Arpegis de sensacions

Un relat de: _shamandalie_

Era un d'aquells dies que marquen un abans i un després en la vida d'una persona, un d'aquells dies decisius, en què tota tu estàs feta un feix de nervis, en que els pulmons se't contrauen i tu sols penses que desitjaries tenir aquella falca d'intimitat on poder fer les coses que mai fas quan tens temps per perdre - perquè és quan no tens temps per a res quan t'adones que en necessites, i et promets aprofitar-lo quan el tinguis, cosa que probablement mai faràs -. Un d'aquells repulsius dies en que et lleves pensant en anar d'una vegada a dormir.
La sala era plena, més que plena, abarrotada de gent. Ella, des de l'escenari, amagada rera les majestuoses cortines vermelles de vellut, observada aterrada l'espectacle que es donava a conèixer als seus ulls. Centenars de personalitats vestits de vint-i-un botó fullejaven l'horrorós, clar i concís prospecte de la nit:
*Solos per a piano*
Aquesta nit els millors pianistes del Conservatori ens interpretaran
grans peces clàssiques de la història de la música.

Nens amb clenxa i nenes amb trenetes perfectes saltant per les butaques com si fossin ovelles jugant per un gran camp, jovenetes massa maquillades fent cara de dones interessants, mares i pares, amics, enemics i coneguts... tots els qui la jutjaven, tots els qui l'estimaven, tots els qui la coneixien i sentien una mínima consideració per ella, tots els qui la comprenien, tots els que esperaven tant i tant d'ella... tots allà. Aglomerats com formiguetes. Esperant. O més ben dit, esperant-la. I ella, oculta rera la cortina de vellut, notant com les mans li suaven i el cor li empetitia minut rera minut. El seu univers de sobte s'havia reduït a aquella sala i ella no era res més que una puça a punt de ser trepitjada, un glaç fonent-se entre aquell maleït ambient de felicitat i calidesa. Al cap d'uns massa breus segons, s'apagaren els llums de la sala... Al seu interior ja feia estona que no funcionaven. Impacient, va dirigir-se altre cop a la sala d'espera, on hi havia tots els pianistes, cadascun volant pel seu núvol de claus de sol i de fa, d'arpegis i acords desafinats.
-Ona - una veu impacient la retornà de nou a la realitat, l'organitzador la cridava -, hi ha un canvi de plans. Hauràs de tocar després del Lluc. El Joan ha tingut un atac de nervis i li hem hagut de deixar una mica de temps... Qui us entengui, als pianistes, que us compri! Mira que era maco, el Joan aquest, mira que sempre tocava davant de tothom i presumia de saber tocar aquelles peces tant i tant llargues... I ara, mira-te'l, pobre noi, vomitant dels nervis i prenent-se til·les com un desesperat. Quina paciència que s'ha de tenir...
L'Esteve parlava amb una velocitat fascinant. Estava nerviós i enfadat, deia que odiava aquestes situacions i que les coses no anessin com haurien d'anar, però al fons de les ninetes li brillava una flama que delatava la felicitat que sentia al poder estar al corrent de tot, al veure que tothom l'escoltava, que tothom se'l mirava, que per fi se sentia algú imprescindible i important.
-Coooom? - ella no podia creure el que sentien les seves orelles - el Joan, aquell noi tant atrevit i simpàtic, el que tenia un aire fins i tot prepotent? No pot ser... Però, escolta... Llavors, jo.. quan toco? - l'Ona mirà el prospecte, i una suor freda li recorregué tota l'espinada - No, si us plau, digue'm que no...
-Doncs... - L'Esteve també el fullejà, i al veure-ho, la observà altre cop a ella, humil, com si la volgués consolar pel que li havia de dir, com si li estigués demanant perdó per ser tant murri - ara el Lluc ja deu estar tocant, la seva sonatina ràpida no durava massa, 10 minuts em sembla recordar, així que calcula que d'aquí 10 minuts ja estaràs a l'escenari, lluint aquest vestit tant preciós que portes i confirmant al món el teu gran do, petita.
Si, petita, petita era el que ella era llavors. Petita perquè era la més jove dels qui tocaven, petita perquè era la més estimada, la nostra petita Ona, que deien tots. Però en aquell moment petita era poc. Era minúscula, insignificant. Era un gra de sorra, o mig, o ni això. No era res. I l'únic pensament que li aconseguia envair el cap era que en mitja hora ja s'hauria acabat tot, ja seria lliure de les cadenes que feia dies que l'obligaven a tocar el piano a cada estona solta que tenia. Estendria les ales i volaria ben lluny, arreplegaria tots els seus amics i aniria a qualsevol bar de mala mort a ballar, a riure, a beure i a somriure. I no tocaria peces clàssiques al piano en setmanes senceres! Tocaria sols les peces que ella es tria, les bandes sonores de les seves pel·lícules preferides i les cançons que sovint li suren pel cap i que mai troba l'estona per aprendre. Però no era el moment de pensar en això, ara el cap havia de estar pendent sols de la seva peça.
Mirà la partitura, un cataclisme de notes desordenades i sense sentit, fa sostingut, mi bemoll, com coi era aquest tros?? Es va assentar a la cadira que va trobar més a prop, queden 5 minuts, 5 minuts, 5 minuts... i d'aquí poc en seran 4, i 3, i 2, 1, i després ja no seran res. I al 0 jo segurament tampoc seré res, va pensar. Concentrat! Són els últims minuts, no et deixis vèncer ara. Assajà com si les seves cuixes fossin el grandiós piano de l'escenari, negre i amb aquella cua tan allargada. Em surt, em surt, em surt... es repetia, intentant convèncer totes les persones indecises que voleiaven per la seva inoportuna imaginació.
-Ona, prepara't, - el compassiu Esteve va entrar a avisar-la, somrient-li com si en el fons tot li fes gràcia, la situació, el món i la vida en general. Ella el mirava com si fos una pobra mascota sense casa on dormir, dient-li que l'ajudés, que el salvés, que encara podia salvar-se ara, però que si la feia sortir no hi hauria volta enrera i no sabria respondre dels seus actes. - Vinga, ànims petita, que ja saps que et surt la mar de bé!
L'Esteve encara no havia acabat amb el seu rutinari discurs animador que l'Ona ja es dirigia a l'escenari. Un home gros i ben etiquetat, amb una corbata de ralles negres i blaves i un bigoti massa gran, l'anunciava:
-I ara, tinc el plaer de presentar la noia més jove de tots nosaltres, que aquesta nit ens interpretarà la famosa sonata de Beethoven. Amb tots vostès, Ona Vinyes!
I va sortir, radiant com mai, amb un somriure indecís dominant-li la cara. El vestit, blau marí, cenyit i llarg fins els peus, li feia conjunt amb els ulls blaus, i el cabell, recollit en una cua de cavall amb metxes sortint pels cantons, deixava veure la cara d'aquella princesa que havia d'enamorar als espectadors amb les seves fràgils i delicades mans. S'assentà a la cadira de vellut vermell, una barreja d'inexplicables sensacions la dominava, no sabia ben bé què fer. Que s'acabi tot d'una vegada, pensava. "Somriu al públic", li recordà una veueta interior, l'eco de la seva professora recordant-li cada pas que hauria de fer des del moment de sortir a l'escenari fins al de deixar anar el peu del pedal. Així que es girà al públic i somrigué tant bé com la seva màscara va saber; la sala era absolutament fosca - però sabia que era plena - i hi havia focus i més focus il·luminant-la únicament a ella. A ELLA. Una sensació de mareig la envaí durant uns instants, però la força de voluntat va ajudar-la a girar-se i a observar el lluminós teclat blanc. Lentament, quasi com si volgués fer el malson més llarg, va posar la partitura a damunt del piano, ben col·locada, no fos cas que li caigués a l'últim instant, i s'observà les mans. Mai havia tingut unes mans boniques de veure, eren primes i molt allargades (això si que són mans de pianista! Deien alguns al veure-les), quasi esquelètiques. Ara les seves mans era tot en el que ella podia confiar. No em traïu petites, pensava, si us plau, feu-me cas.
I així, sense saber com, el sac de nervis es posà a tocar, i després de les primeres notes, feixugues i confuses, va descobrir que potser li podia arribar a agradar. Una estranya sensació de benestar la dominava, com si estigués en pau amb si mateixa. De sobte, l'atmosfera havia canviat totalment. Ja no se sentia com una petita noia indefensa, tocant per a centenars d'ulls que la repassaven buscant el més petit error; l'ambient ja no era tant extremadament dens i ella ja no era un glaçó descongelant-se. Notava que surava sobre cada una de les seves notes, veia com el públic desapareixia sense avisar i es quedava sola en un escenari gegant, amb un piano de cua sols per a ella. Era... era un somni tendre i bonic. Estava sola en un auditori gegant, amb l'única companyia fidel d'aquell piano i la bella partitura de Beethoven suavitzant-li les orelles. Tocà i tocà amb un entusiasme amb el qual no s'havia vist mai, cada so la transportava a un univers diferent, cada acord era un món, cada nota el seu present. I, finalment, al sonar la última nota, el gran últim acord, deixà anar el pedal lentament, i va girar-se a observar els seients.
El públic va reaparèixer sobtadament, com si haguessin marxat durant tota aquella estona, i aplaudí com si fos l'última cosa que pogués fer en aquesta vida - fins i tot hi va haver gent que es va aixecar! -. Ella havia passat de ser un feix de nervis a ser un sac ple de somriures i calfreds de felicitat. I va ser llavors, dalt d'aquell escenari, amb centenars d'ulls observant-la només a ella, aplaudint-la i lloant les seves petites manetes, quan va veure que acabava de viure el seu gran moment, i que ni la memòria ni el temps li podrien arravatar el present que ella mateixa, després de tant patiment, s'acabava de fer.

Comentaris

  • Pànic escènic![Ofensiu]
    Llem | 15-10-2012 | Valoració: 10

    Ostres!

    A vegades el "motor" aleatori de Relats en Català et dona sorpreses! M'ha encantat. M'ha recordat les vegades que jo he estat a punt d'entrar en un escenari. La sensació de "irrealitat" que t'inunda. L'extranya embriaguesa que et provoquen els nervis que et paralitzen, aquells moments que et penses que et fallaran les cames...I llavors quan veus el public que et mira, i t'aplaudeix sincer... Simplement..flotes!

    Enhorabona!

    Endavant!

  • Magnífica interpretació[Ofensiu]
    diesi | 13-05-2008 | Valoració: 9

    M'has encomanat els nervis d'abans de pujar a l'escenari i m'ha encantat la descripció. Són curioses aquestes sensacions, però en realitat fan que tinguis més ganes de tocar.

    Henna caoba... m'agrada aquest color :)

    Bé pianista, et seguiré llegint.

    petons!

    #NaT#

  • Ben jugat, _Shamandalie_!![Ofensiu]
    pivotatomic | 08-12-2006

    Encara que no és el primer relat teu que llegeixo, sí que és el primer que comento. I t'he de dir, sense embuts, que em sembla un bon relat, especialment per algú tan jove.

    Què m'ha agradat?

    Primer de tot, la teva capacitat per explicar una història. Per prendre't el teu temps fixant-te en petits detalls que fan creible el conjunt. Per descriure els sentiments dels personatges, però també les seves vestimentes o trets facials. I tot això ho fas amb un vocabulari destacable i, repeteixo, amb una capacitat indiscutible per explicar una història.

    Què podries millorar?

    Objectivament, alguna sol·lució fàcil ("piano fidel", recordo ara), alguna falta d'ortografia ("concentrat" en lloc de "concentra't", per exemple) i afinar una mica la puntuació (un text llarg amb molt pocs punts i a part).

    Subjectivament, per mi el final (una mica massa pla. Ja sé que és real com la vida mateixa, però, subjectivament, a mi, com a lector, m'agrada que em sorprenguin, m'enganyin...).
    També crec que en algun moment del relat, tot aquest temps que et prens per descriure la situació, els personatges, tot plegat, fan que el ritme es ressenteixi. Sí, ja sé que abans t'he dit que això és una virtud. I ho mantinc. Però cal trobar un equilibri i en algun passatge m'ha semblat que podrien alleugerir una mica sense que el relat perdés res i guanyés en ritme.

    Però això, com ja t'he dit, és subjectiu. Agafa-ho si et serveix i si no, oblida-ho...

    Un plaer. Et seguiré llegint!

  • ple de sensacions...[Ofensiu]
    ROSASP | 01-05-2006

    Unes descripcions àgils i acurades que ens transporten i ens acaben situant a dalt de l'escenari. És com ficar-se dins del personatge i sentir aquella barreja de sensacions en la pròpia pell. El neguit, la por, les il·lusions, la felicitat, l'esperança, el pes de la responsabilitat, l'amor per la música...

    Felicitats pels premis! M'ha semblat poder escoltar el so del piano i els batecs del cor de l'Ona.

    Espero que escriure et pugui omplir sempre d'arpegis de sensacions i els deixis brollar pels teus dits...

    Petons i fins aviat!

  • Molt Gran[Ofensiu]
    Emelkin | 28-04-2006 | Valoració: 10

    sens dubte, mereixedor dels premis, si esque no cal que per tu sigui un escrit genial, els teus escrits son superiors a qualsevol altre cosa, i sens dubte aquest no dubtis que es especial. Mhe posat tan o més nerviós que la pobre Ona al llegir el conte i després m'he sentit feliç qan ja estava tocant la peça. Les descripcions, com totes les teves, son genials. Potser algun fallo en alguna coma i alguna petita falta xo insignificant amb el que és aquest genial escrit, felicitats irene

    T'estimo

Valoració mitja: 9.67

l´Autor

Foto de perfil de _shamandalie_

_shamandalie_

27 Relats

129 Comentaris

42036 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
"Poder reír, reír, reír abiertamente,
reír como un vaso al derramarse,
absolutamente enloquecido sólo por sentir,
absolutamente roto por rozarme en las cosas,
herido en la boca por morder cosas,
con las uñas sangrando por agarrame a cosas,
y después dadme la celda que quérais que yo me acordaré de la vida." Pessoa..

Dos peus, dues cames i dues mans amb cinc dits (de pianista) cada una. Ungles mossegades, inevitablement. Dos ulls (molt o poc) foscos, un nas (respingon) i una mata de cabells (henna caoba) que van per on volen.

Amélie, la música, la literatura, el piano, la llibreta negra, un pilot (BIC's nooo!), els gira-sols, els clips, una volta amb monocicle, la meva gent i el meu trosset de veritat.

I.. i tot plegat, una miqueta.