M'ha agradat molt el teu relat, ha estat una sorpresa. Et seguiré llegint.

Moltes gràcies pel comentari.

Salut!

Hola,

gràcies pel teu comentari. He passat per "aquí", a tafanejar relats teus i aquest m'ha semblat molt original, m'ha agradat.

He vist les gravacions i us desitjo molta sort en aquesta aventura.

T'he descobert de manera casual i he estat llegint el que hi tens per aquí. I m'ha agradat. Escrius molt bé.

Genial, per variar.

Tot navegant sense cap mena de rumb he anat a trobar aquest relat i el títol m'ha semblat tan revelador... Fa dies que estava donant voltes a un relat sobre el número Pi, i ves per on, on he anat a trobar un!

M'ha agradat el teu relat.

Salutacions!

en tan poc.

Felicitats a l'autora per una obra mestra de la síntesi, a l'editora pel seu criteri, i als comentaristes que em precedeixen pel seu sentit de l'humor :))

M'ha alegrat molt rebre el teu comentari, i celebro que t'hagi agradat el relat que m'has comentat.

Veig que ets moooolt prolífic, aniré caient per aquí a veure't. De moment, em trec el barret amb la teva creativitat i aquestes ganes immenses d'escriure que se t'endevinen.

Salut!!

Per ser dietaris d'una catàstrofe, tenen una vida inusual, aquests poemes... Gràfics com una foto. I qui no té una foto que desperta i rebrega sentiments?

La sèrie "Abismes" em va agradar molt, i m'agrada veure com n'has encetat una altra. Per seguir-te d'aprop...

que t'he llegit.

M'ha agradat molt aquest poema. Està ple d'imatges precioses i emocions vives que fas presents amb un domini del llenguatge envejable. És com una muntanya russa de sentiments: dolor per l'absència, per la impossibilitat de la realització d'aquesta passió latent, i alhora aquesta impossibilitat té el seu regust dolç.

I el llistó cada cop més alt...

Suggeridor, honest, exhaustiu, espiritual... Està tot dit ja. M'ha agradat la descripció d'aquesta entrega a la pell (i al que hi ha sota).

... per expressar el que es perd en la distància que separa dos punts. Aquesta escenificació d'una relació impossible, tan encesa i alhora tan freda, està molt aconseguida, entra per cada porus de la pell...

Un poema ple de sensacions físiques (les que es viu lluny de casa) i sensacions de l'ànima (les que esperen a la llar), amb les que jugues hàbilment (la percepció física de la llum de París s'assimila a la de l'indret d'origen, "els carrers que veu són propers als que té aprop seu"), i amb aquest joc la veu del poema sembla buscar un consol amb efectes balsàmics sobre una enyorança que acaba pesant més que no pas els subterfugis de la ment per intentar enganyar els sentits. Ni tot el « charme » de París pot amb el que tenim a casa… Al final del poema aconsegueixes "reconciliar" el record de la persona estimada amb el fet de ser-ne tan lluny a través de l'aire de París. Ben trobat.

Està bé aquesta mena de "bucle": una novel.la dins d'una altra novel.la. L'he agafada amb ganes perquè ja conec altres relats teus de la "sèrie". Té el teu segell persona, la narració tranquil.la i aquella nostàlgia que impregna tot el relat. Només una cosa m'ha semblat nova: el periodista Wyatt, que en alguns trams del monòleg interior, se'ns revela com a filòsof.

A veure cap on ens menen aquests nous camins.

Em sorprèn que aquest relat no tingui cap comentari. És àgil i concís (qualitats que, particularment, aprecio molt en un relat). Però, tot i la irreverència que respira tot el relat, desprèn una simpatia que desarma. M'ha agradat molt trobar-te. Vaig a veure què més tens per aquí.

Unes imatges molt ben trobades per expressar moments de dubte, des de la segura posició de qui somia amb els ulls oberts, pensant, imaginant cap a on ens menarien els « camins pregons » que se'ns obren quan el « ferotge temps » ens dóna un descans. I de ben segur que ens menen a móns més excitants que els que "pacientment hem construit", però ha costat tant construïr-lo, que per callar la crida dels « ulls que ens esguarden », cal tancar la porta. I sobre el « que hi havia de cert en aquell pressentiment », vaig llegir una vegada que les úniques coses a lamentar eren les que no havien arribat a passar...

Una envejable capacitat de síntesi, la teva.