SANT JOAN LES FONTS

Sensacions d'una santjoanenca. El poble que m'acull.


A qui hauré de rendir comtes de sentir-me cristiana a Sant Joan Les Fonts si no és a la meva pròpia consciència? Tal i com les haurà de sentir el musulmà de sentir-se musulmà en terra estranya o el no creient de sentir-se ateo en qualsevol terra.
I dic això no per casualitat si no per què m'agrada especialment el camí per anar a l'església del poble, el pont que creua el riu i la pujada fins a la porta principal.
Tant me fa que el rellotge vagi uns quants minuts a tresat perquè mossèn és puntual tal i com ho son les campanades i tant me fa que dins l'església hi faci fred perquè es respira humanitat despullada de qualsevol vanitat.
M'agradarien les vidrieres als costats, preferiria veure com hi entra la llum del sol jugant amb l'antiguitat d'un lloc tan solemne, i com que aquestes vidrieres no hi són em recreo amb la visió del rosetó de la façana principal tot admirant-lo amb humilitat que l'indret imposa. Un rosetó, segons amb els ulls que es miri en forma de mandala tàntric budista per inspirar pau i concentració mental i espiritual.
Què puc dir si no gràcies a l'indret que m'acull aquest diumenge?
I en sortir de missa sentiré el sol de cara il·luminant plenament el temple.
Sortiré poder més carregada de culpa que abans d'entrar-hi per haver sabut entendre i tenir l'oportunitat de somiar l'indret en soledat i carregant-me de l'optimisme que la saviesa de la fraternitat ens pot donar.
I després que el meu cos haurà rebut els raigs de sol de migdia que em pertoquen aniré a passejar fins l'escola de Sant Joan i com que tinc anys sobre l'esquena mentre miro el pati de l'escola recordaré l'escola catalanista en temps de dictadura a L'Hospitalet on vaig ser escolar i aquell pati repetit on a torns jugàvem a cavall fort i a gomes i amb guix dibuixàvem una xarranca a terra per fer saltirons a peu coix tot fent rodar una pedra i abans d'entrar a classe fèiem cua a la fonteta sabent que fins després de tres hores ens quedaríem enclaustrats a les aules escoltant als mestres i estudiant o fent veure que ho fèiem.
Per acabar el diumenge m'allitaré intentant somiar que vaig a la lluna, aquesta lluna que veig cada nit des del pati de casa aquí a Sant Joan Les Fonts i vetlla els meus somnis sabent que no sortiré del poble i pel matí em desvetllaré igualment a Sant Joan i saludaré als veïns i les veïnes tant conscient com he estat sempre de que els que ens sentim de la terra, homes i dones, portem sobre els nostres caps sense voler la màgia dels poetes i les poetesses i sortiré al carrer, ja en dilluns buscant qualsevol font on abeurar-me i així saludar un nou dia.
Descansaré a la nit volen somiar els àngels acompanyada per la remor suau de la casacada artificial de la plaça de Sant Jordi volen buscar una nova cançó en el meu cap, un vell i bell record que em doni força per recomençar un dilluns i anar a mercat a Olot, una bonica cançó més enllà de les fonts i els seus sorrols tranquils per explicar-li a la meva neta i als nens i nenes que juguen a aprendre coses noves mentre els que ens anem fent grans intentem oblidar tot jugant a cartes o simulant que estem bé i saludables.
Ja sé quina cançó em cantaré i li cantaré a la meva neta nascuda a Sant Joan aquesta nit: “Me quiero asegurar que mi sombrero está bien roto y que pueden entrar los rayos de sol en mi cabeza”.
El dilluns sortirà el sol des de ixent i deixarà de ser diumenge i ens alegrarem suaument com suau és el soroll de l'aigua de les fonts i ens oblidarem de ressar i saludarem al sol rialler que ens desperta desitjant una miqueta de pluja, no massa, una miqueta perquè l'aigua mai sobra i sempre pot ser benvinguda.
I si m'equivoco tornaré a rectificar com fem tots els mortals.

Marta Capdevila Peydro
Veïna de Sant Joan les Fonts des de l'1 de gener de 2014.