PRESONERA

LA PRESONERA


Quan va obrir els ulls es va trobar presonera. El primer impuls fou el de fer un crit. Va ser un xiscle llarg i profund, com el d'un gos prop de la mort. Li va començar al ventre, va anar pujant pels pulmons, la tràquea, la gola, per un instant li va inflar les galtes i va acabar per sortir amb un esclat vibrant, amb un timbre agut i esfereïdor. El so va omplir tota la cambra. Esparverat buscant una sortida, anava xocant d'una paret a un altre.
L'estança on es trobava era polida, regularment quadrada i amb les parets llises i blanques. Era totalment buida, sense cap obertura a l'exterior, però plena de claror i ni en un sol bri de pols en l'aire.
El que va ser un xiscle, es va anar convertint en ressò finíssim, retornant en el cos d'on feia un moment havia sortit.
Va tancar els ulls i es va endur les mans al rostre. Unes ragueres de llàgrimes li baixaven per dessota de cada mà. De genolls al terra i amb un lleu vinclament del cos va plorar molta estona. No feia més soroll que el d'un murmuri opac i amarg. Si hi hagués hagut algun ull observant aquell moment hagués dit que resava.
Fins feia poca estona la presonera era l'Elena Piqué, de cinquanta anys d'edat. Treballava ocasionalment en un taller de confecció de feia més d'un any i mig. Va començar per omplir el temps lliure que l'emancipació de la prole li havia deixat, i van acabar el seu marit i ella, per què naturalment era casada, dependents d'aquells diners.
-Què potser estic sola aquí? - A les parets va tornar a ressonar la veu... "estic sola aquí?... Va rebre la seva oïda.
- Què significa això? Què m'heu fet? ... això... m'heu fet... - Van contestar les parets,
Se li va encendre el rostre : Del natural pàl·lid es convertí en vermell de ràbia. Va concentrar la força en els punys i va escometre contra les parets de color blanc esmorteït amb les mans tancades; i amb el cap; i amb el genolls.
-Vull sortir d'aquí! Traieu-me d'aquí! És que ningú em sent!
I efectivament ningú la sentia.
Va caure altre cop de genolls a terra i altre cop va cloure els punys, però ja no plorava. Li sagnaven les mans i tenia tot el cos adolorit i ple de blaus.
Va mirar les parets amb ulls reptadors. Amb les mans obertes acariciava el mur alt i net. Volia comprendre'ls i, a poc a poc es va enfonsar en un són profund. I va somiar.
Estava banyant-se en un mar càlid i salat, sota un clar de lluna. La nuesa del seu cos la sorprenia. Va jeure sobre la sorra de la platja i amb la dolçor que sols les dones saben tenir, va anar resseguint-se els dits dels peus, les plantes, els turmells... Ambdues mans es premien amb força, com si s'estimessin en reconeixer's llunyanes i inseparables.
Així va anar coneixent el seu cos com a cosa nova, fins que la lluna es va quedar pàl·lida, mentre de l'horitzó emergia el disc soberbi del sol per descobrir-li, impúdic, la seva nuesa. La marea va pujar fins a banyar-la del tot. I era feliç de trobar-se sola en la bellesa del instant.
Quan va despertar, seguia en la mateixa presó ara ja coneguda. És va alçar i va comprendre que de res li servia cridar.
Poc a poc va buidar sobre el sòl el contingut de la bossa de mà; un mocador vermell; un tallaungles; un llapis d'ulls; un pintallavis; una llibreta petita; un bolígraf; un ganxet; una pinta; un mirallet; l'agenda; el plànol d'autobusos; una xocolata; una llima d'ungles; una ampolla de perfum; un triplet; el portamonedes; una capçada d'ombra d'ulls combinació de blau i violeta; un altre de coloret per les galtes.
Va quedar tot el terra ple de coses, com una parada de mercat en espera d'un ocasional comprador.
Tenia gana. El rellotge de polsera era aturat, marcava les cinc.
-Merda! Quanta estona deu fer que estic aquí? Molta! Segurament aviat vindran a buscar-me.
Aquest nou pensament la va fer riure amb desesper. Asseguda en un angle de l'habitació, després de menjar-se la xocolata, es va embellir el rostre amb el maquillatge. El reflex dels seus ulls en el mirall li delataven que estava al límit de la bogeria. Feia temps que no es trobava tan bonica com aquell dia, en veritat es va agradar.
-És cert que ja no sóc jove. - Parlava a les parets caminant pausadament al voltant de la cambra. - No puc pretendre tenir el semblant dels vint anys i tot i amb això sóc bonica. Què m'importa que ja ningú m'ho digui? D'altre banda aquí no hi ha ningú per dir-m'ho. No sóc prou dona jo, per dir-m'ho?
Anava a besar la seva imatge al mirall quan la va assaltar un nou rapte de còlera. Va llençar el mirall amb ràbia contra la paret, el qual després d'un dring lleu, va caure esmicolat a terra.
-No ho hauria d'haver fet això. No condueix a res trencar el poc que tinc.
Va resseguir amb els ulls tot el que hi havia estès.
-Encara tinc masses coses i cap d'útil. - Es posà perfum als lòbuls de les orelles, a la nou del coll i en el front. - I què hi deu fer aquest triplet aquí ?
Començaven a fer-li soroll els budells. Va tornar a seure's en el seu racó, mirant les fotografies que duia a l'agenda. A la primera que va treure hi eren retratats ella i el seu marit. Era de feia pocs anys, va haver de demanar-li molts cops que es fessis aquell retrat, aparentment sense cap fi. Les llàgrimes li van brollar de les conques dels ulls, finíssimes. Li agraïa molt en aquell moment d'haver-la fet com a nuvis enamorats.
-Potser ja haurà arribat a casa, s'haurà estranyat de no trobar-me i m'estarà buscant.
A ella li agradava treballar en aquell taller, allí tenia ocasió de parlar malament dels homes. Dels homes en general clar, per què l'home propi sempre és el millor. Les ofenses maritals es perdonen, o almenys es revesteixen en públic amb l'eterna paciència de l'amor.
-Potser avui tampoc ha vingut a sopar? Però quan vagi al llit veurà que no hi sóc. Potser ja m'està buscant.
Per què tota dona ben avesada al matrimoni sap que pot tenir el que vulgui dintre de les pròpies limitacions econòmiques, no més cal aprendre a demanar en el moment oportú i a fer servir la consciència de que són gairebé imprescindibles. Al cap i a la fi no li havia anat pas tan malament. Ella tenia de què queixar-se i ell també.
Va treure el retrat dels fills, aquest era més vell.
-Són macos els fills quan són petits. - Va pensar i ja no plorava.
Sempre havia procurat de demanar-los allò que a ells més els hi agradava fer. Quan es fa,n grans és diferent, desagrada veure que tenen una voluntat pròpia que rés té a veure amb la de la mare. Aquest diumenge havien d'anar a dinar a casa de la filla gran.
-Ella de ben segur que també em buscarà. No més que tinguessin alguna pista d'on sóc... Però si ni jo ho sé!
No podia saber si era de nit o de dia. No tenia cap escletxa a l'exterior. Tenia gana, molta gana.
-I si em moro de gana?
En el suïcidi ni hi va pensar. Serà que quan es pot veure la mort tan propera pensar en el suïcidi és incongruent.
Va agafar la llibreta i el bolígraf i va escriure una nota.
"No sé de quina manera he arribat fins aquí. Si em trobeu morta perdoneu-me del mal que hagi fet. Jo per la meva part ja he perdonat a tothom a qui crec que em té deute. Què és dur sentir-me tan sola i amb gana com em sento ara, i encara més si he de tenir remordiments. I això que m'està passant, d'aquesta presó tan estranya no sé a qui puc culpar."
Va repassar la nota. Va pensar que encara que amb pocs estudis no feia tan mala lletra, que pel compte que li portava a qui trobés aquella nota (tan de bo fos el seu marit) prou podria esforçar-se a entendre-la.
Va deixar el paper al terra, es va pentinar i va tornar a posar-se perfum, aquest cop també en els canells, els turmells i en els genolls.
-M'agrada aquesta olor - es va dir - He passat tota la vida patint, preocupant-me sempre que els meus fossin feliços i al final de tot jo també n'he estat de feliç.
Es va allisar la roba amb delicadesa femenina, va seure en el seu racó i es va endinsar en un són profund. Va somiar que caminava entre la gent com pel mig d'un bosc frondós. Que mirava les dones i els homes que es creuaven al seu pas, veia arbres i flors, i veia la tendresa de la llum del sol que ho embolcallava tot.
I es sentia molt bé gaudint sola de tota la bellesa de l'instant.