Del desig

Encara el corsecava aquell desig, gairebé animal, de pintar-la. La veia cada dia quan sortia de casa seva. Tenia l'expressió jovial sense rastres de patiment, els ulls ametllats i uns llavis que s'intuïen dolços, com de confitura. La pell de tan blanca, semblava transparent. Quan caminava o feia algun petit moviment, es produïa un efecte d'harmonia i bellesa, com en una peça de Bach, on res hi és sobrer.
La seva bellesa tan natural -sense sofisticació- el deixava anorreat davant del llenç, que seguia blanc i immaculat, doncs no havia pogut ni tan sols fer un petit esbós d'aquella dona que havia de pertànyer a l'eternitat. No sabia com abordar-la per fer-se conèixer i aconseguir que posés per a ell. Fins i tot la somniava a les nits mentre dormia, la veia caminant ferma i segura envers ell, amb un somriure de felicitat que mostrava una alegria interior innata. En el somni, li feia dos petons, l'agafava de les mans i l'estirava cap a l'aparador d'alguna botiga de roba o de sabates. Ell, la seguia embadalit sense articular cap mot. Quan es despertava se sentia abaltit, tot observant la realitat minsa de la cambra on dormia en solitud.

Un matí va baixar al forn a comprar l'esmorzar. La noia que li va donar la tanda el va trepitjar sense voler. Es va girar per disculpar-se. Era ella! la noia transparent i fràgil que es delia per pintar

-Oh, disculpi'm, li he fet mal?

-No, no, en absolut - va ser capaç d'embarbussar amb dificultat -

-Vaig atabalada, estudio Belles Arts i ja faig tard, li va dir mentre somreia i marxava d'una revolada.

Belles Arts, era possible? tot de cop se li va obrir el cel!



Vincent