Missatge en una ampolla.

Un relat de: Jota de trèvols
Si has trobat això, probablement estiguis gaudint de les teves vacances a la platja o en qualsevol lloc vora el mar. Si no és així, no sé com ha pogut arribar aquest missatge a tu, però segurament per quan el tinguis poc m’haurà d’importar.

Em dic Jose i tinc una malaltia incurable que acabarà amb mi en no gaire temps. Necessitava explicar-li a algú, ja que cap dels meus coneguts ho saben. La sort d’aquesta senyora que consumeix el fil de la meva estància en aquest món és que no em degenera cap a la decrepitud, així que no es nota gaire. De fet no és nota. Ni la gent que més m’estimo, ni la gent que més m’estima (que no sempre coincideix) sap res d’això.

No és per fer-me l’heroi ni cap merda d’aquestes, no vull males interpretacions. Simplement vull que em recordin tal qual sóc. Que rere la meva mort, qui m’odiés continuï odiant-me i qui m’estimi continuï estimant-me. No seré aquell pobre noi de la malaltia. Al meu velatori només aniràn aquells que ho vulgin realment. He vist i m’he sentit influenciat per aquestes coses i una malaltia no fa millor o pitjor a ningú. Vull ser jo mateix fins al final. Vull anar-me’n d’aquest món amb els amics, enemics, amors i desamors que m’he guanyat (o perdut) jo mateix, sense ajuda de cap virus inoportú.

No estic trist, marxo amb la consciència ben tranquil•la. He fet en cada moment allò que pensava que estava ben fet, he traspassat els límits que creia que havia de passar i he estimat a qui pensava que mereixia la meva estima.
No marxo amb rancúnia envers ningú, ja que sempre he pensat que tot allò era una pèrdua innecessària de temps, però si que marxo amb molt d’amor cap a molta gent que no és conscient de quant l’estimo i segurament moriré sense saber qui m’estima realment i quant. Però això, a no ser que hi hagi vida després d’aquesta autovia no ho sabré mai.

Potser sembla que estic molt tranquil, però el fet de que el paper estigui mullat és per la senzilla raó de que no he parat de plorar en cap moment mentre ho escrivia. Seria d’idiota no dir que no vull morir. Tinc moltes coses a fer, moltes coses per comprovar i per demostrar. I ara ja mai no tindré el temps per fer-ho, ja que el meu rellotge de sorra resta impassible, escurant els meus últims grans.

Així que, estimat o estimada desconegut o desconeguda.

Reflexiona.

Et regalo aquest últim sentiment. La impotència de no haver-me adonat abans, per gaudir i fer tot allò que hagués pogut fer. Tots els t’estimo que he amagat per por. Els petons que he cosit a la meva boca. Els salts al buit en els quals he pensat “demà ja ho faré”. Les empreses que he guardat per “més endavant”, les ruptures que he aguantat “una mica més”, els viatges que no he fet per “estalviar un temps més”.

No tenim temps, aquesta frase està mal dita, ja que el temps no ens pertany. I qualsevol dia, espero que dintre de molts anys, t’encordaràs de mi , em posaràs cara i ulls al teu cap.

I espero que sigui per donar-me les gràcies per tot el que has viscut, per tot el que has fet. Espero que m’hagis regalat el plaer d’haver viscut una altra vida després de la meva.

Rep una forta abraçada, afortunat desconegut o desconeguda.

I viu.

Que t’estaré vigilant.


Comentaris

  • Tema dur reiteratiu.[Ofensiu]
    Mena Guiga | 31-07-2012

    El que volent es llença campanar avall per guanyar la malaltia i ara un altre amb malaltia i també jove.
    El tema és dur. Dur pel factor temps curt. Pel que no podrà ser.
    Potser tens altres temes en altres ampolles missatgeres, més optimistes.
    La realitat dura fot òstia i l'ampolla es trenca contrra les roques, no?

    Mena

  • Afalac innecessari[Ofensiu]

    M'ha sorprès gratament constatar que aquest magnífic relat porta el mateix títol que un de meu que vas honorar amb un comentari teu el dia 21 de juliol d'enguany. Ben segur que ha estat nomès una coincidència i que no has volgut afalagar-me per la petita inspiració, però si així fos, l' afalac és innecessari. Molt agraïda.

  • Ens necessitem[Ofensiu]
    rautortor | 31-07-2012


    Sempre necessitem algú, perquè ens escolti, ens llegeixi, ens acompanyi, ens...
    Aquest escrit, de to dramàtic i aparentment fatal, n’és la prova. Si més no, algú ens recordarà quan arribi l’hora final.

    M’ha semblat molt encertat i original el desig que li atorgues al protagonista de ser recordat tal com és i amb totes les manifestacions d’afecte i odi que l’impliquen –qui m’odiés que continuï odiant-me i qui m’estimi que continuï estimant-me. Així mateix, és digna d’elogi l’acceptació estoica de la mort; aparent, però, no podia ser d’altra manera. Les llàgrimes ho demostren i esdevenen, paradoxalment, un cant tràgic i desesperat a favor de la vida, el punt de partida per les darreres reflexions que legitimen, si més no, la raó de ser d’aquest missatge enviat dins d’una ampolla.
    Aquí el protagonista es deixa anar i recorda amb tristesa tots els instants perduts absurdament i els ajornaments injustificats. Cal viure al dia i cal aprofitar totes les oportunitats, acaba dient amb molt de criteri, malgrat la urgència. I el final molt ben trobat també, exigint al possible lector un agraïment i declarant-lo afortunat per l’experiència.

    Un relat original i ben aprofitat. I optimista, malgrat tot. Viu!, que no és pas poca cosa.

  • Benvolgut desconegut :[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 31-07-2012

    He tingut la fortuna de trobar el teu missatge en una ampolla i m'ha fet reflexionar.
    En primer lloc et diré que , per poca esperança de vida que t'hagin donat , ningú sap si els avenços de la medecina faran miracles en la teva salut.
    Estic d'acord amb tu . La vida cal viure-la intensament i gaudir al màxim de totes les coses bones que ens ofereix.

    M'ha encantat el relat , Jose ! I la teva biografia també !
    Una abraçada i bon estiu !

  • Un gran missatge que sempre oblidem![Ofensiu]
    Llem | 31-07-2012 | Valoració: 8

    Una bona lliço d'humilitat, humanitat, i no cal dir-ho, de la mortalitat innegociable que duu incorporada la condició humana.

    Al final ens convides a viure. O i tant!. Ho farem! De totes maneres aquí deixo una petita reflexió:

    Per que quan algú del nostre voltant s'envà a un altre món, som conscients de la fragilitat de la vida...I aquesta consciència només ens dura unes hores, uns dies...?

    Tots els que hem perdut algú proper, sempre acabem fent-nos els propòsits que el teu text aboca ( aprofitar el temps, dir-li a aquell amor secret que l'estimes, estar més temps amb el teu fill, fer aquell canvi en la vida...etc, etc ). Però noi, no sé que passa que als "vint minuts" tornem a estar on érem i perdem la noció de la mortalitat.

    I jo pregunto: Per què? Potser tots plegats ens ho hauríem de fer mirar...


    Felicitats pel relat!

    Endavant!





l´Autor

Foto de perfil de Jota de trèvols

Jota de trèvols

22 Relats

59 Comentaris

19067 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
“El destí ens reparteix les cartes, nosaltres decidim com jugar-les”

Bon dia/tarda/nit/matinada!!!

El meu nom és Jose, així, sense accentuar, que si no sona com a senyor gran i encara estic en edat de merèixer. Aficionat de mi a qualsevol tipus de joc de cartes, vaig decidir agafar com a pseudònim el nom de la meva carta preferida, la jota de trèvols (el Jose de la sort, que en tinc sempre molta).

Crescut als carrers de Cornellà de Llobregat, entre fets i amagar, pilotes i corre cuita, intento fugir del estereotip de cornellanenc, tot i que en conec de molts, que val la pena conèixer, i mai no renegaré d'aquella ciutat, que té moltes coses bones. Castellanoparlant de mena, però amb un gran carinyo envers el català, que intento millorar

M'agrada dibuixar, m'agrada escriure, m'agrada ballar, m'agrada anar de concerts, m'agrada fer l'idiota i intentar no semblar-ho (no sempre ho aconsegueixo...) i m’agrada encomanar bon humor allà on passo.

Enamorat de Barcelona, dels seus carrers, edificis envellits amb dignitat, com aquells avis que t’expliquen batalletes emocionants, amb les seves parets que amaguen històries i història, sentides amb només tocar.
Això no vol dir que no m’agradi fer-li el salt sempre que puc, pobre ciutat meva. Adoro viatjar i embolcallar-me en les cultures i costums d’altres bandes del món amb el ritme caribeny, la pau i meditació budista, l’art europeu... i molts altres ingredients que s’afegeixen al batut emocional que arriba fins a la felicita del senyoret Jota, dibuixant un somriure logotip que acostuma a ser la meva senya de presentació.

Addicte al art, no sóc un gran expert en res, però l'adoro tot, una mica com deia Forrest Gump en aquella preciosa frase de “No sé gaire de gairebé res, però sé què és l’amor”. No hi ha res millor per descansar i coneixem millor que agafar un reproductor de música, una llibreta i un llapis i deixar-me emportar, ja sigui dibuixar (còmic o al natural) escriure (relats curts, sempre).

Em dedico a ser mestre, sempre que em deixin. Adoro la meva professió, i tot i que de ben petit sempre havia volgut ser dibuixant, crec que no podria treballar d’una altra cosa que no fos aixecar-me cada dia, posar-me la disfressa de pallasso i treure somriures als meus nens mentre els intento ensenyar a ser persones. És difícil trobar el punt entre ser així i mantenir l’status quo a la classe (més tenint en compte que no em crec una figura superior als alumnes, si no que aprenem tots plegats sempre), però és possible.
Partidari acèrrim de fer que vegin una realitat que moltes vegades se’ls amaga a l’escola, mitjançant pel•lícules, documentals, notícies, donant exemple, amb metàfores, fent el babau amb qualsevol cosa que tingui al meu abast...
El resultat sempre es increïble, els nens sempre tenen quelcom que perdem amb l’edat, i que seria magnífic que tots conservéssim.

Si has llegit això (devies avorrir-te massa) et mereixes una bona cançó (aniré canviant-la sempre que m’enrecordi, així, rollo cliffhanger, per a que em visiteu de tant en tant.

Quina cançó millor que aquesta cantada pel gran Sting per descriure'm?

Sting - Shape of my heart,


"He deals the cards as a meditation
And those he plays never suspect
He doesn't play for the money he wins
He doesn't play for the respect
He deals the cards to find the answer
The sacred geometry of chance
The hidden law of probable outcome
The numbers lead a dance"



(Qualsevol dubte o suggeriment, salme85@hotmail.com)


Gràcies per llegir-me, i recordeu, la sort és benvolguda, però mai necessària, tu treballes la teva pròpia sort. =)