Dietari de la catàstrofe.7: Territori hostil

sempre el fet de conèixer el patiment d'alguns sers humans, però molt especialment quan es tracta de canalla. En aquest cas, nens als que no se'ls hi ha permès gaudir de la infància i que sempre duran a l'ànima l'estigma de tot allò que van viure. Silencis tancats sota clau que en molts casos mai veuran la llum perquè el pes de la humiliació i el dolor són massa intensos com per oblidar-los. Del teu poema m'agrada especialment aquesta tendresa amb que l'has embolcallat, que sura amb força entre les imatges d'un succés tant terrible.
Una abraçada

Aquest patiment, gairebé mut, m'ha arribat des de les teves paraules, un altre cop.
El coneixia, ja que havia llegit diferents obres sobre el tema, des d'assaig fins a novel·la, alguna d'elles molt colpidora.
Però tot i que coneguis el succés, torna a fer mal quan t'hi enfrontes amb la manipulació, la ignomínia i l'abús, tot i la sobrietat amb què tu l'has tractat en la pàgina 7 / 3 del teu Dietari.

T'envio una abraçada per a que faci de pont sobre la distància,
Unaquimera

més ferotge te més bons sentiments que aquell que danya, física i psíquicament, a una criatura.
Una salutació.
Nonna_Carme

D'aquest m'agrada molt el títol. L'hostilitat no té so, és muda. Moltes preguntes entre els versos, sense cap resposta aparent. Bon joc entre la fotografia i les paraules.

Una abraçada!

angie

és per a aquests bojos sense ànima que fan mal a les criatures. És podran recuperar algun dia?
Molt ben escrit, franz, amb emoció continguda i una tendresa paternal.

aquest fet que ens relates, Franz, violacions de la carn i de l´ànima, mercaderia de mans perverses que no coneixen la dignitat.

M´ha commogut la tendresa amb què l´has escrit, especialment el primer i els dos últims versos. Un encert de paraules.

Gràcies pel teu comentari, company, com sempre, ha estat un veritable plaer saber que m´has llegit.

i em sembla interessant això que escrius.
Tens un error de tecleig on diu "odedients".
Sols et volia donar las gràcies pel teu comentari en un altre relat, tu ja saps quin. Veig que tens sensibilitat, i aqui hi ha mol divo presuntuós, però estem en democràcia com tu dius, i s'ha d'acceptar tot, dins dels limits de correcció i educació, cosa que intento seguir, i no vull dir que l'Aurora visqui d'aquesta pantomima d'autobombo i petoneig teletubie que tant abunda ultimament.
Em miraré això dels antiartistes, sembla interessant.

Deu i gràcies

massa vegades, no hi han paraules per descriure el que hom sent endins. Només es poden moure els llavis en un xiuxiueig i bellugar una mica el cap.
Quan el dolor és intens bastim una cuirassa, una barrera que no deixa ni entrar ni sortir res d'allò que fràgilment som.

M'agrada molt l'austeritat que has utilitzat per descriure tot un pou de sensacions en un text breu i ben escrit.

...molta cura amb els il·luminats, aquesta gent té tot el dret d'il·luminar-se interiorment si és això el que vol, però quan es posa en joc la dignitat humana no hem de tenir pietat ni amb els il·luminats que prohibeixen una unió entre dos homes, ni els que tapen la bellesa de la dona, ni els que les humilien, hem de ser durs, jo sé que no hi ha bons o dolents, però una cosa és la creència personal o la teoria i una altra molt diferent és atacar la dignitat humana.
Jo no sé si hi ha cap sistema polític millor que un altre, el que sí que sé és que hi ha cultures que no tracten amb un tracte d'igualdat a unes persones i a unes altres per motius que tots coneixem, ja et dic que no sóc un teòric de la ètica, és més pense que la ètica ha fracassat a la història, però cal tenir el mínim clar: La dignitat és intocable.
Has fet un poema una mica diferent als que estaves fent mestre, i m'ha agradat, vinga et deixe i m'en vaig a dormir que aquesta nit escrivint un poema no he pogut dormir, o millor, no podia dormir i he fet un poema, que espere serà publicat, ja veurem, vinga fins una altra i bon viatge per les lletres lletraferit.

Segurament, aquestes nenes i les persones que les ajuden hauran d'esperar molts anys a tenir les paraules i les llàgrimes que expressen les vexacions a què van estar sotmeses. Potser moltes d'elles tindran autèntics problemes per a reconéixer -i sentir- el valor d'una carícia feta simplement per tendresa, i també per a rebre-la amb una emoció que no s'assemble a la submissió, a la por, a la culpabilitat. Moltes se sentiran brutes per més que algú els explique que eren totalment innocents, i que són els adults des de la seua posició de poder els responsables d'aquests actes. Tu ho has expressat molt bé, franz. Al poema em remet, per tant.

Una abraçada,

Dolça

I es que encara no havia llegit cap Dietari de la catàstrofe i ara em tocara començar.

M'ha captivitat la intensitat dolorosa i explícita dels versos, molt adient pel tema tractat.

Desprès llegiré alguna cosa més.