A Marta

13 d’octubre de 2012
Com estàs?
Ara que el meu fill ja dorm com un angelet a l’habitació del costat t’escric aquesta carta. M’agradaria poder-te-la enviar, o posats a demanar que la poguéssim llegir tots dos junts bo i mirant-nos l’un a l’altre. El més probable es que no l’arribis a llegir mai.

Cada vegada que m’he trobat en aquesta situació en la meva vida, sempre he anat a des temps amb la persona en qüestió. I tinc por que aquest cop no sigui una excepció. La gent pensarà que fa massa poc temps de la meva separació per a que pugui sentir el que sento. La gent pensarà que simplement busco refugi en els teus braços com un animal ferit que es vol embriagar en companyia femenina. I segurament que pensarà un munt de coses més que no em vull ni imaginar. No obstant això, creu-me, la gent no em coneix i m’aplica la mateixa mesura que a la majoria. Tu acabes d’assabentar-te de la meva nova situació, i suposo que encara no has tingut temps de pensar si això encaixa amb tu o no. Tampoc sé la teva situació sentimental. Ni si et sents bé amb la teva vida actual. Saber, saber, de tu sé poc. Però intuïr, ho intueixo tot, i per mi ja és suficient.

Et narraré els fets. Tal i com els vaig viure, tal i com els sento, tal i com els visc. Jutja tu mateixa si el que ara t’explicaré es fruit d’un sentiment erràtic sense cap tipus de futur possible, digne d’agafar-s’ho amb desconfiança, o si és quelcom més.

Tot va començar a partir de la segona classe si no recordo malament. Durant els exercicis d’escalfament de veu vam fer una rutllana. Per a mi fins llavors no existies. Erets la profe simpàtica i res més. L’exercici en qüestió era posar les mans a l’esquena del del teu davant i fer-hi pressió. Quan els teus dos palmells van tocar la meva esquena no sé que va passar. Un formigueig va recòrrer tot el meu cos de dalt a baix. Amb aquest senzill gest vas acabar amb totes les meves proteccions i defenses. M’havies tornat vulnerable. A partir de llavors vaig començar a sentir una atracció extranya cap a tu. Vas començar a existir. A partir de llavors cada classe era una meravella. La desitjava com l’aire que respirava, i no sabia perquè. Et sentia molt i molt propera, i això em feia sentir molt bé.

Desitjava que arribés el dijous de cada setmana per poder assistir a la classe.
No sabia perque, però les classes m’agradaven moltíssim i tan sols la teva presència ja era suficient. Llavors va arribar el dia del concert. Tothom amb els nervis a flor de pell, i tu intentant transmetre’ns calma, control, i paciència, però segur que dintre teu també t’estaves mossegant les ungles. Ho vas fer molt bé.
Durant l’actuació ens anaves donant les entrades. Em miraves, i jo, instintivament , abaixava els ulls. I aixó que s’em coneix per ser una persona que mai esquivo les mirades. Sempre puc aguantar l’esguard dels altres. El teu no. Crec que va ser al bis del final. Em vas donar l’última entrada, i jo vaig decidir no abaixar els ulls. Vaig clavar els meus ulls als teus. Em vas somriure. Jo vaig somriure. No sé quanta estona va durar...però em vas encertar de ple. Vaig llegir als teus ulls: “m’agrades”. I jo, dintre meu, lluitant contra l’evidencia, vaig pensar: Tu a mi també.

Després de l’actuació m’acosto i directament em fas dos petons per iniciar el comiat. Parlem uns 5 munts de música, de temes banals de la vida i ens acomiadem. Ja estava fet. Mentre caminava cap a casa ho veia tot molt clar. M’havia enamorat de tu. I em va costar molt acceptar la veritat. Com un home, als 36 anys, pare d’un nen, íntegre, i amb el cap sobre les espatlles havia quedat reduït a un adolescent per moments. Sabia que potser trigaria un any a tornar-te a veure. O que potser no et veuria mai més. Però m’era igual. M’emportava, en secret, el meu petit tresor. Durant tots aquests mesos no hi ha hagut dia, ni moment, ni una sola nit, que no t’hagi pensat. Que no t’hagi parlat en veu baixa estirat al llit. Que no hagi demanat als 4 vents una oportunitat de ser feliç amb tu. El destí ens va tornar a creuar dijous passat a l’escola de música. Ens vam saludar. La mateixa mirada, el mateix somriure. Com si el temps no hagués passat. T’envio un correu per tractar temes professionals. Tots dos manifestem la il.lusió de retrobar-nos. T’assabento de rebot de la meva situació sentimental amb l’esperança que això et dongui opcions de plantejar-te coses. Ens tornem a despedir. En els nostres correus impera la prudència.

Tinc un gran handicap. Tinc un fill d’una relació anterior. Però sóc bon home, sóc sincer, atent i sé escoltar. I com a tu, la música sempre ha estat molt important en la meva vida. Em queden moltes coses per fer en aquesta vida, i voldria tornar a ser pare. No vull que quan jo ja no hi sigui el meu fill estigui sol. Sé que tindrà a la seva mare, i potser algun germanet o germaneta per part d’ella. Ho sé. Però jo intentaré complir la promesa que un dia al seu bressol li vaig fer.

Això que t’acabo de narrar, no ho he explicat a ningú. Ets la primera persona que ho sap tal i com va succeïr. Està tot a les teves mans. Jo tinc molt clar el que vull. Sentis el que sentis, decideixis el que decideixis m’estarà bé.
Si tingués pebrots, ara te l’hauria d’enviar. Però no en tinc! No podria tornar a posar els peus a l’escola si se’n anés tot a can pistraus.

Vaig a dormir...per variar, pensant en tu.