Trèmula (Aquí)

Veig el buit, i s'apaga
i em quedo cec i la meva ceguera
es converteix en un no-res, que
es desdimensiona
en aquesta nova era
que acaba de començar.

Ara, llanço
tots els meus fluïds contra
la bombolla que m'envolta
del nou esdevingut
món.

Ja no parlo,
ja no escolto,
ja no toco,
ja no oloro,
però un nou déu
m'ha deixat en herència
la visió.

Sóc un ull.

Els meus fluïds
han acolorit
la meva bombolla.

Sóc un ull;
que mira cap endintre.

Ni Pollock ni Harris. Ara,sí, calbet!
I no és tampoc un text 'gloriós' el que presente a la paisana, però sí sentit: I un racó de cor que viu a un poblet d'un racó de món.
I va la meua 'kontribusion'...paisana!

L'estime, la creació. Sense déus ni miracles.
I se m'entoixa com treure de la motxilla vols de milotxa arran la ponentada. És com narrar contalles assecant-se a la llar, al caliu de vora foc.
No és fer un mur de castell, ni illes a l'andana, ni redimir silencis condemnats, ni edificar obra gens salubre, massificada. Ni obrir evangelis a la nit.
Més bé, brisa suau rosegant roca; empelt de branca on naixerà una flor, verda canya feixuga que anirà creixent; ona del mar que a l'arena cau, petja a petja, suau.
Cisell per esculpir idees, imatges, paraules, entre existència i vida, esvalotant-se com un riu eixit de mare escampa la presència escopint crits, figures, paisatges, anhels, desitjos, amors mustiats més enllà de l'atzucac del llindar de la memòria. Constatant com d'inútil és el temps que s'esmicola al cos i als dits, si no el gaudim amb fam.
Pintar, és fer l'amor de matinada. Escriure, deixar anar els àngels i els dimonis. Crear, enlairar un vent de matinada, casolà, ferm, arrelat. De gent del poble.

Au, xicona, salut i rebolica!

Deixeu-me furgar dins la llum,
acaparar l'univers d'un instant
fer-ne sang acolorida en un llenç
que demana ser mirada aliena,
embruix fràgil que vull sacsejar

Entranyes que cremen cendres
bramen per fugir de la presó
limitada de les meves visions,
moro en la catarsi de cada emoció
que s'allunya trèmula, dins el quadre

Seria un fracàs caminar descalç sobre qualsevol desig engrescador. Primer cal estirar una sinòpsi elemental i creuar la ment de forma adequada. No m'arronso mai davant del zero embrionari i sóc propens a mastegar olis, guix, cera, paper, tinta, plàstic, fusta, cartró, metall o el que convingui. Per no caure en el somni histriònic faig un tast de monotonia amarga i llestos.
Abans de vomitar textures m'he de posar en trànsit (Daltabaix Emocional Multicolor). És un procés involutiu post-innovador i lògicament desestructurat per molt rugós que sembli. Comença un ball frenètic i el desgavell resultant fa eclosionar els sentits de manera indisciplinada i experimental. La resta, ja ho sabeu, és aspirar i desfer ampolles.

Dic el blanc,
tots els colors ensems
acoblats en un de sol,
excelsa gamma acolorida
sota la capa immòbil i vana.
I blanca.
El llençol revincla
en la pell albina d'una carícia.
I calla.
Continua el llenç intacte en la ratlla
verge, immaculada de l'aigua.
Dic el blanc
del dia i les hores,
dic la llum que espero pacient
quan torni a brotar en fulles dolces,
em pugi la saba enfebrada,
i la tinta croma vessi sobre la falda.

SEDUCCIÓ

Em sedueixes, llenç blanc,
textura de vall nevada,
quan anhelós desitges
tacte del meu pinzell.
Llisco càlida gamma
per immaculada niviesa,
estenc pigments sentits
que em neixen a les venes
i em davallen fins als dits.

Despullat i impol.lut,
tu m'aculls impacient,
amb delit a la mirada,
amb silenci que xiscla,
et vesteixo de colors,
taques de llum i d'ombra
esdevenen el miracle
que brolla de molt endins...
Allà on el color és passió,
allà on l'art, hi té niu...

en degotís
els somnis

i cavalquen la gota
i el traç
i la quietud
de l'instant
que ha llepat el llenç

i sotjo
la rèmora del temps
el fons del pou
la fragància
de tot allò que és creat
del no-res

morir tal volta sigui respirar massa lentament...

guardo la porta
el sòcol dels espais per descobrir
l'ampit d'allò que esdevé
ignot malgrat ésser conegut
i deixaré que el pany
sigui furgat pels insectes
de la fugida
més enllà del món
que ens envolta

plany cromàtic
constant llagrimeig
pregonesa insondable
i empresono la premissa
de fremir en la frenesia
d'un creador sense mides
sense pautes
ni feines endarrerides

morir tal volta sigui restar en silenci massa estona...


d.

Fites mut el mur blanc fins a trobar-hi
les arrels que cerquen la terra ferma.
Sota la seva calma tensa tot s'agita
i és un mar de formes magmàtiques.
Puja l'espiral dansaire de vents ignots
sota la tel·lúrica tela de la teva mirada.
I no hi ha camins més que els que inventes
amb el pinzell que ha resseguit les osques
que el temps que no ha vingut va esculpir
sobre el desert de la llum dipositada.
Ara trobes aquesta clau en la mateixa porta
i et vincles amb el canó de l'aigua densa.
Arribes a l'exili interior que et guia
amb un xiuxiueig lleu a cau d'orella.
I taques i esquerdes i ensangones i escups
matèria vessada des de l'entranya mateixa
que t'ha estat revelada, arrels per sota.

Deixes anar el pinzell a l'atzar,
com un autòmat sostens el poal,
sempre hi ha algun déu ben despert
que et fa guiar el braç pel llenç en blanc.

Vas barrejant els colors al dictat
i la cadència és com el ritme
d'una cançó que abans ja has cantat:
La vella melodia de l'atzar.

Les taques es converteixen en el traç,
en un disseny creatiu i genial
d'un artista diví i immortal.

Com el déu que va fer el món en uns dies
o en un procés de molts milions d'anys,
un déu que té un nom, que és... l'Atzar!

***

FRANCESC

La teva pròpia imatge es dimensiona
en el temps blanc, inert, de la tela,
i vols apaivagar el buit que l'omple
i tries pinzell i pintura negra.

Després ve la boira del gris que acarona,
i el raig ple de llum amb groc que enlluerna,
i arriba el vermell, el blau, el to rosa,
i la forma viva que el teu cor consterna.

Tot traç és rodó, tota línia corba,
tota dimensió, figura materna
que embolcalla suau l'home que es conhorta
invocant de nou una altra naixença.

Naixement de l'art a la tela blanca
ample com un mar, navegant en barca,
que amb els teus pinzells i colors fas osca
al temps que, en relleu, creix dins la teva obra.

El futur és buit,
és una tela en blanc
que s'ha de dibuixar,
que s'ha d'omplir
si és que es vol anar més enllà.
I me'l miro amb ànsia i desig.
Agafo tota la tinta
d'allò que volia fer
i encara no he fet,
i esquitxo amb ràbia creativa
la tela blanca del futur.
I se m'obre un ventall lluminós
de camins inesgotables.
Ara ja puc continuar,
ara ja tinc el futur aquí al davant
i el puc tocar,
el puc viure
i acaronar.

Negre sobre blanc,
res és més clar.

No vaig pensar
i ara és massa tard
Per comptar els segons
per parelles de tres o de set
en passar el pont
esperançadament i esbufegant,
fins el rètol que diu "Barranc de Xiveli",
amb el regust de la teua saliva,
encara als meus braços,
com segur que ho va fer un home,
potser de l'Aragó o de la Provença,
que viatjava en l'òmnibus que s'aturà
aquí mateix,
perquè plovia massa,
un dia de l'any de la República,
en tornar del jornal
cap a Rasquera.

Vull dir: ja no queda res.
És cert,
això és la veritat:
l'espai en blanc.

El silenci de la pluja
sobre la carcassa de l'òmnibus,
la mirada del conductor
a la parabrisa
de tots els colors de la plata.

Un silenci solemne,
una enyorança esquinçada
o hipnòtica.

A vegades cerco, en va, la forma
en un desert blanc per travessar.
Desfermo el gest en un galimaties
dins un ordre establert:
incerteses,
angoixes,
silencis
a crits de colors.

Cau la pintura i guarneix
un instant, dins un espai buit.
Reincideixo i es perfà la collita
en un auster paisatge
que esmicola imatges
de velles herències.