EL CAMÍ DE L'OBLIT

Un relat de: aurora marco arbonés

VELLESA

El jaç li desa el cos, romancer, fatigat
pel cansament de viure que s'arrapa a la gola
i baixa per l'estómac com un mal glop de vi.

La pell broda fistons, ullets i punt d'abella,
li tatua sacsons teixits de gravidesa,
reblaneix els turons i les valls li rebleix.

Entossudits, els ossos, es neguen a fer via.
Com un enginy sense oli, gemeguen i grinyolen
i en l'espinada cruixen les vèrtebres punxents.

El pobre cor fa gràfics de línies capricioses
en paper inesgotable de blanc quadriculat:
s'esvera, corre, bota o el pas endarrereix.

Per la mar de sang suren embarcacions pirates,
que bloquegen badies amb estendards de mort,
i de les roges ones maregen el vaivé.

La ment ja no bruixola el nord de tot camí,
es perd per laberints sense fil d'Ariadna
i va deixant un rastre inconnex, desjunyit.

Perdut, desorientat, el cervell no la guia,
es sobta que en les mans s'instal·li la buidor
d'una vida que fou viscuda dia a dia.
Només la veu recorda i la figura impresa
d'aquell que ella estimava i no va ser mai seu.
"Però allà dalt m'espera", em diu amb ulls velats,
"i m'allarga la mà per a que vagi amb ell".
I cada dia viu en el limbe on es troben
aquells que no són vius ni tampoc són morts,
fins que també el retrat del seu amant s'esborri .





Comentaris

  • molt bonic i tendre poema[Ofensiu]
    joandemataro | 15-02-2011 | Valoració: 10

    gràcies aurora pel teu contacte tan amable i pels teus poemes
    una abraçada
    joan

  • Dura etapa del trajecte[Ofensiu]
    Unaquimera | 16-01-2010 | Valoració: 10

    Efectivament, poetessa!
    Tal com el teu poema reflecteix a la perfecció, la malaltia de la desmemòria té una crueltat implacable.
    Afegida a les característiques pròpies de la vellesa, amb la davallada física que el procés de l'envelliment comporta i la sensació cada cop més notòria d'anar consumint la darrera etapa de la vida, és una destral afilada que colpeja i segrega parts importantíssimes, m'atreveixo a dir vitals, de qui la pateix: els records.

    Un poema que esborrona, emociona, entendreix, trasbalsa... un bon poema, Aurora!

    T'envio una abraçada molt emotiva,
    Unaquimera

  • Entre la vida i la mort[Ofensiu]
    franz appa | 14-01-2010

    Si la mort és el gran oblit -cosa que hi ha qui no creu, és clar-, la malaltia que ens la va apropant és un pas cap a la mort en vida. El buidat dels records és un despersonalitzar-nos, un anar deixant el que hem estat, sense -i això és ben cruel- la perspectiva d'una nova adquisició de més records.
    Diuen que hi ha qui ven ja esborradors selectius de memòries per desfer-se de les que són ingrates o tràgiques. A mi em sembla que això és una barbaritat, perquè la memòria sempre té dues cares, i van unides. Valorar-la contínuament és la nostra gran tasca, i per fer-ho hem de partir dels contrastos i les oposicions.
    Admirablement descrit, aquest procés. I molt ben rematat amb el fil final que abocarà el darrer record tenaçment retingut també a l'inconegut territori que comença n acaba la capacitat de retenir el que s'ha viscut. Res no mora del tot fins que no s'ha oblidat, com diu una cançó i han dit molts.
    Salutacions,
    franz

  • Molt ben aconseguit.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 24-12-2009 | Valoració: 9

    Ja ho va dir el gran Cesar: "res és etern, tot té un final".

    El teu relat és molt bo, i sap expressar bé la melancolia que té la gent de certa edat. El futur un dia o altre s'encongeix. Alguns fanals saps que no es tornaran a encendre...

    Malgrat tot, és molt bo que hi hagi gent com tu, Aurora, que sàpiguen plasmar-ho en bona literatura. En aquest sentit, en Lluís Figuerola, parent meu, també domina bé aquest tipus de relats.

    Ànims i a per totes, Aurora. A reveure!!

  • Com sempre, tot el que toques escrivint[Ofensiu]
    Romy Ros | 21-12-2009 | Valoració: 10

    dona en el clau i ens fa reflexionar. Has fet una bell poema d'una cruel malaltia que destrueix a qui la pateix i que fa patir als que estimen el malalt.
    Per a tu la meva enhorabona i el meus millors desitjos per que passis molt bon Nadal i un feliç 2010!

  • Gràcies[Ofensiu]
    Queca | 20-12-2009

    Pel teu comentari i els teus bons desitjos. I Gràcies també per aquest relat. Treballo amb gent que passa exactament per això que tu tan bé descrius, i he de dir-te que m'has emocionat, sincerament.
    M'agradaria poder desitjar una cosa, tenir el talent que tens. Escrius poesia.

    Espero de veres que passis unes festes màgiques i plenes de bons moments.

    Feliç 2010.

  • Pas a pas, [Ofensiu]
    J.Lluís Cusidó i Ciuraneta | 11-12-2009 | Valoració: 10

    i amb lletra ferma has anat sumant tendres frases, dures estrofes, formidables versos amb escollits mots descriptius que han aconseguit transportar-me o millor integrar-me en l'escena
    Salutacions afectuoses,

    Lluís Cusidó

  • Certament[Ofensiu]
    meral | 08-12-2009 | Valoració: 10

    com més vas sumant anys més et tanques en els records, tant que quasibé no més els recorda dels èssers estiamts et fan aguantar... un bonic poema amb paraules molt ben escollides.

  • Però allà dalt m'espera...[Ofensiu]
    Núria Niubó | 08-12-2009 | Valoració: 10


    Per a mi, tot el poema queda dins aquesta meravellosa frase, "Però allà dalt m'espera..."
    Ens descrius amb una detallada tendresa el pas del temps. Una descripció tant acurada només es pot aconseguir sabent escoltar, mirar i tenir cura amb molt d'amor de la persona estimada que envelleix al teu costat.
    En els darrers versos ens mostres l'espurna d'aquella il·lusió que perdura encara, per damunt la malaltia cruel que els pren en vida la vida.
    Dibuixa-li el retrat del seu amant, per quan només li quedi la mirada, que tu sabràs guiar, explicant-li mil i una vegada la seva història d'amor.
    Estimada Aurora, m'emociona l'Amor que desborda el teu poema.

    Una llarga i càlida abraçada,
    Núria


  • Preciós..[Ofensiu]
    Lechatnoir.. | 04-12-2009 | Valoració: 10

    La meva avia té Alzheimer i visc aquesta malaltia en les pròpies carns. Veure com s'enmiralla i odia el seu reflexe, com sinsulta i es trenca per dins, com odia a aquesta persona que la segueix a tot arreu, i no sap ni sabrà mai, que tansols és la seva silueta...

    S'apaga el món quan ella em mira amb ulls de desconeguda...

    Gràcies pel poema.

    Nat.

  • Benvolguda professora: [Ofensiu]
    josep casanovas olmos | 03-12-2009 | Valoració: 10


    Quina manera més elegant de descriure una malaltia tan cruel. Em falten les paraules precises per a comentar el teu poema perquè no em sento capacitat per a fer una crítica madura. No obstant, et diré que ha agradat molt i que hi ha en tu una evolució constant en els teus texts cap a lo sublim. Enhorabona! Gràcies per compartir-lo.

  • Lamentablement...[Ofensiu]
    onatge | 30-11-2009 | Valoració: 10

    Lamentablement la vellesa amb be baixa comporta moltes vegades malalties com aquesta que no són precisament una flor, més aviat queden presoners del mal.

    Una abraçada, ara que puc...
    onatge

  • No et prodigues gaire[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 28-11-2009

    darrerement, però caram quan ho fas! No et dedicaré floretes,tan sols et diré que, aquest poema, voldria haver-lo escrit jo.
    Què trist que el Doctor Alzheimer t'assenya-li amb el dit. Diuen que el malat no pateix. Això estâ destinat als éssers que l'estimen.
    Un petonàs, Aurora!
    Nonna

Valoració mitja: 9.9

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de aurora marco arbonés

aurora marco arbonés

215 Relats

1946 Comentaris

233191 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Diuen que tinc sentit de l'humor. No cal que m'ho diguin, ho sé. I no és pas una qüestió de genètica, ans al contrari, ja de bon principi vaig mamar l'unamunià sentiment tràgic de la vida. Però vaig desenvolupar el sentit de l'humor com a mecanisme de defensa. És el meu as guardat dins de la màniga. He passat la major part de la meva vida en les aules bregant amb adolescents, i no he pogut practicar massa aquesta qualitat, tot i que n'he practicat d'altres, tant o més importants.
Un mal dia vaig caure a l'infern i m'hi vaig passar una temporadeta però no em va agradar gens ni mica i no penso tornar-hi ni de visita.
Les meves millors amigues són les paraules, elles i jo ens ho passem força bé, riem, deixem caure unes llagrimetes si cal i ens sentim agermanades per un interès comú: explicar històries, en prosa o en vers.