Sessió de pintura - 2

He fet tot el que dius aquí i m'ha sortit un gurrugot que... vols dir que ho he de penjar a la paret?

Coma apoesia està bé, però com a manual d'instruccions més val que ho sostscontractem, eh?

Ei, més al que vagis a Santa Susanna perquè per anar a Calella, tu l'alemany com el portes?

Salut tio, i rebolica que fa fort tio.

I avisa quan vinguis que ens fotrem fins al cul tio.

Com li pots tenir TU, mania als verds?. Bé, podria ser culpa dels guardia civils...jejeje... En tot cas, t'he de dir que jo els odiava profundament fins fa poc, no em comprava mai res verd, i menys verd oliva, ecs!, sóc més de "pistatxo".

Les teves pintures són pluriempleades, xaval!, sempre fent versos a dojo!

petons i endavant, que l'art no té atur!

angie

:-)

d´aquell moment en què t´envolta la màgia del desig de pintar. El moment en què el teu entorn desapareix i tan sols els colors t´acompanyen, t´agombolen, et parlen...

A mi tampoc no m´agraden els verds, en cap de les tècniques més habituals, però no sé si són ells els que no m´agraden, o sóc jo qui no els agrado a ells, potser no els domino prou. En canvi els grisos amb lleugeres tonalitats blavoses o verdoses, són deliciosos i agraïts.

Rep una acolorida abraçada

Pilar

que t'omplen la ment
desitjant sortir
per viure en tela o paper.

Moltes gràcies pels comentaris.
M'agrada com evoques el moment de pintar i crear.
No soc d'Almenara, sinó d'Almenar, al Segrià.
Esn comentem
Què vol dir "rebolica"?

Has aconseguit amb els teus renglons curts realitzar una bona evocació del moment creatiu,
de la màgia del ritual que convoca la inspiració,
del procés previ a l'esclat,
detallat pas a pas.

Molta salut, amic meu, que la rebolica ja la poses tu a dojo quan convé,
Unaquimera

per un cantó em dius que aniries a la fageda d'en Jordà i per l'altre que tens mania als verds.
doncs si tens que venir a menjar-hi pastissos caldrà que t'afanyis ara que hi ha ocres i marrons.
I com es diu popularment salut i rebolica

Un seguit de sensacions perfectament viscudes gràcies a la teva emotiva manera de descriure'ns l'art i la joia de tenir uns pinzells a tocar dels dits, i de com ens passa per la ment el moment nadiu de la creació artística.
Felicitats.
Per cert, jo no havia llegit la paraula tal com està escrita, en l'últim vers, si no com tu la volies posar, curiós.

Una abraçada

Ferran

Evoques sensacions que em son conegudes. La màgia d'obrir un tub de color; de barallar-te amb aquella tonalitat vista i somniada, que costa de trobar a la paleta. La màgia de la creació, que es fa dificil d'expressar i que tu amb quatre versos has fet ben evident.
Salut.
Ramon

Dir que als dos darrers 'renglons curts' cal llegir

"comença el joc volgut
de cada dia".


Gràcies!

M'ha agradat molt, molt aquesta Sessió de pintura. És la primera poesia teva que llegeixo, però et seguiré. Dius coses que hem viscut, que hem pensat. I les dius tan bé!:

I els dits del record
pensen contorns. I fugen
cap l'espai en blanc
els de la mà. I s'amaguen.
I s'acosten de nou
i formen línies ací i allà
dibuixant la memòria.

No he copsat el significat del penúltim vers: "I comenta el joc volgut"

en veu alta, fent dels pensaments uns versos palpables per poder-los gaudir.
M'encanta veure el resultat final però l'entremig, el procés, les sensacions, l'ull de l'artista, les ordres que van directament al cervell per fer moure les mans, el pinzell...Ens fas estar més apropet de totes aquestes sensacions, les que fan omplir!
Una gran sessió company!

i recordo amb nostàlgia aquells tubs de pintura que algun tiet meu tenia i em deixava la paleta, sota la seva observació, per fer els meus quadros de nanu, però no estic fet per l'art jo.

El felicito, un molt bonic poema.

Pintar... escriure... escriure... pintar... Abstraccions! Convocar records, convocar paisatges, i tots els colors del món (els verds ja surten sols), és el millor joc per continuar essent qui som. M'ha agradat molt aquest escrit. Jo també pinto amb acrílics.
Una abraçada,

Una poesia amb la que m'hi he sentit identificada. Pintar és com escriure, però més difícil de que t'entenguin el que volies plasmar. És fantàstic quan aconsegueixes aquest estat on ja evadit de la realitat deixes sortir aquest altre món que tots tenim amagat i no tothom sap com arribar-hi. Perquè tens mania al verd?

Una abraçada artista

esperant per ser pintat, com el full en blanc espera per ser escrit. L'art necessita de la vida per existir.
Plasmar una mirada que recordem, un contorn veritable, una corba, el plec de la pell del coll quan es gira...
Molt ben plasmat en paraules.

V.

la teva poeta/pintor o pintor/poeta. Les dues s'autonodreixen amb tanta sincronia que et surt el que duus dins:art sublim.
Salut, company del sud. Des del Nord, amb tot el meu afecte.

Aquestes Sessions de pintura, amic Ramon, es veu que donen molt de si, almenys en el que pertoca als teus "renglons curts"...
La pintura deu d'ésser de colló de mico, que diem nosaltres per ací, i si no t'agrada el verd, vas ben encaminat, doncs, cada vegada abunda menys... Ara es duu molt més el gris (el color del portland), un color qu a mi personalment m'agrada molt (sobretot per vestir), doncs combina bé amb gairebé tots els colors.
No m'enrotlle més...
Una forta abraçada!
... I molta salut!
FRANCESC