..No per pensar-los ni qüestionar-los

La gent del nostre voltant a vegades té la santa mania de ficar el nas on no se'ls demana. I jutjar amb total lleugeresa sense tenir ni idea de la situació.

A vegades la vida ens dona aquests moments màgics. Cal guardar-los com un petit tresor. El que vas viure, malgrat la remor de les vespes al vesper, és ben teu, ben sà, i segur que en aquell moment a la teva ànima li calia un petit recer poètic.

Fins on va ancorar-se el sentiment...és un tema exclusivament teu, i seu. Res ni ningú n'ha de fer res, i res ni ningú t'ho pot prendre.

Llem

La fortuna ha somrigut a "l'encerclat"!

Directe, clar, ràpid....i amatentment amorós!

No puc estar més d'acord amb tuª

Els camins de la vida són aixó. El dubte permanent d'haver escollit el viarany correcte.

Sense el desencís, com sabríem valorar els petits somriures del cami?

M'ha agradat el teu relat!

Ostres!

A vegades el "motor" aleatori de Relats en Català et dona sorpreses! M'ha encantat. M'ha recordat les vegades que jo he estat a punt d'entrar en un escenari. La sensació de "irrealitat" que t'inunda. L'extranya embriaguesa que et provoquen els nervis que et paralitzen, aquells moments que et penses que et fallaran les cames...I llavors quan veus el public que et mira, i t'aplaudeix sincer... Simplement..flotes!

Enhorabona!

Endavant!

Doncs no.

Parlem de la transició de una etapa de la vida que acava, i l'impàs de temps en que un nou projecte pren forma.

Quan la partitura acaba, i el public aplaudeix, el nou projecte ha donat els seus fruits ( si acaba bé clar... ).

Gràcies pels teus comentaris!

Deliciós....molt ben narrat.

M'has fet recordar la primera vegada que em vaig sentir així.I mira que deu fer gairebè vint anys.

Això que acabes d'escriure, si ho has viscut, quedarà gravat dins el teu "Jo" per sempre.

Enhorabona

Llem

... Esbiaixat?

Un relat ben descriptiu d'una època que molts hem viscut.

Com que el teu relat demana opinions, expressaré el meu punt de vista "esbiaixat".

Bàsicament el problema que tenim molts als 25 anys, jo el primer, i de fet ens ho han ensenyat així, que si tenim una super carrera totes les portes se'ns obriran i estarem treballant en una empresa "guai" amb sou "guai", i condicions "guai".

LLavors quan surts de la facultat t'estampes contra el frontispici de l'edifici del davant, al veure que t'han ensarronat com un ase! Per arribar a l'status "guai" fa falta picar molta pedra, ja que n'hi ha molt pocs amb la suficient sort de tenir la catifa vermella esperant-los. Però tranquil.la. Persisteix. Jo que em considero una persona normaleta em van caldre 6 anys de dur treball post-formació per assolir el lloc de treball que mitjanament volia. Dic "mintjanament", perquè les feines són com les persones: Com deia la meva àvia: "Qui no té un all, té una ceba...o el manat sencer!". El teu principal problema ara és la manca d'experiència laboral. Això t'obligarà a picar una mica de pedra. Però sigues persistent. Això sí. Un consell: A les entrevistes sigues tu! I si has de dir que ets de Santa Coloma...doncs a molta honra!

Paciencia "petita llagosta" com diria aquell....

No ho veigis tot negre...que els tons de gris no estan malament.

Tema sentimental: Buf! Cada persona és un món. Jo no veig motius per a que t'hagin de tenir por. Ara bé, també es veritat que els homes evolucionem emocionalment bastant diferent. Jo amb 25 anys no crec que m'haguéssis fet por, simplement hagués pensat que una noia com tu, no es fixaria en un xicot tan tontet com jo que no ha acabat la carrera, i que fisicament no el contractarien per fer l'anunci del Danone. Però no per això deixaria de fixar-me en tu si hagués vist alguna cosa en tu, i esperar el "miracle". O sigui aquell "senyal" que els homes som incapaços de veure malgrat el tinguem davant. Val a dir que jo sempre m'he enamorat de la persona, mai del físic. Els homes acostumem a distingir l'atracció emocional ( enamorament ), de l'atracció purament física ( si la noia es guapa o no segons cànons estètics). Evidentment el primer porta directament al segon ( l'amor és sord, cec, etc, etc ), però el segon no sempre porta al primer.

Afortunadament per l'especie, amb el temps, alguns homes ( ara em saltaran al coll les lectores.. ) experimentem un creixement personal que fa que ens deixem de punyetes i comencem a veure les persones que hi ha darrera dels triomfs acadèmics i/o professionals, i acabem descobrint que, importa ben poc si la persona que tens davant et dobla el Q.I., o en té la meitat...o es alta, o es baixa, o es sexy, o es de Santa Coloma... Simplement aprenem a valorar l'interior de la persona i a acceptar-la tal i com és. El problema...és que no tots els homes fan aquest pas...i que, almenys tots els que jo conec...no n'hi ha cap que ho hagi fet als 25 anys.

El que has de fer, Júlia, és ser tu, ser honesta, continuar amb l'esforç que has fet fins ara, I ser com tu et sentis còmode sense forçar res. La resta, els camins del destí t'ho portarà. Cal que confiis en tu mateixa, i segueixis amb el treball constant.


No pateixis pel currículum. El curriculum laboral de tothom al principi sempre fa pena...i l'amoròs...que vols que et digui. Gairebé he tingut les mateixes feines que relacions afectives, i podria escriure alguns melodràmes de sèrie B de pebrots. Si el teu encara és a les beceroles...pensa que potser només hi apareixerà una sola línia...però tindràs la sort que serà per molt de temps...qui sap, potser per sempre.


No se si el que t'he comentat t'ha agradat, t'ha confós més...o t'has enfilat per les parets....tu has demanat opinions, i jo humilment t'he donat la que jo he percebut al llegir el teu correu.

Una abraçada Júlia.

Continua escrivint!

Caldria repetir-ho cada instant quan hem perdut el nord, la bruixola, i la carta de navegar.

Dius tot un seguit de veritats, que ens estalviarien disgustos si fossim tots capaços d 'aprendre'n.

Crec que l'única cosa que hauríem de fer tots es "desaprendre" a mentir.

Endavant!

Per complementar el meu relat amb un dels teus versos

Els comentaris et descobreixen grans coses!

Segueix versant! Que et segueixo!

...veus en la penombra uns sortints a les roques.Plens de molsa i fang. Pero instintivament t'hi aferres. Sense esma, sense força, sense alè, fas cami metre a metre. Arribes dalt sense ungles, sense aire, sense plor. La lluna et somriu, i l'aire fresc et pentina els cabells i et renta la cara. Reneixes més savi, inmens, i segueixes caminant.

La sortida sempre es possible. Jo he sabut trobar-la tres cops, i ara ja sé sempre on buscar-la

Una abraçada.

Una bona lliço d'humilitat, humanitat, i no cal dir-ho, de la mortalitat innegociable que duu incorporada la condició humana.

Al final ens convides a viure. O i tant!. Ho farem! De totes maneres aquí deixo una petita reflexió:

Per que quan algú del nostre voltant s'envà a un altre món, som conscients de la fragilitat de la vida...I aquesta consciència només ens dura unes hores, uns dies...?

Tots els que hem perdut algú proper, sempre acabem fent-nos els propòsits que el teu text aboca ( aprofitar el temps, dir-li a aquell amor secret que l'estimes, estar més temps amb el teu fill, fer aquell canvi en la vida...etc, etc ). Però noi, no sé que passa que als "vint minuts" tornem a estar on érem i perdem la noció de la mortalitat.

I jo pregunto: Per què? Potser tots plegats ens ho hauríem de fer mirar...


Felicitats pel relat!

Endavant!

Colpidor. Però també despunta una serenor realment envejable donades les circusmtàncies.

Els mots sempre serán un bon company de viatge, d'això no en dubtis!

Endavant!

Crec que has definit a la perfecció la pitjor de les soledats.

Una persona pot estar sola en el pla físic de la paraula. O sigui, sense ningú al voltant. Aquesta soledat no acostuma a ferir intensament, i a voltes és desitjada.

Però una persona pot sentir-se sola rodejada d'altra gent. Aquesta és la soledat més dura, i és la que tu molt bé has versat amb les teves paraules. Et felicito! Les paraules han transmés empàticament el que sents.

És un fet curiós que passa a molta gent, a mi el primer, quan més fotut estàs, més creatiu acostumes a ser.

Endavant, sempre endavant!

Un bon reguitzell de sinònims, molts per desgràcia en l'oblit.

La veritat es que tenim una llengua ben rica, i si hem d'esgrimirla en batalla verbal, tenim recursos de sobres per a fer-ho amb tacte, refinament, però amb eficàcia.

M'ha recordat una mica l'estil de Cirano de Bergerac, ....acurat en la parla...però letal amb el florí

M'ha fet somriure ben plàcidament. Acabo la jornada ben divertit. Gràcies!

Llem

Salutacions i gràcies!

Aixó d'estar acostumat a escriure masses correus electrònics, i a voltes, sense repassar-los després, crea mals hàbits.

El meu problema ( i no escric això en clau de justificació ), es que quan em surt una disertació a la ment l'haig d'escriure. Sinó la perdo.
Si afegim a aquesta característica, que ho vaig escriure de glop, i publicat gairebé sense repassar, encara com no n'han sortit més de "pecats" ortogràfics.


Com dic, això no és pas excusa, prometo llegir més bé les coses abans d'enviar-les. Sigui dit de passada que el nivell ortogràfic general de www.relatsencatala.com és molt bo.

Llem