VISIONANT EL FUTUR

La mare de la Iolanda preveia el futur. Sense adonar-se'n veia tot el que li havia de passar als seus fills. El seu futur no el veia, si de cas l'intuïa i tant bon punt l'intuïa l'oblidava. Però amb els seus fills era diferent, li preocupaven i se'ls estimava amb desfici. Per això, cada cop que li venia a la seva ment algun entrebanc als fills no sabia mossegar-se la llengua i el deia en veu alta. Sobretot li passava amb la Iolanda.
Així, per exemple, un dia que plovia fort, quan la Iolanda es preparava per anar a escola, la seva mare li va dir:
-Pren el paraigua, filla meva, però no evitaràs quedar-te xopa, sobretot dels peus: els tolls són inevitables.
I la Iolanda va agafar el paraigua i se'n va anar decidida cap a escola. Li va passar que, mentre estava asseguda esperant l'autobús, va veure la seva amiga que venia sense paraigua rebent tota la pluja, i la Iolanda, que és de cor tendre, va anar a buscar-la amb el paraigua a la mà i en baixar de la vorera es va posar dins un toll que li va mullar del tot els peus i les cames fins gairebé als genolls. L'amiga, que ho va veure, se'n reia per sota el nas.
-Volies protegir-me a mi de la pluja i la que ha quedat ben xopa has estat tu.
La Iolanda callava i amagava unes llàgrimes als ulls. Ja estava avisada, ja li havien dit que els tolls eren inevitables.
Va passar una altra vegada que havia d'anar d'excursió amb la classe. La mare li va dir que anés amb compte amb els entrepans que s'enduia, que li caurien per terra i no se'ls podria menjar.
La Iolanda se'n va anar tranquil·lament perquè havia decidit no escoltar més a la mare i quan va ser l'hora de dinar se'ls va atansar un gos que els bordava i grunyia.
De l'ensurt, a la Iolanda li van caure els entrepans de les mans i al gos li va faltar temps per menjar-se'ls. La Iolanda es va quedar sense dinar. La mare, com que ja sabia el que havia de passar, li tenia preparat a casa un sopar d'allò més bo. La Iolanda, quan va ser a casa, va explicar amb resignació:
-Mare, m'ho he passat d'allò més bé, però tal com tu m'havies dit m'he quedat sense dinar.
De tant endevinar-li les coses, la mare i la Iolanda es quedaven sense conversa. La mare, gairebé abans que la Iolanda digués res, ja sabia el que li havia de dir, i la Iolanda, clar, ni s'atrevia a parlar, i la veritat, amb prou feines s'atrevia a preguntar.
Però la mare no callava mai. De bon matí ja explicava el que havia de passar durant el dia, ho explicava fil per randa i com que era, ja ho hem dit, mig visionària, ho encertava tot.
Si la mare hagués estat més llesta i més espavilada segurament s'hagués pogut guanyar la vida amb aquest do que li donava la natura, però a aquella senyora només li preocupaven els seus fills i només tenia ulls per ells.
Així va passar que quan la Iolanda va fer divuit anys, de matinada i sense dir res a ningú, va fer les maletes i va marxar de casa dels pares. Va ser un dia trist i de nervis.
El pare va trucar a totes les amigues de la Iolanda per si en sabien res, i cap no en sabia res. Volia trucar a la policia però tampoc hi havia cas perquè ja havia complert la majoria d'edat.
Al pare se li va quedar el cor encongit i naturalment culpava de tot al mal costum de la mare de predir el futur.
La mare callava i escoltava els crits del seu marit en un racó. La mare no plorava perquè ja sabia el que havia de passar; enmig de tants nervis era la que estava més tranquil·la.
-Mira, marit meu. No cal cridar ningú ni avisar ningú, això havia de passar perquè la vida és així i la Iolanda és una dona, m'entens?
El pare somicava i no entenia res. No li va retornar la calma fins que la filla va trucar només per dir que estava bé i que no patissin per ella.
Tots patien per ella i la mare, encara que la Iolanda no fos a casa cada matí al mirar-se al mirall per pentinar-se, veia el que li passaria aquell dia . No volia fer-ho però tampoc ho podia evitar . Quan li preveia un dia feliç somreia satisfeta i ella també se'n sentia ; si per contra li veia un dia una mica complicat - perquè de dies n'hi ha sempre de tots colors - perdia la gana i s'enfadava per qualsevol cosa.
I així, encara que la filla fos lluny de casa i sense saber ben bé com, la mare sentia que la tenia sempre a prop. Encara que fos una dona feta i dreta la mare la sentia com la nena que havia estat sempre al seu costat.
A aquells pares que la filla havia fugit de casa els quedava el fill, però tant bon punt el fill es va fer gran la mare va deixar d'endevinar-li el futur. I al marit no li havia pogut endevinat mai. Per això aquella mare es va anar quedant sola només amb el pensament de que les nenes, per més lluny que se'n vagin, mai marxen de casa del tot.
Ara la filla truca a la mare sovint i riuen juntes de veure com les prediccions es van complint i juntes es van donant bons auguris.