VISIONANT EL FUTUR

Un relat de: meral

La mare de la Iolanda preveia el futur. Sense adonar-se'n veia tot el que li havia de passar als seus fills. El seu futur no el veia, si de cas l'intuïa i tant bon punt l'intuïa l'oblidava. Però amb els seus fills era diferent, li preocupaven i se'ls estimava amb desfici. Per això, cada cop que li venia a la seva ment algun entrebanc als fills no sabia mossegar-se la llengua i el deia en veu alta. Sobretot li passava amb la Iolanda.
Així, per exemple, un dia que plovia fort, quan la Iolanda es preparava per anar a escola, la seva mare li va dir:
-Pren el paraigua, filla meva, però no evitaràs quedar-te xopa, sobretot dels peus: els tolls són inevitables.
I la Iolanda va agafar el paraigua i se'n va anar decidida cap a escola. Li va passar que, mentre estava asseguda esperant l'autobús, va veure la seva amiga que venia sense paraigua rebent tota la pluja, i la Iolanda, que és de cor tendre, va anar a buscar-la amb el paraigua a la mà i en baixar de la vorera es va posar dins un toll que li va mullar del tot els peus i les cames fins gairebé als genolls. L'amiga, que ho va veure, se'n reia per sota el nas.
-Volies protegir-me a mi de la pluja i la que ha quedat ben xopa has estat tu.
La Iolanda callava i amagava unes llàgrimes als ulls. Ja estava avisada, ja li havien dit que els tolls eren inevitables.
Va passar una altra vegada que havia d'anar d'excursió amb la classe. La mare li va dir que anés amb compte amb els entrepans que s'enduia, que li caurien per terra i no se'ls podria menjar.
La Iolanda se'n va anar tranquil·lament perquè havia decidit no escoltar més a la mare i quan va ser l'hora de dinar se'ls va atansar un gos que els bordava i grunyia.
De l'ensurt, a la Iolanda li van caure els entrepans de les mans i al gos li va faltar temps per menjar-se'ls. La Iolanda es va quedar sense dinar. La mare, com que ja sabia el que havia de passar, li tenia preparat a casa un sopar d'allò més bo. La Iolanda, quan va ser a casa, va explicar amb resignació:
-Mare, m'ho he passat d'allò més bé, però tal com tu m'havies dit m'he quedat sense dinar.
De tant endevinar-li les coses, la mare i la Iolanda es quedaven sense conversa. La mare, gairebé abans que la Iolanda digués res, ja sabia el que li havia de dir, i la Iolanda, clar, ni s'atrevia a parlar, i la veritat, amb prou feines s'atrevia a preguntar.
Però la mare no callava mai. De bon matí ja explicava el que havia de passar durant el dia, ho explicava fil per randa i com que era, ja ho hem dit, mig visionària, ho encertava tot.
Si la mare hagués estat més llesta i més espavilada segurament s'hagués pogut guanyar la vida amb aquest do que li donava la natura, però a aquella senyora només li preocupaven els seus fills i només tenia ulls per ells.
Així va passar que quan la Iolanda va fer divuit anys, de matinada i sense dir res a ningú, va fer les maletes i va marxar de casa dels pares. Va ser un dia trist i de nervis.
El pare va trucar a totes les amigues de la Iolanda per si en sabien res, i cap no en sabia res. Volia trucar a la policia però tampoc hi havia cas perquè ja havia complert la majoria d'edat.
Al pare se li va quedar el cor encongit i naturalment culpava de tot al mal costum de la mare de predir el futur.
La mare callava i escoltava els crits del seu marit en un racó. La mare no plorava perquè ja sabia el que havia de passar; enmig de tants nervis era la que estava més tranquil·la.
-Mira, marit meu. No cal cridar ningú ni avisar ningú, això havia de passar perquè la vida és així i la Iolanda és una dona, m'entens?
El pare somicava i no entenia res. No li va retornar la calma fins que la filla va trucar només per dir que estava bé i que no patissin per ella.
Tots patien per ella i la mare, encara que la Iolanda no fos a casa cada matí al mirar-se al mirall per pentinar-se, veia el que li passaria aquell dia . No volia fer-ho però tampoc ho podia evitar . Quan li preveia un dia feliç somreia satisfeta i ella també se'n sentia ; si per contra li veia un dia una mica complicat - perquè de dies n'hi ha sempre de tots colors - perdia la gana i s'enfadava per qualsevol cosa.
I així, encara que la filla fos lluny de casa i sense saber ben bé com, la mare sentia que la tenia sempre a prop. Encara que fos una dona feta i dreta la mare la sentia com la nena que havia estat sempre al seu costat.
A aquells pares que la filla havia fugit de casa els quedava el fill, però tant bon punt el fill es va fer gran la mare va deixar d'endevinar-li el futur. I al marit no li havia pogut endevinat mai. Per això aquella mare es va anar quedant sola només amb el pensament de que les nenes, per més lluny que se'n vagin, mai marxen de casa del tot.
Ara la filla truca a la mare sovint i riuen juntes de veure com les prediccions es van complint i juntes es van donant bons auguris.

Comentaris

  • Curiós relat[Ofensiu]
    Unaquimera | 16-09-2009

    Què curiós aquest relat teu que he llegit avui!
    Una dona, mare i visionaria... no sé si envidiar-la o compadir-la!

    Un cop acabat l'estiu i tancat el parèntesi de les vacances i la desconnexió obligada, he tornat a passejar per RC i passo pel teu espai, on trobo aquest text personalíssim i fantàstic, que fa somriure i entristeix alhora: com la vida mateixa, de fet, oi?
    T'he redescobert mercès al comentari que vas deixar sota el meu primer relat i que t'agraeixo molt per diverses raons; ja que dius que et va agradar, m'atreveixo a oferir-te un altre que també parla de mares i filles: es tracta de NINA DE NEU i per anar-hi tan sols has de clicar damunt les paraules en color. Espero que si ho llegeixis, t'agradi!

    Jo no endevino les coses, però sé del cert que rebre nous comentaris teus en el futur seria una alegria... Jo tornaré a passar per aquí, segur, per conèixer millor la teva producció.

    I ara t'envio una abraçada
    Unaquimera

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de meral

meral

96 Relats

151 Comentaris

96139 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
El meu nom oficial és Marta Capdevila Peydro, m’he posta Meral perquè em vaig casar a Turquia i la meva filla va néixer a Estambul i en llengua turca vol dir isard i s’assembla una mica a Marta. El meu fill va néixer a Guimerà, el meu poble estimat: « Qui perd els orígens perd la identitat ».
.
Escric relats a la revista Nova Tàrrega, tinc publcat un llibre de relats en paper de títol "Les dones dels anells" que ha tingut molt bona acullida. Ara fa temps que no entrava en aquesta web per problemes técnics, però prometo tornar-ho a fer. Tinc dos llibre acabats, un de poemes en català i una novel·la en castellà pendents de publicació en paper i un altre en periode d'escritura. Tinc un llibre publicat a la internet en castellà de títol "Tres meses en mas Montornés".
La foto del meu perfil és vella, ara estic més guapa.