Un diàleg olt ràpid per un desig de proximitat jo crec que molt honest.

Tinc la sebcacio d'haber-me despertat en una ciutat que no és laa meva,És normal o és que estic a la lluna de València?

Aquesta nit jo voldria dormir i no puc. Pensan en la familia, en les herències i l'home del temps... En definitiva pensant en reis i princeses.,

Aquesta nit jo voldria dormir i no puc. Pensan en la familia, en les herències i l'home del temps... En definitiva pensant en reis i princeses.,

Les princeses ens anem fent dia a dia i els caballers tambe. Tampoc habiem d'inventar gran cosa més.

No t´havia llegit mai. Tots i totes tenim alguna amiga russa.

A cops que les nits es fan massa llargues i els dies curts.

Et segueixo la poesia i T'ESTIMO.
Un petó.

M'he alegtat de tornar-te a llegir. I què serà que sempre anem a corre-cuita? Tinc
penent una carta amb tu! quest malaït sempre corrent...
Un relat bonic i distret. Petons.

M'agradat molt llegir-te i m'has fet somriure i somiar amb la meva realitat. Et seguiré llegint.

Jo també em vaig deixar seduïr pels llibres d'Enid Blyton als quinze anys. Un molt bonic relat que deixa llibertat a la teva filla per què escrigui el que vulgui... És el que les mares volem pels fills adolescents, que visquin la seva imaginació amb llibertat.
Petons.

He llegit el teu relat i m'alegro de que la protagonista se'n surti victoriosa de la seva malatia. Gràcies per comentar-me. Me'n adono de que som molts i moltes que lluitem contra les malaties mentals. En veritat l'ascriptura ès una bona eina per fer front...Et convido a que llegeixis l'altre relat meu "ESQUIZOFRÈNIA si et be de gust, a veure si t'agrada. Tinc escrit un altre, el (2), que encara no he possat en aquesta web ( a veure si ho faig ) on es descriu les vivències dins del'hospital psiquiàtric. Sens dubte el que més ajuda i més axeca l'autoestima és la familia...
Torno a donar-te les gràcies per comentar-me.
Un petó i una abraçada.

com més vas sumant anys més et tanques en els records, tant que quasibé no més els recorda dels èssers estiamts et fan aguantar... un bonic poema amb paraules molt ben escollides.

La Montse Aloy m'ha recomanat que et lligis.
Valia la pena, un poema com et diuen en un atre comentari refrecant, però la veritat és que si no hagués llegit l'explicació que fas tu mateixa del poema, no l'hagués pogut entendre.
Un petó.

La veritat és que em costa bastant fer comentaris i a cops també tornar-los...
Aquest relat teu és molt bonic, plé de sentiment i molt ben construït (com quasibé tots els teus relats).
La teva historia és d'una filla que viu engoixada per el record de la seva mare més enllà de la mort d'aquesta. És una angoixa injusta. Les dones som, ja ho sabem, animals racionals però animals al cap i a la fi exposades al pas del temps com tot en la natura. Que una mare engoixi a la seva filla en vida es pot comprendre, es com una barrega d'amor i d'egoisme, peò un cop la mare ha mort la filla l'ha de saber perdonar i està obligada a fer-ho.(Potser li costa més perquè no té fills?)
Pel que fa al meu relat (també d'una filla i una mare) em dius que no saps si envejar o compedir a aquesta mare, jo prefereixo que el lector o lectora del relat acabi envejant-la. Predir el futur avui en dia és molt fàcil, qualsevol ho pot fer, però tenir una filla que sàpiga riure, a cops també plorar junt amb la seva mare d'aquest futur que sens's presenta és una sort molt gran.
Petons.