabilitat en la ment de les víctimes.
S'agraeix la forma continguda que has usat en el relat, doncs li treu ferro a una situació dramàtica i aberrant fins al límit.
Per sort, s'albira un camí d'esperança i de superació personal del trauma sofert.
Un relat bo, pel missatge que conté i per la forma i la precisió continguda del text.
Jo potser l'acabaria en: "només em resta dir-te adéu per sempre". Ho trobo, més contundent com a final.

Moltes gràcies!

Que el protagonista hagi mudat del tot la seva pell. Un relat molt acurat, llàstima que hagis partit d'una realitat. Aquest tema de violar els propis fills no l'he entès mai. Ni els animals...


Salut.
onatge

El títol és genial!El relat és dur amb unes frases imponents. Sempre he pensat que els sentiments, les sensacions, tot allò impossible de palpar i de veure és difícil d'explicar. Els que ens agrada jugar i fer ballar els mots intentem seduir els "intangibles" en frases boníssimes. Així he trobat moltes de les frases d'aquest relat, culminants! Dins la seva brevetat has pogut definir l'autenticitat de les paraules que un fill diu al seu pare, després d'un silenci en vida llarguíssim. Després de llegir-lo unes vegades et planteges el "com serà a partir d'ara" la vida dels que resten en vida.
M'ha encantat la manera que has tractat el tema, amb una delicadesa, tendresa i duresa.
Ens retrobem pels reptes Núria! Si tornem a coincidir serà un plaer!