Tempo

S’asseu delicadament sobre la banqueta del piano. Ajusta l’alçada, i es disposa a acostar-se a l’instrument, que espera, inert i sense vida, que algú el desperti.
Si un s’hi fixa molt bé, quan les seves mans aixequen la tapa, el piano s’estremeix com la nostra pell quan nota una brisa fina. L’instrument que semblava tan sols un munt de fusta, metalls, cordes i tensors desperta i espera ansiós que els seus dits l’abracin. Tot requereix el seu temps, la seva cadència, el seu moment...Però l’ansiós piano pensa: “Toca’m, toca’m ja per favor!”

Els seus dits descansen sobre les tecles blanques de marfil, i magistralment, potser buscant algun dels bemolls o sostinguts de manera furtiva. El piano encara no ha emès cap so. Cap dels martells s’han aixecat encara. Ella encara no ha premut cap tecla. Només descansa, pensa. Tanca els ulls, i inspira. Es en aquest moment, just uns segons abans de que soni la primera nota que passa alguna cosa. Si hom tanca els ulls, i escolta amb molta atenció, un batec fluix, però ferm i constant comença escampar-se per l’estança. El batec es fon amb la l’aire que ella inspira, i atònit, desconcertat, i amb certa por, t’adones que el piano agafa el ritme del pols que rep a través dels seus dits. El piano esdevé vida, esdevé llum. Quan comença la melodia veus que ella i el piano són un. L’instrument riu, plora, viu...L’estança s’omple de llum i tots els presents quedem embriagats de tanta sensibilitat i tanta meravella.

Tot d’un plegat la música para en sec. El piano plora, i queda de nou quiet, inert, esperant que ella torni aviat. Ella es gira mirant al seu darrere, i amb un somriure, li etziba a la seva jove alumna: “Que hi ha Julia?, Perquè no em segueixes la peça amb el violoncel a partir del segon compàs?”. La Júlia, amb els ulls humits i totalment paralitzada tan sols pot articular una resposta coherent: “M’he entrebancat els dits amb l’arquet!”. Ella la mira amb un somriure i tornen a començar. Jo, que miro la situació des de l’ull de bou de la porta insonoritzada de l’aula, penso: Com vols que toqui la pobra Júlia, si jo que estic darrera la porta amb blindatge sonor he quedat totalment paralitzat al sentir-te tocar!. Mare meva!

Hi ha molta gent capaç d’interpretar una partitura de forma correcte. Però n’hi ha molt pocs que pugin donar-li vida. La Marta n’és una d’elles. Només el fet de pensar que el piano és només el seu instrument secundari, un es pot imaginar que és capaç de fer amb un Violoncel. Jo sincerament, no puc explicar-ho. No hi ha mots en cap llengua d’aquest món que siguin prou concisos per fer-ne ni un mal esbós .