Detall intervenció

Trèmula

Intervenció de: Vincent | 18-02-2010


Deixeu-me furgar dins la llum,
acaparar l'univers d'un instant
fer-ne sang acolorida en un llenç
que demana ser mirada aliena,
embruix fràgil que vull sacsejar

Entranyes que cremen cendres
bramen per fugir de la presó
limitada de les meves visions,
moro en la catarsi de cada emoció
que s'allunya trèmula, dins el quadre


Respostes

  • Evasió
    Declivi Decliví | 17/02/2010 a les 11:49

    Veig el buit, i s'apaga
    i em quedo cec i la meva ceguera
    es converteix en un no-res, que
    es desdimensiona
    en aquesta nova era
    que acaba de començar.

    Ara, llanço
    tots els meus fluïds contra
    la bombolla que m'envolta
    del nou esdevingut
    món.

    Ja no parlo,
    ja no escolto,
    ja no toco,
    ja no oloro,
    però un nou déu
    m'ha deixat en herència
    la visió.

    Sóc un ull.

    Els meus fluïds
    han acolorit
    la meva bombolla.

    Sóc un ull;
    que mira cap endintre.
  • De poble!
    rnbonet | 17/02/2010 a les 17:40

    Ni Pollock ni Harris. Ara,sí, calbet!
    I no és tampoc un text 'gloriós' el que presente a la paisana, però sí sentit: I un racó de cor que viu a un poblet d'un racó de món.
    I va la meua 'kontribusion'...paisana!

    L'estime, la creació. Sense déus ni miracles.
    I se m'entoixa com treure de la motxilla vols de milotxa arran la ponentada. És com narrar contalles assecant-se a la llar, al caliu de vora foc.
    No és fer un mur de castell, ni illes a l'andana, ni redimir silencis condemnats, ni edificar obra gens salubre, massificada. Ni obrir evangelis a la nit.
    Més bé, brisa suau rosegant roca; empelt de branca on naixerà una flor, verda canya feixuga que anirà creixent; ona del mar que a l'arena cau, petja a petja, suau.
    Cisell per esculpir idees, imatges, paraules, entre existència i vida, esvalotant-se com un riu eixit de mare escampa la presència escopint crits, figures, paisatges, anhels, desitjos, amors mustiats més enllà de l'atzucac del llindar de la memòria. Constatant com d'inútil és el temps que s'esmicola al cos i als dits, si no el gaudim amb fam.
    Pintar, és fer l'amor de matinada. Escriure, deixar anar els àngels i els dimonis. Crear, enlairar un vent de matinada, casolà, ferm, arrelat. De gent del poble.

    Au, xicona, salut i rebolica!



  • Trèmula
    Vincent | 18/02/2010 a les 09:28

    Deixeu-me furgar dins la llum,
    acaparar l'univers d'un instant
    fer-ne sang acolorida en un llenç
    que demana ser mirada aliena,
    embruix fràgil que vull sacsejar

    Entranyes que cremen cendres
    bramen per fugir de la presó
    limitada de les meves visions,
    moro en la catarsi de cada emoció
    que s'allunya trèmula, dins el quadre

    • Trèmula (Aquí)
      Vincent | 18/02/2010 a les 22:01

      Deixeu-me furgar dins la llum,
      acaparar l'univers d'un instant
      fer-ne sang acolorida en un llenç
      que demana ser mirada aliena,
      embruix fràgil que sacseja
      deliris socarrimats - cendres
      que bramen des d'un pinzell
      fugir de la presó d'un ésser
      limitat en una consciència finita -
      Morir en la catarsi d'una emoció,
      quan s'allunya trèmula vers un quadre.



  • Procés creatiu glandular
    Cirerot | 18/02/2010 a les 21:10

    Seria un fracàs caminar descalç sobre qualsevol desig engrescador. Primer cal estirar una sinòpsi elemental i creuar la ment de forma adequada. No m'arronso mai davant del zero embrionari i sóc propens a mastegar olis, guix, cera, paper, tinta, plàstic, fusta, cartró, metall o el que convingui. Per no caure en el somni histriònic faig un tast de monotonia amarga i llestos.
    Abans de vomitar textures m'he de posar en trànsit (Daltabaix Emocional Multicolor). És un procés involutiu post-innovador i lògicament desestructurat per molt rugós que sembli. Comença un ball frenètic i el desgavell resultant fa eclosionar els sentits de manera indisciplinada i experimental. La resta, ja ho sabeu, és aspirar i desfer ampolles.

  • Dic el blanc
    Xantalam | 19/02/2010 a les 01:05

    Dic el blanc,
    tots els colors ensems
    acoblats en un de sol,
    excelsa gamma acolorida
    sota la capa immòbil i vana.
    I blanca.
    El llençol revincla
    en la pell albina d'una carícia.
    I calla.
    Continua el llenç intacte en la ratlla
    verge, immaculada de l'aigua.
    Dic el blanc
    del dia i les hores,
    dic la llum que espero pacient
    quan torni a brotar en fulles dolces,
    em pugi la saba enfebrada,
    i la tinta croma vessi sobre la falda.







  • SEDUCCIÓ
    brins | 19/02/2010 a les 17:48

    SEDUCCIÓ

    Em sedueixes, llenç blanc,
    textura de vall nevada,
    quan anhelós desitges
    tacte del meu pinzell.
    Llisco càlida gamma
    per immaculada niviesa,
    estenc pigments sentits
    que em neixen a les venes
    i em davallen fins als dits.

    Despullat i impol.lut,
    tu m'aculls impacient,
    amb delit a la mirada,
    amb silenci que xiscla,
    et vesteixo de colors,
    taques de llum i d'ombra
    esdevenen el miracle
    que brolla de molt endins...
    Allà on el color és passió,
    allà on l'art, hi té niu...
    • SEDUCCIÓ (Aquest)
      brins | 22/02/2010 a les 12:35

      SEDUCCIÓ

      Em sedueixes, llenç blanc,
      textura de vall nevada,
      quan anhelós desitges
      tacte del meu pinzell.
      Llisco càlida gamma
      per immaculada niviesa,
      estenc pigments sentits
      que em davallen per venes
      i m'arriben fins als dits.

      Despullat i impol.lut,
      tu m'aculls impacient;
      amb delit a la mirada,
      amb silenci que xiscla,
      et vesteixo de colors,
      traços de llum i d'ombra
      esdevenen el miracle
      que neix de molt endins...
      allà on la passió és amor,
      allà on el color té niu...
  • Rèmora
    deòmises | 19/02/2010 a les 22:37

    en degotís
    els somnis

    i cavalquen la gota
    i el traç
    i la quietud
    de l'instant
    que ha llepat el llenç

    i sotjo
    la rèmora del temps
    el fons del pou
    la fragància
    de tot allò que és creat
    del no-res

    morir tal volta sigui respirar massa lentament...

    guardo la porta
    el sòcol dels espais per descobrir
    l'ampit d'allò que esdevé
    ignot malgrat ésser conegut
    i deixaré que el pany
    sigui furgat pels insectes
    de la fugida
    més enllà del món
    que ens envolta

    plany cromàtic
    constant llagrimeig
    pregonesa insondable
    i empresono la premissa
    de fremir en la frenesia
    d'un creador sense mides
    sense pautes
    ni feines endarrerides

    morir tal volta sigui restar en silenci massa estona...


    d.
  • TELOS
    franz appa | 21/02/2010 a les 11:33

    Fites mut el mur blanc fins a trobar-hi
    les arrels que cerquen la terra ferma.
    Sota la seva calma tensa tot s'agita
    i és un mar de formes magmàtiques.
    Puja l'espiral dansaire de vents ignots
    sota la tel·lúrica tela de la teva mirada.
    I no hi ha camins més que els que inventes
    amb el pinzell que ha resseguit les osques
    que el temps que no ha vingut va esculpir
    sobre el desert de la llum dipositada.
    Ara trobes aquesta clau en la mateixa porta
    i et vincles amb el canó de l'aigua densa.
    Arribes a l'exili interior que et guia
    amb un xiuxiueig lleu a cau d'orella.
    I taques i esquerdes i ensangones i escups
    matèria vessada des de l'entranya mateixa
    que t'ha estat revelada, arrels per sota.

  • L'Atzar
    F. Arnau | 21/02/2010 a les 17:59

    Deixes anar el pinzell a l'atzar,
    com un autòmat sostens el poal,
    sempre hi ha algun déu ben despert
    que et fa guiar el braç pel llenç en blanc.

    Vas barrejant els colors al dictat
    i la cadència és com el ritme
    d'una cançó que abans ja has cantat:
    La vella melodia de l'atzar.

    Les taques es converteixen en el traç,
    en un disseny creatiu i genial
    d'un artista diví i immortal.

    Com el déu que va fer el món en uns dies
    o en un procés de molts milions d'anys,
    un déu que té un nom, que és... l'Atzar!

    ***

    FRANCESC
    • L'Atzar (aquest és el que val)
      F. Arnau | 22/02/2010 a les 11:55

      Deixes anar el pinzell a l'atzar,
      com un autòmat sostens el poal,
      sempre hi ha algun déu ben despert
      que et fa guiar el braç pel llenç en blanc.

      Vas barrejant els colors al dictat
      i la cadència és com el ritme
      d'una cançó que abans ja has cantat:
      La vella melodia de l'atzar.

      Les taques es converteixen en el traç,
      en un disseny creatiu i genial
      d'un artista diví i immortal.

      Com el déu que va fer el món en uns dies,
      o en un procés constant de milions d'anys,
      un déu que té un nom, que és... l'Atzar!

      ***

      FRANCESC
  • Tela blanca
    bellissima | 23/02/2010 a les 12:07

    La teva pròpia imatge es dimensiona
    en el temps blanc, inert, de la tela,
    i vols apaivagar el buit que l'omple
    i tries pinzell i pintura negra.

    Després ve la boira del gris que acarona,
    i el raig ple de llum amb groc que enlluerna,
    i arriba el vermell, el blau, el to rosa,
    i la forma viva que el teu cor consterna.

    Tot traç és rodó, tota línia corba,
    tota dimensió, figura materna
    que embolcalla suau l'home que es conhorta
    invocant de nou una altra naixença.

    Naixement de l'art a la tela blanca
    ample com un mar, navegant en barca,
    que amb els teus pinzells i colors fas osca
    al temps que, en relleu, creix dins la teva obra.

  • Res és més clar
    josep fornells | 23/02/2010 a les 12:23

    El futur és buit,
    és una tela en blanc
    que s'ha de dibuixar,
    que s'ha d'omplir
    si és que es vol anar més enllà.
    I me'l miro amb ànsia i desig.
    Agafo tota la tinta
    d'allò que volia fer
    i encara no he fet,
    i esquitxo amb ràbia creativa
    la tela blanca del futur.
    I se m'obre un ventall lluminós
    de camins inesgotables.
    Ara ja puc continuar,
    ara ja tinc el futur aquí al davant
    i el puc tocar,
    el puc viure
    i acaronar.

    Negre sobre blanc,
    res és més clar.

  • No vaig pensar
    bufanúvols | 23/02/2010 a les 20:53

    No vaig pensar
    i ara és massa tard
    Per comptar els segons
    per parelles de tres o de set
    en passar el pont
    esperançadament i esbufegant,
    fins el rètol que diu "Barranc de Xiveli",
    amb el regust de la teua saliva,
    encara als meus braços,
    com segur que ho va fer un home,
    potser de l'Aragó o de la Provença,
    que viatjava en l'òmnibus que s'aturà
    aquí mateix,
    perquè plovia massa,
    un dia de l'any de la República,
    en tornar del jornal
    cap a Rasquera.

    Vull dir: ja no queda res.
    És cert,
    això és la veritat:
    l'espai en blanc.

    El silenci de la pluja
    sobre la carcassa de l'òmnibus,
    la mirada del conductor
    a la parabrisa
    de tots els colors de la plata.

    Un silenci solemne,
    una enyorança esquinçada
    o hipnòtica.


  • Instantània
    mjesus | 23/02/2010 a les 22:56

    A vegades cerco, en va, la forma
    en un desert blanc per travessar.
    Desfermo el gest en un galimaties
    dins un ordre establert:
    incerteses,
    angoixes,
    silencis
    a crits de colors.

    Cau la pintura i guarneix
    un instant, dins un espai buit.
    Reincideixo i es perfà la collita
    en un auster paisatge
    que esmicola imatges
    de velles herències.



Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: