Variacions

No sé segur quin rostre posar-te. Ni quin timbre de veu. Ni de quin color tens els ulls amb els quals contemples cada nit les estrelles. No sé res del cert. Però sé que ets tu. Sé que erets tu qui l’altre dia anava amb mi dintre el cotxe carretera avall en un matí boirós d’octubre. Sé que era la teva mà, la que, l’altre nit, al descansar sobre la meva espatlla, va evitar que esclatés a plorar en la foscor. Com a una variació sobre la partitura del mestre reconec el teu estil. La teva melòdica cadència, la teva calidesa, l’amor que sents per mi. Sé que fins ara el senties secretament perquè jo no podia veure’t. No podia sentir-te. No podia estar dintre teu. Un teló de vellut gruixut separava les nostres ànimes. Ara ja no. Ara et sento, et veig, et noto. Sé quan em necessites, sé quan estàs trista, quan rius, quan plores… No m’atreveixo ni a pronunciar el teu nom per por de no fer-ho amb la delicadesa, la claredat i la perfecció que et mereixes.
Quan arriba cada nit, sota el mar d’estels, sento que t’apropes i bressoles el meu son. Com jo faig amb el teu. No sé ni on vius, ni que ha estat de la teva vida fins ara. Però sé que vull formar part de la teva a partir d’ara i fins sempre. T’espero dret, dalt de l’escenari, perquè pugis a saludar.

El teu Tenor.