Detall intervenció

11 de GENER, evidentment

Intervenció de: Vincent | 05-01-2012


gràcies deòmises!


Respostes

  • 11 de GENER, evidentment
    Vincent | 05/01/2012 a les 14:57

    gràcies deòmises!
  • Comiat
    Carme Cabús | 10/01/2012 a les 15:50

    Comiat



    El telèfon no el despenja ningú. És la cinquena vegada que l’Aurora truca. Ara ja són dos quarts de dotze del migdia i la seva mare ja s’ha d’haver llevat. Tampoc no pot ser que la noia que la cuida no agafi el telèfon, si no és que té l’ordre estricta de no despenjar. Es troba malament perquè en tota la nit no ha dormit, consternada per tot aquest horror que està passant.
    L’Aurora recorda que ha buscat el número l’Hospital de Sant Jaume d’Olot, la ciutat on ara s’està la seva mare. Hi truca, una mica tremolosa, i de seguida una veu vital li atén la trucada.
    ―Digui?
    ―Bon dia. Perdoni, aquí a l’hospital no hi tenen pas ingressat cap pacient que es digui Francesca Betriu?
    ―Un moment, sisplau... com ha dit?
    ―Francesca Betriu –respon aguantant el respir.
    ―No, aquí a planta no hi tinc ningú amb aquest nom.
    ―Ah no?
    ―No. Potser és a urgències.
    ―Ah sí? Doncs m’hi pot passar, sisplau?
    ―Ara mateix.
    Però a urgències tampoc hi ha ningú amb aquest cognom, i l’Aurora ara es convenç que el seu germà ha prohibit a la noia que cuida la seva mare que agafi el telèfon quan aparegui el seu número. Però no s’atura. Torna a trucar el número de la seva mare, que ara s’està a casa del seu germà, com segrestada, i aleshores, al cap de pocs trucs, la noia despenja:
    ―Digui?
    ―Dèlia –diu l’Aurora―, bon dia. Que hi ha la Francesca?
    ―Sí.
    I sent com la Dèlia diu a la seva mare:
    ―Senyora, és per vostè. La truquen.
    L’Aurora té el cor en un puny. Sent els gestos lents i el respir fort, una mica atabalat, de la seva mare de 85 anys.
    ―Digui? –sent que diu la seva veu, que amb els anys s’ha aprimat.
    ―Hola mama, sóc jo. No hi eres, oi?
    ―No, amb aquesta nena hem anat a passejar.
    ―Ah, que bé. Avui fa molt bon dia.
    ―Sí, fa bon dia.
    ―I què, com estàs?
    ―Ara vinc de passejar i estic molt cansada.
    ―I amb aquesta noia hi estàs bé?
    ―Sí, molt bé.
    ―No trobes a faltar la Mila?
    ―Una mica. Em va cuidar molt bé. Ahir em va trucar. I també em van trucar les amigues amb qui anava a berenar.
    ―Ah sí? I et va fer il•lusió, oi?
    ―Sí, em va agradar. Diuen que em vindran a veure. A mi m’aprecia tothom.
    ―T’aprecia tothom, oi?
    ―Sí, m’aprecia tothom. Però ara estic cansada i aquí estic dreta... vull anar a seure una estona.
    ―I em trucaràs tu?
    ―Jo? Avui no tinc bon dia.
    ―Què et passa? No et trobes bé?
    ―No tinc bon humor. Ja se sap. Hi ha dies que et lleves amb mal humor.
    ―Sí, és veritat. Doncs així si estàs dreta no et vull destorbar. Vés a descansar. Ja et tornaré a trucar.
    ―Sí, millor. Adéu.
    ―Adéu. Un petó.
    L’Aurora penja i, com cada dia que truca, comprova que en la veu de la seva mare hi ha un deix exigu d’afecte. El seu germà, en el mes que fa que és a casa d’ell, l’hi ha substituït els seus propis pensaments i ara sent una mena d’animadversió cap a l’Aurora, com si ella representés una amenaça. Ell les separa a elles dues, i, encara que l’Aurora no en farà cas, ell li ha prohibit que vagi a veure la seva mare. I la seva mare en part ja ha deixat de ser d’aquest món.
    De nits l’Aurora no pot dormir i rememora el passat, l’origen d’aquesta enemistat aversiva que va fer que el seu germà es tornés un enemic desaforat i violent. El paper de la seva mare en tot l’assumpte, el paper de l’altre germà... Era el moment de rebre l’herència del pare, mort poc temps abans, i ells, aprofitant la manca de cobdícia d’ella, li volien arrabassar la seva part de l’herència. Però l’Aurora es va plantar i no li van poder prendre. Però tot va quedar trencat per sempre, i la seva mare es va posar al costat dels nois, sacrificant-la a ella.
    També pensa, de nit, amb una fiblada de perill que la fa panteixar, el darrer dia a casa de la seva mare, a Barcelona, el dia abans que el seu germà se l’emportés, no per factors humanitaris ni d’estimació, sinó perquè volia vendre el pis on ella vivia, a nom seu.
    I recorda la tendresa de la seva mare quan l’Aurora se’n va anar a acomiadar a casa seva. I com, plorant, la seva mare li va prometre que la trucaria cada dia.
    ―Mama, ja no ens veurem mai més –va dir entre sanglots l’Aurora.
    ―Com no ens hem de veure més? –va contestar la seva mare―. Anirem a dinar, a passejar...
    ―El Ramon impedirà que ens tornem a veure.
    ―Com vols que ho impedeixi?
    ―Com no ho ha d’impedir, si seràs a casa seva.
    ―Doncs ja vindré jo –tornava a dir sense solta ni volta la seva mare, que no podia anar sola enlloc.
    ―I ara! Com has de venir, tu?
    ―Sí que vindré. I segurament tornaré a remuntar i tornaré a viure aquí.
    L’Aurora, que per atzar sap que el seu germà ja té mig emparaulat el pis amb un veí, s’estira els cabells.
    Anirà a la casa on ara viu la seva mare i trucarà al timbre. No sap si l’obriran, però si l’obren està segura que no podrà entrar. Aleshores, quin coratge li restarà? Anar al Jutjat de Primera Instància, a posar una denúncia? Sap fins i tot a quin carrer és. Però, serà aconsellable, comptant amb el corrent d’indiferència que la seva mare li transmet per telèfon?
    És possible que la darrera imatge de la seva mare sigui emmarcada al seu pis de Barcelona, el cabell blanc ben tallat i pentinat, estintolada al marc de la porta, tendra i plorosa, dient-li adéu amb la mà? Pot haver-hi res més horrorós, res més cruel al món si és veritat que aquest és el seu últim comiat?



  • Misericòrdia
    deòmises | 11/01/2012 a les 01:10
    El veig sortir del portal, sense presses ni indicis d'haver percebut la meva presència. He arribat massa d'hora, ho reconec. Miro el rellotge i espero. M'espero una bona estona per si de cas ell s'ha descuidat alguna cosa i desfà el camí per tornar a l'apartament. Tinc temps encara. Un bon marge de temps fins que arribi l'hora habitual d'aparèixer jo. Per no despertar sospites entre el veïnat i haver de donar-li explicacions a ella. Ara no és bon moment per dir-li que fa un mes que m'han acomiadat de la feina... Tampoc no tinc tant de coratge. Tots els meus plans de futur s'esfondrarien. I, amb aquest esfondrament, també els d'ella, segurament. Decideixo prendre'm un cafè, ara que encara tinc gairebé una hora de coll. I les cabòries fugiran, potser... Perquè estic neguitós, com si fos la primera vegada que m'amago subreptíciament per no ser descobert.

    Pujo els graons que separen la porteria del replà de l'apartament, sense utilitzar l'ascensor. És més ràpid així i no es notarà tant que no he fet res en tot el sant dia, excepte esperar aquest moment. M'obre en escoltar les meves passes sorolloses (aquí li dono la raó, no sóc massa discret...). Duu el barnús mig lligat i la tovallola al cap. Percebo que no porta cap més peça de roba. Sort que era jo..., li dic amb un somriure disfressat. A aquestes hores només podies ser tu, em respon amb una rapidesa i una lògica aclaparadores. Entro al domicili i el neguit encara persisteix. Les meves dots d'actor no són massa generoses, i menys les de bona qualitat. Però, haver-la trobada tot just sortint de la dutxa, em permet oblidar-me de tot i pensar en abraonar-me immediatament al seu cos. Ha notat que la desitjo amb més delit que cap altre dia i no s'enretirarà, malgrat la sorpresa d'aquests fogots .

    Deixa que les meves mans s'endinsin pel barnús i engrapin els seus pits càlids. Els mugrons, amb el contacte de les meves mans fredes, es contrauen i s'endureixen de forma automàtica. I amb aquest ímpetu, remunto fins al temps d'adolescent i li xiuxiuejo que la desitjo, com si fos la primera cita, per si no li ha quedat prou clar. I no hi ha cap gana de menjar res que no siguin els nostres cossos. Avui tinc la sensació que el nostre temps és més exigu que mai, escadusser, minvant, i necessito arreplegar tot segon que pugui gaudir-la. La beso i l'acaricio com si la descobrís per primera vegada, la penetro i s'estremeix com si el meu cos li semblés estrany. No m'importa que em pertanyi menys del que hauria de ser ni que la pugui posseir un altre home, que ocupa més espai del seu cor. Ara, en aquest microcosmos de l'habitació només hi ha dos cossos nus que s'entortolliguen, encesos. En tensió fins que un orgasme salvatge i intens descarrega dins del seu sexe, barrejat amb la meva ejaculació.

    M'adormo sense adonar-me'n. Amb la placidesa i la tranquil·litat de no sentir-me envaït pels problemes i per les decisions que hauré de prendre tard o d'hora. Somniaré les meves paraules, bressolat pels seus pits nus, generosos. Mica en mica es desgranaran les frases que li he de dir en despertar. Potser sigui mentre em dutxo i ella s'aplica les cremes, o enmig de la cuina quan estiguem esmorzant en una esgarrapada, o quan m'hagi afaitat per estar presentable a la feina, que ja no tinc. Però això tampoc no li diré en despertar. Per no provocar-li llàstima ni misericòrdia. Només li exposaré les meves intencions de divorciar-me d'ella. Almenys amb la meva decisió un dels dos serà feliç. I segurament que sigui ella, en veure's lliure del seu marit i pugui citar-se amb el seu amant sense haver-ho de fer d'amagat. És pura intuïció, però...


    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: