La música fa més falta que mai

Un relat de: Llem
“La música fa més falta que mai.” Aquest darrer cap de setmana una persona, casualment, va pronunciar aquesta frase. Al primer moment vaig pensar que era una frase a l’atzar fruit d’un moment concret. Acabàvem de baixar de dalt de l’escenari després d’una actuació. Als pocs segons de sentir la frase va esclatar un doll d’emocions que estaven ancorades en el més profund de la meva ànima. Vaig haver de fer un esforç Titànic per contenir les llàgrimes als ulls. No era qüestió de posar-se a plorar allà davant. Aquella frase a priori tan innocent, va remoure tot el meu cos. Llavors vaig entendre perquè m’ho deia.

La persona que tenia davant sabia, per les seves experiències vitals, per la lluita constant per tirar endavant...Què podia fer la música per moltes persones. Em mirava en la distància i em somreia al veure que, després de tants anys, jo era capaç de seguir connectat amb el món musical, i gaudia del moment. La veritat es que gràcies a aquesta persona jo vaig començar a aprendre música fa una pila d’anys. I ara, 20 anys després, tinc el luxe de poder compartir escenari i complicitat amb ella. Acollir després de tan de temps un deixeble caigut en desgràcia li ha donat un nou sentit a la seva vida. Té un nou objectiu.

La música és el meu refugi durant la tempesta. I gràcies a una frase innocent en un diumenge a la tarda en sóc conscient i continuo mantenint-me dempeus. Llavors vaig entendre el que em va portar a tornar al món de la música que durant molt temps havia “oblidat”. Necessitava un refugi, un lloc càlid, un lloc segur. Una melodia tendre. Quan tot al teu voltant s’està enfonsant, quan la fe flaqueja, quan tot el que et semblava pressentir tan clar, i no saps perquè, no es materialitza, penses que potser algú t’ha robat. Quan la vida que t’havies imaginat s’ha esfumat del tot. Quan el botxí que vol executar la teva sentència pels actes punibles que tu mateix creus que has comès...Una suau, i trista, però alhora reconfortant melodia, et recull i et porta a recer. No et curarà les ferides, no farà que el que anheles esdevingui realitat...Però aturarà la teva caiguda i et permetrà veure un demà.

Vessaré rius de llàgrimes, de dolor, de pena, de ràbia...i ho faré aferrat a allò que sé que mai cedirà. La Música.

Comentaris

  • aquí te'l col·loco[Ofensiu]
    Mena Guiga | 18-01-2013

    Tria la música i deixa't anar.
    Un relat de: Mena Guiga
    19-04-2012 - 153 Lectures - 4 comentaris - Valoració de 10
    Temps de lectura: 1 minut - Categoria: Assaig

    Ve la primavera i et porta regals coneguts i repetits d'altres primaveres. I ja tens el goig, l'alegria, la bogeria i la tristesa, el deliri i cert enyor certa melangia.
    Les flors són molt punyeteres. Tenen el color i tenen els pètals que poden ser llàgrimes que es desfullaran.
    La primavera porta cels blaus, molt blaus. I núvols blancs, molt blancs.
    I tempestes fosques amagades que destapen la cara i fan un soroll de rocs picant contra cervells tous i deformant-los fins convertir-los en bròquil verd.

    Aleshores la gent sensible es trasbalsa.

    Cal bufar la tempesta i deixar lliscar els pètals.
    Cal olorar intensament i amb els ulls tancats cada color.
    Cal somriure al cel i projectar-lo enllà.

    Aleshores és quan es busquen sons i veus que ens abracin.
    Aleshores cadascú sap qui vol sentir i què vol sentir.
    Guitarra elèctrica plorant o piano o flauta o violí.
    Unes cançons concretes.
    Unes veus especials.

    Aleshores ens deixem portar per la música.
    Ballem.
    Enlairem els braços.
    Piquem de punys a terra
    amb el cos fet una pilota
    i el front contra la rajola freda.
    Ens passem imatges pel bròquil i s'estova i estova.
    Bombolletes que no morin.
    I surt, potent, esperat, desitjat, volgut
    el plor
    i surt potent, esperat, desitjat, volgut
    el riure
    i allò és primavera.

  • Ets afortunat...[Ofensiu]
    Mena Guiga | 18-01-2013

    ...de tenir aquest recer. La música.

    He afegit aquest relat a preferits
    M'ha arribat molt.

    El poder terapèutic de la música (ara li dien 'musicoteràpia, ara que tot ho fan acabar en 'àpia', llevat de 'ganàpia ' a no ser que creÏn la ganàpia-teràpia ;)

    El tercer paràgraf és especialment intens. Per llegir-lo i rellegir-lo.

    Jo també tinc un relat sobre el tema. Ara mateix no recordo el títol. El busco i te'l poso en un altre comment. Només perquè em fa gràcia...NO CAL QUE EL COMENTIS.

    Si no et molesta, afegeixo unes faltetes que he captat:

    'Titànic' -----no va en majúscules
    '...Què'------el 'què' en minúscules
    ' la veritat es'----l'accent a 'és'
    20----en lletres
    i al darrer paràgraf 'la Música', 'música' en minúscules...a no ser que ho hagis fer expressament per ressaltar-ne la importància i aleshores callo i deixo de ser tiquis-miquis.

    Enhorabona pel relat.

    Tens també la teràpia (coi de nomenet!) d'escriure i de fer-ho bé!

    Mena

  • Do, re, mi, fa sol![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 20-12-2012 | Valoració: 10

    Fantàstica reflexió, fantàstic relat de sentiment, d'ànima intensa. La música ho és tot, ho capta tot, ho viu tot. Ens acompanya i es fa gran amb nosaltres. Li donem la mà i ella apreta fort. Que m'ha agradat molt aquesta reflexió teva, vaja! Rep una forta abraçada i que passis un molt bon Nadal!

    Aleix

  • La vida , a voltes ,[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 19-12-2012

    ens ofereix una frase, aparentment sense importància, que serà el nostre puntal per sempre més.
    Sóc capaç d'emocionar-me amb un fragment d' òpera però també amb lmagine de Jhon Lennon
    Com a enamorada de la música que sóc , (tan sols sé escoltar-la ) he comprès molt bé el teu relat i et felicito sincerament.
    Visca la música !!!

    Bones festes , Llem !

    l

  • La música...[Ofensiu]
    Mar | 19-12-2012 | Valoració: 10

    ...Ai, la música...!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Llem

15 Relats

25 Comentaris

11929 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Un més dels molts ciutadans anònims que té aquest a terra.

Prou jove per no tenir un gran currículum, però prou gran per a saber que la meva història morirà quan la gent que m'envolta ja no em pensi.

No sóc amant de grandeses, ni de grans pretencions. L'unic a que aspiro, es que la història escrigui de mi que he estat, sóc, i espero continuar sent un home just, serè i sociable.