Cercador
Juny 1996
Un relat de: Llem- Compartir:
Devia ser pels volts del 10 de juny més o menys. Fa 16 anys de tot allò. I encara ho recordo com si fos ara. El dubte, el neguit, la indecisió; Què hi poso? Que vull fer realment?. Poso dos elements a la balança. Preinscripció universitària. M’haig de convertir en un informàtic de profit i fer d’un dels meus hobbies la meva professió per a intentar embastar un futur incert que a priori sembla que té forces sortides laborals? O haig d’escoltar aquesta altra “veueta” que ressona dintre meu com la d’un conegut personatge d’una sèrie de televisió? Aquesta veueta que em recorda que el contacte amb la natura, el tracte humà, la sensibilitat especial amb les bestioles es el camí a seguir?
Decideixo pel camí més tecnològic. Algun dia esdevindré un bon informàtic. Que coi! De biòlegs n’hi ha molts! Puc anar a la muntanya sempre que vulgui. I així va ser.
El camí no va ser fàcil. Vaig perdre el contacte amb el món espiritual, i vaig començar a pensar com una màquina lògica. I tot i no assolir la llicenciatura 16 anys després m’estic guanyant la vida com a informàtic. La gent diu de mi que sóc bo amb la meva fenia. Menys mal! A priori sembla la decisió correcta. Hi ha un però… Vaig oblidar la meva part més espiritual. Vaig oblidar que hi havia una part de mi que tenia un vincle molt fort amb l’espiritualitat de la natura. Potser el fet d’haver estat concebut en una vall perduda del Pirineu Andorrà marca les meves línies mestres.
Un dia, no fa gaire, als 36 anys, les peces del complicat puzle que he portat dintre durant molts anys han començat a encaixar. Si m’allunyo del món espiritual de la meva persona, la meva ànima pateix. El meu cos es degrada. Cau malalt. No es res. Es desmunta. Si estic en comunió tot va bé. Finalment he comprès tots els missatges que el meu subconscient m’estava enviant durant moltes èpoques. Ara sé que haig de fer. Ara sé que cap dels dos camins era bo per si sol. No hi podia haver l’un sense l’altre. Jo sóc ambdues coses. Si cuido les sensacions em sento ple. I puc evolucionar. Més val tard que mai no? Espero haver-me’n adonat a temps. Tinc molta feina per fer encara
Decideixo pel camí més tecnològic. Algun dia esdevindré un bon informàtic. Que coi! De biòlegs n’hi ha molts! Puc anar a la muntanya sempre que vulgui. I així va ser.
El camí no va ser fàcil. Vaig perdre el contacte amb el món espiritual, i vaig començar a pensar com una màquina lògica. I tot i no assolir la llicenciatura 16 anys després m’estic guanyant la vida com a informàtic. La gent diu de mi que sóc bo amb la meva fenia. Menys mal! A priori sembla la decisió correcta. Hi ha un però… Vaig oblidar la meva part més espiritual. Vaig oblidar que hi havia una part de mi que tenia un vincle molt fort amb l’espiritualitat de la natura. Potser el fet d’haver estat concebut en una vall perduda del Pirineu Andorrà marca les meves línies mestres.
Un dia, no fa gaire, als 36 anys, les peces del complicat puzle que he portat dintre durant molts anys han començat a encaixar. Si m’allunyo del món espiritual de la meva persona, la meva ànima pateix. El meu cos es degrada. Cau malalt. No es res. Es desmunta. Si estic en comunió tot va bé. Finalment he comprès tots els missatges que el meu subconscient m’estava enviant durant moltes èpoques. Ara sé que haig de fer. Ara sé que cap dels dos camins era bo per si sol. No hi podia haver l’un sense l’altre. Jo sóc ambdues coses. Si cuido les sensacions em sento ple. I puc evolucionar. Més val tard que mai no? Espero haver-me’n adonat a temps. Tinc molta feina per fer encara
l´Autor
15 Relats
25 Comentaris
12598 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Un més dels molts ciutadans anònims que té aquest a terra.Prou jove per no tenir un gran currículum, però prou gran per a saber que la meva història morirà quan la gent que m'envolta ja no em pensi.
No sóc amant de grandeses, ni de grans pretencions. L'unic a que aspiro, es que la història escrigui de mi que he estat, sóc, i espero continuar sent un home just, serè i sociable.