Comentaris i Veredicte del repte 495: COMIATS

Disculpeu els comentaris que en absolut estan a l'alçada dels textos presentats. Són subjectius, per tant no en feu ni cas.

Comiat de Carme Cabús

Un relat molt ben estructurat que ens fa sentir la impotència d’una filla que se sent allunyada de la seva mare per part d’un familiar proper, un germà que no té escrúpols i actua per cobdícia alhora d’endur-se la mare a casa d’ell. L’autora transmet l’angoixa que l’aclapara en veure com va perdent la seva mare de mica en mica. Sent com es va allunyant d’ella a poc a poc i no pot fer res per evitar-ho. Malgrat tot no es rendeix i lluita, encara que s’intueix que la guerra està perduda.
Els diàlegs parlen per sí sols de la relació mare-filla. Una sensació de pèrdua envaeix tot el relat que en tot moment resulta molt versemblant i creïble. Després de llegir-lo resta una sensació de tristor immensa.
S’aprecia un gran domini dels recursos literaris, de lèxic, de tempo. I una sensibilitat a flor de pell que fa posar al lector en el lloc de la protagonista.
Un relat esplèndid d’un comiat allargat en el temps i que es produeix paulatinament sense el vist i plau de la filla que veu com perd a la seva mare per la influència negativa del seu germà.
Un plaer absolut llegir-te Carme.


Misericòrdia de deòmises

Un relat colpidor, sobretot per la lucidesa amb la que pensa el protagonista malgrat estar en una situació de derrota tant en l’àmbit familiar com en el laboral.
Fa més d’un mes que el van acomiadar de la feina i no li diu a la seva esposa. Surt de casa com si marxés a treballar i torna a l’hora habitual. Això li ha permès descobrir que la seva dona té un amant.
Rememora la seva relació des de l’adolescència, ell se l’estima molt encara. És un romàntic i el seu amor li fa fins i tot perdonar i justificar la infidelitat de la seva muller. M’agrada molt el to en que has escrit el text. Malgrat ser una tragèdia difícil de suportar, no hi ha ni un bri de dramatisme gratuït que faci compadir al protagonista. A mi m’ha fet pensar en que hi ha éssers que tenen una capacitat d’amor infinita, una capacitat que ho supera tot fins al punt del propi sacrifici. Ell es divorciarà perquè la seva dona pugui seguir veient el seu amant sense impediments. En el fons el protagonista té l’autoestima molt baixa, pel fet d’haver perdut la feina i de constatar que en l’àmbit sexual ha estat substituït per un altre home.Tot i que costa de creure o que pot semblar inversemblant, penso que hi ha casos on aquest auto sacrifici és produeix. Una de les grandeses del relat és que no jutja a l’esposa ni a l’amant per ser amants. Potser creu que la seva dona és mereix la felicitat que ell no li pot donar. Em sembla fascinant i romàntic. Les coses que hom escriu sempre haurien de ser així, allò que sovint no veiem a la realitat que ens envolta i que en aquest cas eleva el concepte de l’amor més enllà del que és mundà o banal. És aquest un comiat de sacrifici.
No he entès la frase final: “És pura intuïció, però...”, suposo que l’home no s’ha inventat res i la història és verídica.
Llegir-te sempre és aprofundir en la condició humana. Gràcies deòmises.


Espera d'Antonio S

Un text molt líric i ple de poesia en les metàfores en l’ambient que es recrea, en l’espera del comiat. Una dona s’acosta a les portes d’una escola. Tot fa pensar que anirà a recollir un infant com la resta de pares i mares que es congreguen davant de l’escola xerrant i mirant de trobar els seus fills a mida que van sortint. Però la dona a qui busca és a la dona gran que va acomiadant els nois i noies un a un. Quan la veu no pot evitar les llàgrimes. Espera a que tots els infants siguin fora i es planta davant la dona gran dient-li que mai es va acomiadar d’ella i anomenant-la “mare”.
S’obre un pou de dolor entre les dues, no sabem què va succeir, però s’intueix que la filla un dia va marxar sense dir adéu. Les ferides s’obren de les cicatrius tancades. El silenci s’apodera de la situació tensa. El silenci i la pluja que és com la segona protagonista del relat. El final és obert i es pot pensar que malgrat s’han mirat als ulls, mare i filla no han pogut superar l’abisme que les separava. La filla torna xopa a fer voltes a un arbre després d’haver-se atansat a la mare.
L’estil és delicat, poètic. Crea una atmosfera estranya i bella. També se surt de la realitat, doncs costa trobar persones a la vida real que sentin les sensacions i les emocions de la manera que les sent la protagonista. O més ben dit, que les expressin en la forma de pensament que ens mostra la filla penedida de marxar sense dir adéu. Per què torna? Necessita aquell comiat de la mare, encara que sigui tardà, malgrat la mare no li perdoni.
Un relat per rellegir i gaudir de tota la poesia i sensibilitat que desprèn. Gràcies Antonio S.


**********


I ara, la decisió per passar la torxa del repte 496 a un dels autors participants. Qualsevol dels tres seria un digníssim guanyador del repte.
Trio el relat Comiat de Carme Cabús com a guanyador d’aquest repte per la impressionant força del text, per la capacitat de fer-nos sentir que nosaltres som l’Aurora, per travessar l’emoció i anar directe al cor. Carme, has de proposar el repte 496. Felicitats a tots tres!

Us agraeixo molt la vostra participació en un repte que potser no era prou motivador.


Vincent